dissabte, 28 d’abril del 2012

Rosa rosae

  Canvio la declinació llatina del Rosa rosae per rosa rosella. Hi ha una rosella a la vora d’un camp florit a l’Empordà. Entre La Pera i Púbol (Púgol que diuen els del País Petit) Una bandera roja que s’esfulla.

Hi ha una bandera  a Bellcaire d’Empordà. La Bandera de Catalunya. 
Hi ha una rosa a les Rambles de Barcelona. Moltes roses a Catalunya. Entre Sant Jordi i el Primer de Maig.
Sant Jordi arriba nu. L’Europa dels ajustos l’ha deixat sense armadura. No duu llança: la Catalunya de les retallades enguany l’estalvia. No munta el cavall blanc, l’Espanya insaciable li ha intervingut. Els nous pressupostos que afecten sobretot el sud del continent han canviat el drac per una sargantana. 


La donzella no troba el cavaller, perquè és a la cua de l’atur.
Sant Jordi no ve amb una rosa, només és una rosella. Roja com una bandera. Una bandera que s’esfulla. El Primer de Maig.




dimecres, 18 d’abril del 2012

L'Olla de Núria


Les muntanyes que envolten la Vall de Núria són un regal que la naturalesa ha fet als qui se l’estimen. I la humanitat al llarg dels segles ha anat construint i apropant-nos el Santuari i els seus voltants.
Fora de la temporada d’esquí i d’èpoques de vacances, és quan es pot gaudir literalment, el vers de Joan Maragall: “Verge de la Vall de Núria, voltada de soledats”.
  Des del Pic de l’Àliga i encara més des del de la Pala, es pot contemplar la carena que envolta la Vall de Núria, i que els excursionistes catalans anomenem “l’Olla de Núria”. 
Si observem aquesta panoràmica, a l’extrem occidental trobem el pic més alt, el Puigmal, amb 2.913 metres. Seguint a llevant, anem trobant el Pic de Segre, el de Finestrelles, el d’Eina, Nou Fonts, Nou Creus, Puig de la Font Negra, i Torreneules.
Hi ha esportistes que ho fan en un sol dia. Nosaltres som més modestos i els vem fer per etapes, i ens va durar molt més. Hi ha més opcions: en direcció a Setcases, el Pic de la Fossa del Gegant, el de l’Infern, el de Freser, Bastiments i Gra de Fajol. I fent altres variacions es pot seguir cap al Puig de la Pastuira, el de Fontlletera, el Balandrau i el Cerveris. I baixar a Coma de Vaca pel Pic de Tirapits. Tot plegat, anys per completar-los.
Acompanyats per la presència de la neu a l’hivern i principis de primavera, i dels coms herbats i verds de l’estiu.
Enguany l’excursió ha coincidit amb el 14 d’abril. Rememorem una de les diades més èpiques de la història política i humanística de Catalunya, la de la proclamació de la República Catalana.
El dia comença bé: cel blau, aquell blau tan alt, tan pur, que contrasta amb l’enlluernadora neu.
Quan som dalt del Pic de la Pala, ens n’adonem que unes nuvolades comencen a arribar provinents de la serra del Montgrony, i que ràpidament envolten el Puigmal. A l’altre extrem, al Torreneules, també es formen núvols amenaçadors. És hora de baixar. El dia ha començat bé, i acaba encara millor: nevant. Abans d’arribar a Núria comencen a caure volves.



Mentre dinem, augmenta la nevada  i quan  i sortim a fora, tot és ben blanc. Aquest matí només hi havia neu als cims i ara la blanca acompanyant cobreix tota la vall.
És 14 d’abril i aprofitem per visitar la marededéu més republicana de totes. A l’Hotel de Núria es va redactar l’Estatut del 1931, i ara en aquest mateix hotel hi ha una sala dedicada a aquella gesta, i al president Francesc Macià.


Al matí hem vist l’Olla de muntanyes. A la tarda l’olla de Sant Gil que guarden al Santuari, junt amb la resta de símbols: la creu i la campana. Diu la tradició, que si una dona vol quedar prenyada, s’ha d’agenollar i posar- hi el cap a dins... No crec gaire en els miracles. Em sembla que a més de l’ajuda divina també convé alguna acció humana...
L’endemà és com una repetició meteorològica. Malgrat un fred intens el dia es lleva serè. A mesura que avancen les hores el torb fa que sembli que torni a nevar.
La rufa, com diu la gent de muntanya, converteix Núria en un racó hivernal, com si ens trobéssim a una estació polar. Uns muflons baixen prop del santuari a buscar menjar. Ahir vem veure una família de marmotes al camí del Torreneules i abans d’ahir un isard solitari prop de la via del cremallera. Esperem que no tinguin la dissort d’ensopegar amb algú que armat d’escopeta, se li’n vagi l’olla...

dijous, 12 d’abril del 2012

Gisclareny, Bastareny


Totes les primaveres són (meteorològicament) boges. La d’enguany també. Quan ja havia arribat la calor, torna el fred, i per un dia, les nevades cobreixen llocs que pràcticament no havien tingut neu ni a l’hivern. Diuen que “la neu de febrer fuig com el llebrer”. No dic res de la de l’abril...
A la Bena faig camí, pujo a peu el Coll de Bauma, primavera que m’empeny, gralla el corb arran de cel, xiula l’ala d’un voltor, sona el vent entre l’arbreda i el lladruc d’un gos que borda. dormo a prop de les Bassotes, Pedraforca, Gisclareny, contemplar totes les vistes, del Cadí a Tancalaporta, nuvolada al Berguedà... 
...a la serra Pedregosa, ha quallat una nevada, quan es fongui ajudarà, a engrandir les fonts del Dou, aigua i aigua al Bastareny, pèsols negres a la taula, i un traguet de vi amb porró. La nevada de la nit, el matí feia brillar i a la tarda ja s’ha fos. Carretera a Bagà, cistell ple de sensacions, carretera al Llobregat, que com jo baixa a ciutat...
I la vida va fent via, qui sap quan s'aturarà? Hores i hores d'incertesa, anys i anys de companyia, l'ahir era fa una estona i el demà és ara mateix.


divendres, 6 d’abril del 2012

Set d’abril, set de tu. Vuit d’abril, buit de mi. Nou d’abril, nou futur




"Potser va ser un ocell
que ens va fer volar,
o potser un peix que junts
ens va enfonsar,
o una muntanya
que se’ns empassà,
o el teu cor 
que el meu volia
per company". 


Carme  Massa


Sol a la finestra
flor de primavera
lluna adormida
i cel ben serè.
Pensaré en tu
present i passat
perquè ets la vigília
del meu vuit d’abril.

Flor de regalèssia
onada suau
noves orenetes
que volen tornar.
Sigues feliç,
fes-me un regal
tu saps que t'estimot
matinada fresca.
 Pensaré en tu
present i passat
perquè és la vigília
d’un nou ple d’abril.

divendres, 30 de març del 2012

Una estona a Badalona


Fa anys vaig treballar un temps a Badalona. Només van ser dos mesos a cavall entre les darreries d’un hivern, fred com sempre i l’entrada d’una primavera, esclatant d’esperances, també com sempre. Més endavant hi vaig tornar un altre mes, el de juny, on vaig viure l’entrada de l’estiu prop de la seva platja. Em sembla que en aquella època la ciutat era més amable que actualment. O potser és que jo me la mirava amb un cor més esperançat que el d’ara?

Per arribar a Badalona ho feia amb tren. Després hi ha un bus que puja on jo treballava, que era més amunt del pont de l’autopista, ja gairebé a la muntanya, però només el vaig agafar el primer dia. Em llevava expressament mitja hora abans per fer la pujada a peu, i cada dia ho feia per diferents carrers. 



Exceptuant el carrer del Mar i els dels voltants del Mercat, que ja eren concorreguts, a l’hora que jo hi pujava, no hi havia gairebé ningú i el silenci era total. Si de cas només se sentia algun ocellet matiner i les meves passes. Els primers dies encara era fosc, i a mesura que anaven passant les setmanes es feia de dia abans, i vaig acabar entrant a treballar amb el sol enlluernant la meva falta de mandra.
 Encara que Badalona és a la comarca del Barcelonès, a la seva part antiga s’hi respira l’aire veí del Maresme.
Algun migdia, esprement el temps de dinar aprofitava per conèixer racons que no em venien de pas quan anava o tornava de treballar. Fins i tot vaig entrar un parell de cops a l’antic cementiri. I a la ratlla de l’estiu aprofitava per banyar-me al mar.

 Un dels carrers que més em sobtà fou el de la Costa, ja que el terra era arrodonit i fet amb maons. Vaig preguntar a un dels pocs veïns a què es devia aquella característica. Es veu que molt antigament pujaven les barques a Dalt Vila, i ho feien per aquest carrer.
Com el colom missatger  que sempre retorna al lloc on va néixer, de tant en tant m’agrada passar una estona a Badalona. Els romans la feren eterna. D’altres voldrien canviar-la. Si pretenen empitjorar-la no ho aconseguiran. No hi ha mal que quatre anys duri... Diuen.

dissabte, 24 de març del 2012

Primavera adormida


Setmana d’emocions: dilluns Sant Josep, cremà als carrers de València i crema als plats de postres de Barcelona i altres punts de Catalunya. 
Espessa en el seu punt just. Ni massa líquida per a que no semblin “natilles” ni massa espessa per a que no semblin farinetes. Dolça però sense embafar. La mare la fan tant bona que no cal cremar-la. I no és que no m’agradi la crosta que tradicionalment es fa a la crema, però el regust del sucre cremat a vegades malmet el de la canyella i el de la pell de llimona que és més delicat.

Dimarts, arriba la primavera. No vull que em passi com al Serrat, que diu que “li hauria agradat estar despert” i em llevo d’hora per veure-la arribar. No m’he afanyat prou i quan baixo al carrer ja ha passat. Com un infant entremaliat  que té la vista als dits, es fica per tot arreu i toca descaradament els sentits més amagats de la gent. I en forma de vent indiscret aixeca les faldilles de les noies i fa posar drets els obrers que de bon matí fan el cafè a la barra del bar.  La gent s’esvalota i els guàrdies deixen fer.
La nostra vida va passant, insignificant, mentre que en altres llocs...
Estany Llong

Sota un pam de glaç i una capa de neu, molts estanys dels Pirineus fan com si no s’adonessin que ha arribat aquesta impetuosa estació, i sembla que la primavera hi dorm, que encara no s’ha despertat. 
Estany de Cavallers

Estany d'Aixeus

 Estany Llong i Portarró

Un filet d’aigua recorre el prat per sota. Tímidament i sigil·losa. El riu subterrani es va fent gran, esberla la neu i descaradament surt a la superfície i s’obre camí cap a les valls inferiors.
Aigües Tortes

Estany Llebreta
 La primavera semblava adormida però “temps ha” que ha despertat!