Cabrera

       Hi ha una pista que va al santuari de Cabrera, i a la tardor els colors ens alimenten el cervell. Ocres al terra, foc a les fulles dels arbres del bosc. Tenen raó els que anomenen aquesta estació, primavera d’hivern.

          Fora del bosc els colors segueixen multiplicant-se, i ara cal afegir-hi els verds dels prats, els grocs vivíssims de les fulles dels arbres, el blau del cel i les diferents tonalitats del Puigsacalm, que es veu més a prop del que ens pensàvem.

Seguim endavant i quan arribem al peu de les escales que pugen a Cabrera comencem la pujada, mentre contemplem els colors de la tardor que amb l’alçada encara adquireixen més lluminositat i relleu. Com que les escales pugen pel mateix fil de la carena hi ha moments en que es veu la Plana de Vic, i veiem el Montseny que es dilueix amb el cel.  A l’altre vessant podem contemplar els prats més alts de les planes d’en Bas. Quan arribem a Cabrera el primer que fem és anar a l’hostatgeria per a saber si ens podran fer el dinar. Ens atén un home gran que ens pregunta si el tenim encarregat, però tot i que no ho hem fet, ens pregunta el que voldríem menjar. “El que hi hagi” li contestem. Aleshores fa sortir la cuinera, que ens diu que si volem arròs, ara prepara el sofregit i que podem tornar d’aquí tres quarts d’hora.

 A fora l’espera no es fa gens llarga: hi ha els colors per a alimentar el cervell d’ocres i grocs lluminosos, l’aire de tardor, netíssim per a alimentar els pulmons, les vistes a l’alta Garrotxa, el Puigsacalm, i Collsacabra per a alimentar els ulls... Cabrera és construït al cim d’una muntanya plana però molt estreta, si bé l’ermita i la casa de l’hostatgeria són a la part més ample i herbada. Caminem una mica per la carena, per allà on s’estreny, i arribem fins la part més alta, on hi ha un senyal geodèsic. Des d’aquí es veu també una ciutat gran, que segurament deu ser Olot. Una mica més endavant, es veu millor el Puigsacalm, ja que no hi ha cap arbre que el tapi. Hi ha uns espadats impressionants a tots dos cantons: Osona i la Garrotxa.

            

       Tornem a passar l’estret pas de roca per a pujar el cim i contemplem novament el paisatge. Ha passat l’estona que ens ha dit la mestressa, tenim ben alimentats els sentits i ara cal alimentar el motor principal, que és el païdor.

         El menjador no és gaire gran: només hi ha cinc o sis taules grans. Estan arrenglerades al costat dels finestrals que donen als horts del santuari.

Quan ens porten la paella fumejant pensem que ha valgut la pena l’espera i no  deixem ni un gra d’arròs. Després ve la butifarra amb seques, el porró de vi negre... És curiós que ara que estan tant de moda els vins aspres, secs, o bruts, en els llocs populars i tradicionals com aquest, el vi del porró acostuma a ser més aviat dolç. El Marianu, per  il·lustar la idea de que les dones val més que no siguin extremadament primes deia, irònicament, “és maca aquesta noia, està seca!” i això ho deia fa uns quaranta anys, quan encara no havíem sentit a parlar, sortosament, de l’anorèxia. Segurament que amb el vi diria el mateix. Com que som els últims d’acabar de dinar al final compartim el menjador amb la cuinera i l’home que ens ha atès.

         Quan sortim a fora l’aire ha refrescat molt: un bon català té fred després de dinar, assegura la dita, tot i que a l'estiu falla. Si la tardor és la millor estació de l’any per a contemplar els colors de Cabrera, la tarda és la millor hora del dia. El sol d’aquesta hora encara accentua més els tons calents dels vermells, els marrons i els grocs i ocres dels arbres. Abans de marxar veiem els cables d’un rudimentari telefèric que fan servir per pujar els aliments, i que parteix del final de la pista. Baixem per un bell camí que estalvia les escales i ho fem amb els últims raigs de sol. La hora ja no pot ser més romàntica, i no ens penedim gens d’haver triat aquest camí per tornar a la pista, encara que sigui més llarg.

    Si al matí el  Collsacabra, per la lluïssor dels seus colors,  era un quadre a l’oli ara és una aquarel·la.