Cim del Pedraforca

Sempre és un bon moment per contemplar el Pedraforca. Des de lluny, o des del cim. Entonant una cançó o en silenci.

El Pedraforca és un cim que a vegades gaudeix d’un clima singular. De variacions brusques de temperatura i de nuvolades. Pujant per la Canal del Verdet tan aviat es distingeix amb un fons de blau com cobert de boires, o envoltat de mars de núvols.

Mentre el pugem em faig moltes preguntes i obtinc poques respostes. És un cim de poques paraules i moltes pedres. Cal anar amb molt de compte en pujar, de no deixar caure alguna pedra que pugui fer mal als que també pugen i són més avall. Aquesta és una circumstància que passa sovint a la vida. En el nostre camí, sense adonar-nos-en  a vegades podem expressar paraules o actituds que poden ferir els del nostre voltant. Ens amoïnem una mica massa de la nostra ascensió deixant de banda els altres vianants que també volen fer cim.

Des de dalt del Pollegó Superior altres escaladors o excursionistes que descansen de l’esforç que han fet per arribar-hi, es fan fotografies amb banderes, i aquest juriol majoritàriament són estelades. Hi ha un anhel de llibertat latent, que també s’expressa en els fulls de paper del llibre de registre del cim.

Uns corbs sobrevolen el Pedraforca i de tant en tant s’apropen als excursionistes que esmorzen. Sempre hi ha un bocí de galeta o alguna molla de pa per a ells. Em ve al cap aquella cançó de l’enyorat Ovidi: “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”...Tant a nivell social com nacional. És un desig compartit. I també una certesa dolorosament comprovada darrerament. Dissortadament hi ha gent que només viu per robar-nos el pa dels drets socials i fins i tot ens neguen les molles de les llibertats nacionals.

Si en pujar havíem d’anar en compte de no deixar caure pedres, a la tartera de l’Enforcadura, això és impossible. Baixar per aquesta tartera a l’estiu és com fer un eslàlom sobre pedres i sense esquís, arrossegant onades de pedretes muntanya avall. En pujar contemplàvem Gósol i ara distingim Saldes.

  El cel es torna a tapar i destapar altre cop.

En arribar al refugi Lluís Estasen el dia s’ha aclarit gairebé del tot. Mentre marxem cap a casa, miro aquest símbol del país des de lluny i vaig pensant en el que diuen alguns: que l’esforç sempre té recompensa. Penso que qui diu això gairebé sempre té raó.

Només gairebé.

Una goja de les Estunes

En Felip m’explica que la darrera nit de Sant Joan n’hi passà una d’extraordinària. Venia del Canigó on havia acompanyat uns amics que baixaven la flama per encendre la foguera al poble. Ell és un home inquiet i sempre decidit a conèixer els secrets que s’amaguen a la nostra geografia. Potser per això digué als seus acompanyants que seguissin cap a la seva comarca, que ell feia aturada a Banyoles, on també hi tenia amics. S’afegí a una de les revetlles que es feien a Porqueres.

Ai el moscatell! A vegades el beure fa fer accions a les persones que no farien en estat normal. En Felip assegura que efectivament va beure, però que el que va veure i viure, no és influència de l’alcohol, sinó que va passar de veritat. Més aviat va ser l’esperit del foc que el del vi, el que el va predisposar.

El fet és que passada la mitjanit s’allunyà de la colla i acalorat com anava decidí banyar-se a l’estany. Quan era dins de l’aigua, s’adonà que una nimfa de llargues cabelleres li estava prenent la roba que havia deixat apilada a una soca de la riba. No era el moscatell: aquella noia, amb ales de libèl·lula li feia senyals per a que el seguís.

Ell havia sentit a parlar de les goges i de les dones d’aigua, i ara podia comprovar que tot allò era cert. Impossible de negar-se a seguir-la. La bellesa i l’encant d’aquella dona d’aigua l’havien engojat.

Ella el conduí al Bosc de les Esquerdes de Travertí.

-         “Aquí tinc el palau”,-  li digué -  “i pocs mortals l’han visitat”.

-         “Em dic Felip”, - digué amb un fil de veu. - I tu com te dius?”

Ella, tota candidesa va respondre: -  no m’és aconsellable revelar el meu nom, i a tu et diré Flip.

Ell anava assedegat d’amor, no podia creure el que li estava passant. La mirava mentre la seguia i endevinava que les ales eren transparents, igual que la roba amb que estaven teixits els seus vestits. 

Tot d’una ella entrà a una escletxa de la roca i es perdé a la fosca. A les palpentes intentà seguir-la, però era impossible. La llum de la lluna havia quedat anul·lada per les alzines centenàries i els roures altíssims. De sobte veié que de lluny li feien senyals amb un llum, i s’hi atansà. Ella havia apilat la seva roba al fons de l’avenc.

- Ara te la torno - digué. I s’acostà a ell removent ràpidament les ales i deixant anar unes polvorines daurades sobre d’ell.

El que passà després en Flip no m’ho volgué descobrir mai. - “Forma part del misteri” - afirma sempre que li demano. – “Ni jo no m’ho creia. Em vaig despertar, ja de matinada, un altre cop a la riba de l’Estany de Banyoles, dormint nu, amb la meva roba per coixí. Jo mateix em volia convèncer que tot havia estat un somni.”

En arribar a casa dels seus amics s’ajaçà. Estava rendit i dormí gairebé tota la resta del dia. A la coixinera havien quedat restes de polvorines daurades. Es mirà al mirall i comprovà que en duia d’enganxades a la barba i als cabells. Era el record de l’espurna de l’amor.

Trobada de Cantadors d’Espolla

 Seguint els solcs de la rella

dels camps de l’Alt Empordà

passem la nit a Garriguella

per cantar a Espolla demà.

 Vinc a cantar alguna estrofa

sóc Xavier Pujol de Sants

convida el Cor de Carxofa

i el programa de Cat-Ràdio Mans.

 Les normes del Gustinet

quant ets dalt de la tarima
et deixen en calçotets
 fan molt difícil la rima.

 He viscut ja mitja vida

i ja tinc algunes xacres

si bec es curen de seguida:

“Que bona és l’Aigua de Nyacres!”

 Per cantar són els primers

els del Projecte Pandero

que no es pot pagar amb diners

i no porto el monedero.

 Bufa fort la tramuntana

l’aguanten set cantadors

la rima es fa més galana

volen ser tots guanyadors.

 Per poder tornar a cantar

prop de la Badia de Roses

potser hauré d’estudiar

i anar a l’Escola de Gloses.

Corrandes de juriol

El 9 de juriol, els activistes de la "Marxa cap a la independència" que venien de Lleida, juntament amb els representants de l'Assemblea Nacional del Districte de Sants Montjuïc, van ser rebuts a la Seu del Districte (l'Alcaldia d'Hastafrancs, que diem els intics de Sants) pel regidor del Districte. La Sala noble de l'edifici es va omplir de santsencs i d'altres barcelonins que amb la seva presència van voler donar suport al projecte independentista de Catalunya. No hi poso noms. Ja els posarà la història. Només hi afegeixo unes corrandes, que es poden cantar també com a garrotins de Lleida o com a nyacres d'Espolla.

 Per la crisi arreglar
el govern busca una pista                      

en lloc d’impedir robar

baixar el sou al mileurista.

Malgrat que sóc curt de vista

cada cop ho veig més clar

i quan vaig per l’autopista

sóc dels que “no vull pagar”.

Als carrers no ens fa cap goig

veure gent tornar-se boja,

tot i que sóc un pèl roig,

no em representa la “roja”.

No ens fa ni gota de gràcia

és un fet que no s’accepta,

quan anem a la farmàcia

pagar un euro per recepta.

Pel Delta del Llobregat

m’és molt fàcil fer una estrofa

abans que el casino al Prat,

prefereixot l’escarxofa.

Eleccions al Parlament

Sense haver de fotre canya

Prefereix ja molta gent,

aviat marxar d’Espanya.

Estany de Baborte

A la Vall Ferrera, als vessants occidentals del Sotllo, i no molt lluny de la Pica d’Estats, hi ha el Llac de Baborte, a 2340 metres d’alçada.

És una de les llargues excursions que es poden fer des d’Àreu.

No hi ha temps per a l’avorriment. Caminem per la vora del riu Ferrera, que baixa encaixonat en un bocí de la vall, pels boscos del Monteixo per un costat i pels de la Rebuira per l’altre.

  A mesura que el camí s’enfila vers Baborte es distingeixen els cims omnipresents del Noris i el Monteixo, i quan s’arriba als prats on hi ha la cabana de Bacello, la visió d’aquesta carena és completa. L’aire de l’estiu sempre és una mica fresc, però a mesura que el sol del migdia escalfa les roques, fa pujar la temperatura, i de tant en tant es pot arribar a sentir l’olor ferruginosa de les pedres del camí.

El blau marí, intens i lluminós de l’estany de Baborte contrasta amb el to rovellat de les roques, propi de la Vall Ferrera.

 Encimbellat al costat nord de l’estany hi ha el refugi metàl·lic de l’UEC, que és semblant a d’altres refugis bivac de la zona, com el de la Baiau, el de Gerber, o el de Beciberri. I també al de Mulleres, fatalment desaparegut a causa d’un allau.

  Quan deixem enrere aquests paratges, és quan, a vegades, els valoro més. Mentre sóc a casa, al davant de l’ordinador escrivint, m’imagino que les aigües sorolloses del Vall Ferrera segueixen obrint-se pas com sempre. I que aquell isard que vem contemplar com s’esmunyia muntanya amunt, deu pasturar per les altes valls. I els ocells niuen als avets de la Rebuira, i coven els ous dels polls que sentirem piular quan hi tornem. I les truites segueixen dansant a les aigües calmes de Baborte.

Cadascú fa el seu paper en aquest escenari immens dels Pirineus. Mentre nosaltres esperem que el director de l’obra ens doni l’entrada per tornar a aparèixer a escena.

Foc de Sant Joan

Caminant per tants carrers

Sense temps de mirar enrere

Hem cremat uns quants anys més

Hem encès una foguera

Escoltant cants de falzies

Fent voleiar les faldilles

Hem comptat tots els dies

Hem desfet moltes motxilles.

Hem creuat nedant el mar

Hem pujat a peu els cims

Hem lliscat per les tarteres

Ens hem begut mitja vida.

Com devem tenir l’ampolla?

Diem mig buida o bé mig plena

Deu ser aigua o deu ser vi?

Potser és dolça potser amarga.

Aprenem de tot encara

Carreguem dubtes encara

Vols jugar ja a ser gran?

Saltem el Foc de Sant Joan.