dissabte, 16 de maig del 2020

Perdut fora de casa

     Després d’estar tants dies confinats a casa, estem aprenent (en els horaris permesos) a reviure.
     A tornar a llocs que feia dies que no veies.
     Llocs propers. Per ara no podem anar gaire lluny. Si la setmana passada vaig comprovar que el mar encara existeix, aquesta he volgut saber si Pedralbes és al seu lloc.
     De bon matí el trobo com sempre: solitari.
     O no tan solitari. Arriba gent, que com jo, vol gaudir l’aire net dels vessants de Collserola.
     El “permís” que tenim al matí per sortir potser ha fet que algunes persones hagin descobert les virtuts de llevar-se d’hora. A aquesta hora, si no fos pel confinament,  encara dormirien o serien a la feina, o a costura que deien abans.
     Unes flors grogues entre una buguenvíl·lea lila em fan pensar en dues dones empresonades injustament: La Carme Forcadell i la Dolors Bassa.
     I per relació d’idees, en la llibertat dels Jordis, Sànchez i Cuixart que reclama novament Amnistia Internacional.
     I de tots els altres: l’Oriol, el Quim, el Raül, el Jordi Turull, el Josep... 
    I totes les persones exiliades.
     El cas que els fan els auto-anomenats jutges del Tribunal és nul.
     La lluna minva però algun dia tornarà a fer el ple.
     La quadratura del cercle: viure i no propagar el virus.
     El camí de retorn a casa té atractius per gaudir. Impagables.
       De retorn a Sants passo per les Corts. Trobo un mural. En arribar a casa busco poemes de Rosa Leveroni:
Amo tots els camins, fins els més aspres,
mentre siguin oberts
i posin tremolor de fruita nova
als meus sentits desperts.
                                                                                          


24 comentaris:

  1. És tan injust i tan dolorós l'empresonament de persones innocents, que intento no pensar-hi massa per no fer-me mala sang. Venen pensaments molt foscos al cap. I, malauradament, aquest virus maleït ha tapat la ignomínia i ha aturat les lluites i reivindicacions. Ja no es parla ni de la taula de negociació...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé com ho haurem de fer, però seguirem pressionant per a que es faci justícia. Justícia universal, no pas justícia a l'espanyola.

      Elimina
  2. Espero que a liberdade chegue para todos e que o Sol volte a brilhar amigo Xavier.
    Um abraço e tenha um bom Sábado.

    Andarilhar
    Dedais de Francisco e Idalisa
    Livros-Autografados

    ResponElimina
    Respostes
    1. Degut al Covid 19 tot s'ha aturat F. Manuel. Però la llibertat és urgent. Obrigado.

      Elimina
  3. Fas bé,d'insistir-hi. Ens cal recordar aquestes ignomínies inexplicables.

    Bones sortides. Jo fins avui no he començar a sortir. Queda inaugurat el desconfinament progressiu a ca meva

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que és una ignomínia que els repressors aprofitin fins i tot la crisis de la pandèmia per seguir fent mal.
      Que vagi bé el desconfinament, Carme.

      Elimina
  4. Quines coses més maques teniu a Barcelona, Xavier! Fins i tot, el mural mig pelat et fa buscar la poesia. La lluna tornarà a fer el ple, això segur, i si fer el ple significa fer justícia, que s'afanyi que triga massa.

    ResponElimina
  5. Triga aquest ple de lluna que anhelem.
    Hi ha un tribunal que fa un eclipsi permanent a la justícia, i la claror no arriba.

    ResponElimina
  6. Però Pedralbes no està a més d'un quilòmetre de casa teva? No em fotis cas, jo només surto per anar a la feina i no conec els horaris de passeig, la veritat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb bicicleta un quilòmetre passa ràpid. I el bicing no té compta-quilòmetres.

      Elimina
  7. En aquestes setmanes, el que no s'atura, es la natura ! (Vaja! m'ha sortit un rodolí i tot !) i veig inclòs en les teves magnífiques fotografies com l'herba creix en mig de les pedres i els paviments, com al lloc on soc jo, que també s'aprecia... i això em porta a pensar, que amb insistència es pot guanyar tot !.
    Bona setmana :)

    ResponElimina
  8. Com has pogut comprovar, Pedralbes segueix al seu lloc de calma i solitud...Unes boniques fotos. També has pogut gaudir d'una casa d'estil Gaudí!!! I boniques flors , arreu.
    Bon vespre Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El Monestir de Pedralbes és un oasi. No és estrany que la casa dels Pavellons a l'avinguda de Pedralbes tinguin l'estil de Gaudí, ja que ell hi va participar molt activament.
      Molta salut, M. Roser.

      Elimina
  9. M'agrada que te'n recordis dels presos polítics i els exiliats. Ara només es parla del virus. Aquest Pedralbes ja et vaig dir que a mi em recorda la meva escola de petita, Betània Patmos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Justament quan vaig fer la foto dels acants (la núm. 9) estava situat prop d'una paret on deia el nom de la teva escola.
      No deixarem de reivindicar justícia i llibertat.

      Elimina
  10. M'ha agradat molt tornar a veure unes imatges que em porten molts records,doncs...vaig neixer a Sarrià i molt aprop del Monestir ! 🙂

    ResponElimina
  11. No les he vist al natural, però m'atrauen a les fotos dels monuments. I la bellesa de les flors en la seva primavera esplèndida.
    ¿Hi viu algú, darrere les cortinetes de quadrets blaus? ¿Quin conte ens podríem inventar, de l'interior?
    Gràcies pel teu "respir" fotogràfic, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tu que has fet i publicat moltíssims contes, segur que ja el tens al cap Olga.
      Rere les cortines de quadrets blaus hi podria viure una senyora gran. Trista i esperançada al mateix temps. Un temps d'angoixa: té el seu home ingressat a l'Hospital i no li permeten anar a fer-li una visita.
      No sap si algun dia podrà tornar a mirar per la finestra com s'atansen els visitants de Pedralbes.

      Elimina
  12. Com sempre una entrada impecable, plena de bellesa i sensibilitat, un passeig que ens agradaria fer nostre i que en tot cas ens atrevim a manllevar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les teves paraules i per la companyia en el passeig.

      Elimina
  13. Després del confinament, crec que hem aprés a mirar els paisatges quotidians amb uns altres ulls, amb una renovada il·lusió, com si haguéssim temut perdre les nostres coses quotidianes i volguéssim celebrar el seu retrobament. Igual que quan una greu malaltia et fa perillar la vida i tens la sort de recuperar-te'n. Bé, almenys és el que m'ha passat a mi amb els paisatges del Penedès, més ufanosos que mai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Coincidim en la comparació de sortir d'una malaltia greu.
      Vàrem re-aprendre a viure aleshores i hi tornam a fer ara.
      Quina sort tens de veure els paisatges del "Bell" Penedès.

      Elimina