Carros de foc, encara

     Hem tornat a fer una part de la travessa dels Pirineus Occidentals que passa per tres comarques diferents: el Pallars, l’Aran i la Ribagorça. Partim de la Vall Fosca i la primera etapa la dediquem a pujar, a peu, al refugi de la Colomina, on dormirem, igual que l’any 2019 quan vam fer els Carros de foc per primera vegada. 

     El primer coll que pugem a la segona etapa és el del Pas de l’Os. Un petit tast del que ens espera més endavant, més alt i més espectacular: el coll de Saburó.

            Albirem el refugi de Josep Maria Blanc, que des de l’alçada, sembla que descansi en una illa, al centre de l’estany Tort.

    Sempre és un plaer llevar-se al refugi Josep Maria Blanc, a la Vall de Peguera, on comencem la tercera etapa, camí del següent refugi: el d’Amitges.

     Mentre pugem el coll de Monestero recordo que l’any 2021, quan fèiem una altra variant d’aquesta travessa, l’anomenada “Carros de foc Plus”, vam trobar-nos en aquest mateix coll, quatre francesos, un dels quals tenia, almenys, setanta anys. Aleshores jo en tenia seixanta-sis i em va meravellar la resistència d’aquell grup.

     Enguany i, amb molt d’esforç, sobretot per part meva, els tres que hem passat el coll de Monestero, tenim una edat semblant: el Francesc, 69, l’Enric, 70 i, jo que soc el més vell: 71 acabats de fer.

     Quan, a l’acabament de la vall de Monestero, ens apropem a Sant Maurici, veiem de perfil, els Encantats.

     Davant mateix de les Agulles d’Amitges, hi ha el refugi homònim, on passarem la nit.

     La quarta etapa és bellíssima. El primer port de muntanya que hem de superar és el de Ratera.

   A Catalunya i a molts punts d’Europa estem passant una onada de calor terrible. A tocar del Port de Ratera hi ha un estany que, a començaments de juliol, encara és mig glaçat.

    Ens endinsem a l’Aran i abandonem, expressament, una estona el traçat dels Carros i prenem el GR11. El perfil de l’Estanh Obago, em recorda la silueta de l’illa de Mallorca.  

     Com que una part d’aquest GR, tots tres ja el coneixem, ens aventurem per un camí local per a conèixer nous estanys. La vall de Colomers, si té una riquesa peculiar, és justament la gran quantitat d’estanys que té.

     El refugi on dormirem és a la riba de l’Estanh Major de Colomers.

     Comencem la cinquena etapa pujant el Port de Caldes. Es veu un extens muntanyam: a la dreta el Montardo, i a l’esquerra els Beciverris i els Tumeneja. Entremig i llunyans, s’entreveuen els massissos de la Maleïda i els Posets.

    Deixem l’Aran i entrem a la Ribagorça. Una mica més amunt de l’estany de les Mangades hi ha l’estany de Monges. En aquests paratges la Pirene i el Climent es van trobar i es van fer amics.

     La darrera nit d’aquesta travessa la passarem al refugi Ventosa i Calvell. Com que s’hi sopa a les set del vespre, abans d’anar a dormir els excursionistes surten a la terrassa del refugi a contemplar el paisatge, com aquell que gaudeix del sol de mitjanit.

    Abans de començar la sisena (i última) etapa, que ens durà a la Vall de Boí, de bon matí admirem, a més de l’Estany Negre, el Coma lo Forno, els Beciberris, la Punta Harlé i el Pa de Sucre.

       Per a mi hi ha alguns conceptes insuperables. Quatre exemples de pop rock, còmics, concerts multitudinaris i travesses de muntanya: els Beatles, el Tintín, el Canet Rock i... els Carros de foc! És un somni recurrent.