Una tarda de tardor al Ripollès.
Lluminosa i calmada. Contemplem com davalla la llum al Torreneules i, sobretot,
com davalla la temperatura a mesura que avança el vespre.
De sobte de la banda de Núria ve
una mena de blancor acompanyada d’un fred encara més intens. Ens refugiem a la masia de Can
Constans que és on ens allotjarem uns quants dies.
En una hora ha canviat el
paisatge. Descobrim què era la blancor que cobria el Torreneules i que ni els
meteoròlegs havien pronosticat: una nevada imprevista.
L’endemà la matinada ens mostra
el poble de Queralbs nevat.
És hora d’esmorzar. Als que, quan érem infants, vam viure la famosa nevada del Nadal del 1962, la neu ens rejoveneix.
El torb, escombra tota la neu
que pot.
Els fondals del riu Tosa, com
que són a l’obaga, protegits del sol i de la rufa, conserven la neu.
Ens hem avançat uns dies al pont
de la Puríssima, com s’anomenava tradicionalment. O pont de la Constitució que
dirien els més castissos de l’altiplà (aquella que a mi se me’n refot).
M’acosto a fer una fotografia als
caramells de glaç. Ha d’haver fet molt de fred perquè es gelin d’aquesta
manera.
Mentre faig les fotografies
penso en el Joan Rodó que, ha mort fa alguns mesos, i que havia fotografiat
moltes vegades aquest mateix riu. Després publicava les seves excel·lents
fotografies de natura al seu blog.
El Taga també apareixia sovint
al blog d’en Joan Rodó. Un parell o tres vegades que ens vam trobar a Queralbs
havíem conversat al bar on acostumava a dinar o a prendre un refresc.
Pujant el cim de l’Adou,
comprovem que allà on el torb s’ha endut la neu, l’aigua que neix als vessants
d’aquest pic s’ha glaçat. I podem observar el Torreneules, el Balandrau i el
Pla de Fontalba, que és d’allà on venim.
Des del pic de l’Adou contemplem
el vell Puigmal, el gegant d’aquesta comarca.
Als cims de Núria es formen
nuvolades.
Tornem a l’aixopluc de Can
Constans.
La lluna fa el seu darrer
creixent de la tardor. El següent quart creixent ja serà a l’hivern, passat
Nadal... però això ja serà una altra història.
M'he quedat en xoc en saber de la mort d'en Joan. No sabia res d'ell des de fa temps, quan pujava les seves precioses fotos al blog... D.E.P.
ResponEliminaMolt maques les teves fotos, des de que les estic veient, tinc el cos congelat, imagina't tenir-la tan a prop com tu.
M'agraden els caramells i sobretot la de la lluneta.
Aferradetes, Xavier.
A mi també em va colpir saber la dissort d'en Joan.
EliminaLa darrera vegada que ens vam trobar va ser fa dos estius, tornant d'una travessa per Coma de Vaca-Ulldeter-Carançà-Núria-Queralbs. A un restaurant de Queralbs nosaltres havíem acabat de dinar al pis de dalt i ell començava a fer-ho al de baix. I el vaig trobar una mica desmillorat. No vam xerrar gaire perquè ell seia acompanyat i havíem de marxar. Sense saber que aquell adeu era definitiu.
La lluneta sempre fa bona companyia i la vam veure créixer al llarg de la setmana.
No coneixia en Joan Rodó ni seguia el seu blog, però sempre sap greu llegir una notícia així. T'acompanyo en el sentiment.
ResponEliminaMolt bones fotos, com sempre. A mi també m'ha agradat especialment l'última, la d'aquesta lluna que sembla a punt de ser empassada per una bèstia de gel gegant. També vull destacar la de l'esmorzar nevat; però m'agradaria deixar constància que, en el meu cas, el cafè amb gel el demano només a l'estiu. ;-)
Salutacions!
En aquest enllaç podràs veure part de la seva obra. Era un fotògraf molt detallista:
Eliminahttps://joan-rodo6.blogspot.com/search/label/s%C3%B2lid
Amb el cafè tenim els mateixos gustos Mc.Quan fa fred, ben calent.
M'hauries d'haver vist a terra per enfocar aquest tros de glaç (feia uns dos pams) mirant cap el cel i que la lluna estigués a la "boca" del que tu en dius bèstia gegant. Jo hi vaig veure un peix.
No coneixia en Joan Rodó ni el seu blog però notícies així no agrada llegir-les.
ResponEliminaHo sento, Xavier.
Quin goig contemplar aquestes fotografies, veient-les se'm refreda el cos, he he.
Aquests caramells són espectaculars, la lluna que creix, les muntanyes... i aquesta masia que devia ser un bon refugi i sens dubte un lloc ple de calma.
Abraçades!
Al McAbeu li he inserit un enllaç del blog d'en Joan Rodó.
EliminaGràcies per mirar amb tanta estima les fotografies, Núria.
Les muntanyes del teu nom sempre són presents quan ets pels volts de Queralbs.
Estic d'acord amb tu que la neu rejoveneix. Jo no vivia a Barcelona l'any 62, però precisament com que vaig viure al Pirineu una bona part de la infantesa en una època que nevava molt més que ara, a mi també em retorna a la i nfantesa. M'agrada molt la neu i la trobo a faltar una mica.
ResponEliminaJo sí que seguia les magnífiques fotografies del Joan Rodó, que penjava escampades en diversos blogs especialitzats. Ja ho saps, perquè ens hi trobàvem als comentaris. Em sap molt de greu, una pèrdua blocaire més. Ja en ón uns quants, els amics desapareguts. Que descansi en pau, allà, a les seves muntanyes que tant estimava.
M'agraden molt totes les teves fotos i la del peix gelat que es menja la lluna, que dius que et vas haver d'estirar a terra per a fer-la, t'ha quedat genial!
Els caramells de glaç, són preciosos i Can Constans és un aixopluc, temptador. Fa venir ganes d'anar-hi.
Haver passat la infantesa als Pirineus és un plus, Carme.
EliminaSí que sap greu la pèrdua d'un altre blogaire. En aquest cas, el Joan que devia tenir, si fa no fa una edat semblant a la nostra.
Per a més informació: el conjunt de la masia can Constans és el que es veu a la sisena fotografia. Als afores de Queralbs.
Ja he fet un poema de la imatge que m'has enviat. O ho he intentat.
ResponEliminaLes altres fotografies també són bones. En blanc i negre encara n'arriba més la fredor.
Ja he visitat el teu blog, Helena.
Elimina"En cada cafè que has pres"
M'has omplert d'emocions, Queralbs, de sempre, el meu paradís personal. Imatges precioses, com sempre!
ResponEliminaTens un paradís ben triat. Gràcies per la valoració de les imatges. Hi hauria d'haver inclòs alguna fotografia de la preciosa església romànica.
EliminaAmb sorpresa, descobreixo com pot canviar en poques hores el paisatge a muntanya !. I com sempre em saps treure poesia de cada imatge que ens comparteixes i fins i tot ens fas saber que prendre un cafè amb gel al desembre, tampoc és tant estrany ! hehehe.
ResponEliminaI com no !, m'afegeixo als condols pel vostre amic Joan i que sempre recordareu en aquests paisatges.
Una abraçada !!.
Gràcies Artur. Si a la tardor ha fet una nevada com aquesta, quan vingui l'hivern veritable tant de bo sigui més gran. Com deien els nostres avis:
Elimina"Any de neu, any de Déu".
El torb, Balandrau... No puc evitar pensar en la tragèdia. Vigileu molt, Xavier, que ja sé que sou experimentats, però la muntanya és imprevisible.
ResponElimina"Aquella que a mi se me'n refot" A mi també, ves!
Sento la mort del teu conegut, Joan Rodó, però també penso que aquestes muntanyes evoquen el seu record, aquest és un gran reconeixement.
Una abraçada i Bon Nadal!
Aquesta vegada al Balandrau el vam veyre de lluny i el dia del torb no vam pujar cap muntanya.
EliminaGràcies pels teus bons consells, Tresa i també pels bons desig de Nadal, que són recíprocs.
Quin greu, la mort del Joan! I com m'agradava de visitar el seu blog, amb les fotografies excel·lents que hi posava!
ResponEliminaJo vaig néixer el 67, per tant, no sé res de la gran nevada excepte per les fotos i els documentals. M'agrada veure les teues, de fotos, i aprendre de tu.
Quan sigui més gran i jubilada, aniré a caminar. Espero que llavors ja tingui companyia ;-)
Sí, la mort del Joan ha estat una pèrdua molt sensible. El món dels blogs ens hem quedat sense un bon artista i Queralbs ha perdut un veí molt entranyable.
EliminaMontse, de ben segur que faràs bones caminades i, ben acompanyada.