Nevada a Montserrat

      Tot i que hem pujat amb el primer cremallera, no resta gaire neu de la nevada d’ahir.      Montserrat és la serra més característica de la República Catalana.     La neu és molt fràgil.     Allà on toca el sol es desfà ràpid.     El sol té fam i es filtra entre les fulles dels arbres per arribar al fons de les obagues.     El pit-roig ens ve a saludar. El conec d’altres excursions i deu recordar que amb ell, o amb els seus avant-passats a vegades hem compartit l’esmorzar. L’hi deixo sobre una roca unes engrunes d’ametlles, per a que se les mengi quan haguem marxat.     A les roques més assolellades el sol ha fos la neu, mentre una cabra salvatge menja fulles dels matolls.    Cabreta menuda, no et separis gaire de la mare. T’ha vestit amb un abriguet de llana i et porta al sol per a que no tinguis fred.     L’ombra del bosc d’alzines protegeix el lleu mantell blanc. Suficient per a saciar les ganes que dúiem de trepitjar neu.     Amb dos amics passem de llarg l’ermita de Sant Jeroni, per a pujar al seu cim.     Al cim de Sant Jeroni hi ha poca neu i bastant de fred.     Des del cim més alt de Montserrat, contemplem, lluny, el Montseny també nevat.  —La setmana que ve farem el Matagalls —ens conjurem.     La tornada la fem pel camí més llarg i pugem a l’ermita de Sant Antoni.     Van aprofitar una balma natural per a fer-hi un refugi. No hi ha ningú però igualment és acollidora.      Hi ha un petit bust de la Moreneta i una rajola que prega una paraula: “Pau”.      En sortir a fora el paisatge del Carall Bernat ens enlluerna.     Els escaladors hi van pujar una imatge de la Mare de Déu de Montserrat.            Aquí sí que li toca el sol a la moreneta de la serra.         —Ens tornarem a veure? —pregunta el pit-roig. Miro la pedra on al matí he deixat les engrunes d’ametlla. Ja no hi són i n’hi deixo un grapadet més.                    —Faré tot el possible per tornar—li dic.