Les Agudes (Montseny nevat 3)

          —Ja torneu a ser aquí? —em diu el vell Montseny.

         —Deu ser que no ens podem resistir, una vegada més, a visitar-te. —li dic.         —Ho deveu tenir tot fotografiat i pintat! —insisteix una mica estranyat.

        —Dels 3 cims principals, enguany encara ens restava fer les Agudes. —li responc gairebé disculpant-me.

           —A les Agudes fa gaire que no hi pujàveu? —s’interessa.

        —Des de l’octubre de 2018— dic calculant la data —I aquell dia érem moltíssims.

          —En aquella època no hi havia neu. —assegura convençut.

        —Hi havia altres obstacles... —penso. No sé com descriure aquells temps— ...més amargs —dic finalment.         —Des d’aleshores considero les Agudes i tots els meus cims com a  republicans. —diu el propi Montseny.

       —El camí cap a la República Catalana ha estat molt costerut. —reconec.

       —Si no la defenseu tornaran els decrèpits monàrquics. —adverteix el venerable Montseny.

       —L'anacronisme cavernari, si no es vigila, sempre torna.        Cim de les Agudes: 1705 metres.       A la baixada el camí esdevé relliscós.       Des del coll admiro el Matagalls, on vam estar fa dues setmanes.          L’Enric mira el Turó de l’Home, on hi vam ser fa una setmana.           —Al camí que baixa cap a Santa Fe, hi trobem els avets, que en estat natural, són els més meridionals d’Europa. —m’explica el vell Montseny, tornant a fer sentir la seva veu.  

         —Això diuen...            —Mira’t bé aquest nino. —em recomana la saviesa de la muntanya.

         —És republicà! —dic somrient.            —Quantes vegades heu fet aquest camí? —s’interessa.

         —N’he perdut el compte, fa més de 50 anys de la primera vegada que vam venir.             —I per què torneu?

         —...            —No t’he escoltat —diu el vell.

          —Però m’has sentit, oi?         —Fins aviat —diu el Montseny quan ens apropem a Santa Fe —torneu quan vulgueu.

       — Et necessitem—li suplico mentre esguardo la Riera de Santa Fe. —I també la teva aigua!!

Turó de l’Home (Montseny nevat 2)

       Està fent un febrer fred.           “La neu al febrer fuig com un gos llebrer” diu la saviesa popular.          Enguany el llebrer va més lent i trobem molta més neu de la que crèiem.     La ruta més freqüentada, per pujar a peu el Turó de l’Home, és per Santa Fe del Montseny. Nosaltres ho volem intentar des de la Plana del Coll, prop de Font Martina.      No som infal·libles, ens endinsem massa aviat cap al bosc i no trobem el camí bo. Fem allò que no s’ha de fer: tirar pel dret, per orientació. No hi ha marques al camí, en canvi, hi ha branques i matolls que dificulten poder caminar amb comoditat.      Devem estar pujant per l’itinerari d’Enxapa. Dues hores de pujada dura, relliscades i incertesa.

      Per sort l'orientació no ens ha fallat i trobem la pista, nevada i intransitable per als cotxes, que es dirigeix al Turó de l’Home. Ens traiem un pes de sobre. L’Enric pren uns apunts per a pintar una aquarel·la.

        Anem per bon camí, encara que la fermesa de la neu és variable: aquí t’enfonses, allà rellisques.         És hora de gaudir del camí i del paisatge. En calma, com el Pla que albirem no gaire llunyà. I Montserrat més enllà.           El Turó de l’Home avui s’ha fet pregar...         Ens reservem les Agudes per a un altre dia.        Som al Turó de l’Home que, amb 1706 metres, és el cim més alt del Montseny.            Observem l’Observatori. L'Enric ho fa amb els pinzells.              Hora de baixar.       Hi ha qui ho fa per aire. Nosaltres ho fem per la pista. És més llarga que l’itinerari d’Enxapa, però més segura.       Deixem els gruixos de neu enrere: la bellesa la tenim davant. 

Matagalls (Montseny nevat 1)

    Si Montserrat, en paraules de  Joan Maragall, és el miracle de Catalunya, el Montseny en seria la torna, per arrodonir, a l’alça, el pes.

    Si està nevat, augmenta l’atracció.

     Tornant a Maragall:

“Jo no sé lo que teniu

que us estimi tant, muntanyes”.

     Al Montseny, el Matagalls, juntament amb el Turó de l’Home i les Agudes, que divisem al fons, és un dels cims més visitats pels excursionistes.

(foto: Enric Domingo)

     Hem pujat directament des del Coll Formic. Volem baixar fent un tomb, per Sant Segimon. Fa anys que no hi he estat, i el Francesc, un dels dos companys d'excursió, també ho coneix, d'haver-lo pujat pel vessant de Viladrau.

     L’Enric contempla uns arbres. Imagino el què està tramant.

    No m’he equivocat: una aquarel·la ràpida, que enllesteix a casa. Un Enric Domingo.     Passem per Sant Miquel dels Barretons, que és just a sobre mateix de Sant Segimon.      Silenci i solitud. Gairebé absolut. Potser algun ocell...

     A Sant Segimon, l’Enric pren uns apunts per fer una altra aquarel·la.

      El torrent de Rentadors s’ha glaçat.     

       I la seva bellesa ens hi deixa a nosaltres, de glaçats.      

      La tarda minva. Les ganes de tornar al Montseny, augmenten.

Nevada a Montserrat

      Tot i que hem pujat amb el primer cremallera, no resta gaire neu de la nevada d’ahir.      Montserrat és la serra més característica de la República Catalana.     La neu és molt fràgil.     Allà on toca el sol es desfà ràpid.     El sol té fam i es filtra entre les fulles dels arbres per arribar al fons de les obagues.     El pit-roig ens ve a saludar. El conec d’altres excursions i deu recordar que amb ell, o amb els seus avant-passats a vegades hem compartit l’esmorzar. L’hi deixo sobre una roca unes engrunes d’ametlles, per a que se les mengi quan haguem marxat.     A les roques més assolellades el sol ha fos la neu, mentre una cabra salvatge menja fulles dels matolls.    Cabreta menuda, no et separis gaire de la mare. T’ha vestit amb un abriguet de llana i et porta al sol per a que no tinguis fred.     L’ombra del bosc d’alzines protegeix el lleu mantell blanc. Suficient per a saciar les ganes que dúiem de trepitjar neu.     Amb dos amics passem de llarg l’ermita de Sant Jeroni, per a pujar al seu cim.     Al cim de Sant Jeroni hi ha poca neu i bastant de fred.     Des del cim més alt de Montserrat, contemplem, lluny, el Montseny també nevat.  —La setmana que ve farem el Matagalls —ens conjurem.     La tornada la fem pel camí més llarg i pugem a l’ermita de Sant Antoni.     Van aprofitar una balma natural per a fer-hi un refugi. No hi ha ningú però igualment és acollidora.      Hi ha un petit bust de la Moreneta i una rajola que prega una paraula: “Pau”.      En sortir a fora el paisatge del Carall Bernat ens enlluerna.     Els escaladors hi van pujar una imatge de la Mare de Déu de Montserrat.            Aquí sí que li toca el sol a la moreneta de la serra.         —Ens tornarem a veure? —pregunta el pit-roig. Miro la pedra on al matí he deixat les engrunes d’ametlla. Ja no hi són i n’hi deixo un grapadet més.                    —Faré tot el possible per tornar—li dic.