Les
muntanyes que envolten la Vall de Núria són un regal que la naturalesa ha fet
als qui se l’estimen. I la humanitat al llarg dels segles ha anat construint i
apropant-nos el Santuari i els seus voltants.
Fora de la
temporada d’esquí i d’èpoques de vacances, és quan es pot gaudir literalment,
el vers de Joan Maragall: “Verge de la
Vall de Núria, voltada de soledats”.
Des del Pic de l’Àliga i encara més des del
de la Pala, es pot contemplar la carena que envolta la Vall de Núria, i que els
excursionistes catalans anomenem “l’Olla de Núria”.
Si observem aquesta
panoràmica, a l’extrem occidental trobem el pic més alt, el Puigmal, amb 2.913 metres. Seguint
a llevant, anem trobant el Pic de Segre, el de Finestrelles, el d’Eina, Nou
Fonts, Nou Creus, Puig de la Font Negra, i Torreneules.
Hi ha
esportistes que ho fan en un sol dia. Nosaltres som més modestos i els vem fer
per etapes, i ens va durar molt més. Hi ha més opcions: en direcció a Setcases,
el Pic de la Fossa del Gegant, el de l’Infern, el de Freser, Bastiments i Gra
de Fajol. I fent altres variacions es pot seguir cap al Puig de la Pastuira, el
de Fontlletera, el Balandrau i el Cerveris. I baixar a Coma de Vaca pel Pic de
Tirapits. Tot plegat, anys per completar-los.
Acompanyats
per la presència de la neu a l’hivern i principis de primavera, i dels coms
herbats i verds de l’estiu.
Enguany
l’excursió ha coincidit amb el 14 d’abril. Rememorem una de les diades més
èpiques de la història política i humanística de Catalunya, la de la proclamació
de la República Catalana.
El dia
comença bé: cel blau, aquell blau tan alt, tan pur, que contrasta amb
l’enlluernadora neu.
Quan som
dalt del Pic de la Pala, ens n’adonem que unes nuvolades comencen a arribar
provinents de la serra del Montgrony, i que ràpidament envolten el Puigmal. A
l’altre extrem, al Torreneules, també es formen núvols amenaçadors. És hora de
baixar. El dia ha començat bé, i acaba encara millor: nevant. Abans d’arribar a
Núria comencen a caure volves.
Mentre
dinem, augmenta la nevada i quan i sortim a fora, tot és ben blanc.
Aquest matí només hi havia neu als cims i ara la blanca acompanyant cobreix
tota la vall.
És 14
d’abril i aprofitem per visitar la marededéu més republicana de totes. A
l’Hotel de Núria es va redactar l’Estatut del 1931, i ara en aquest mateix
hotel hi ha una sala dedicada a aquella gesta, i al president Francesc Macià.
Al matí hem
vist l’Olla de muntanyes. A la tarda l’olla de Sant Gil que guarden al
Santuari, junt amb la resta de símbols: la creu i la campana. Diu la tradició,
que si una dona vol quedar prenyada, s’ha d’agenollar i posar- hi el cap a
dins... No crec gaire en els miracles. Em sembla que a més de l’ajuda divina
també convé alguna acció humana...
L’endemà és
com una repetició meteorològica. Malgrat un fred intens el dia es lleva serè. A
mesura que avancen les hores el torb fa que sembli que torni a nevar.
La rufa, com diu la gent de muntanya, converteix Núria en un racó hivernal, com si ens trobéssim a una estació polar. Uns muflons baixen prop del santuari a buscar menjar. Ahir vem veure una família de marmotes al camí del Torreneules i abans d’ahir un isard solitari prop de la via del cremallera. Esperem que no tinguin la dissort d’ensopegar amb algú que armat d’escopeta, se li’n vagi l’olla...
