Escola en català

La banda de ministres que a Madrid governa contra la nació catalana, darrerament està fent una ofensiva contra allò que més els obceca de Catalunya, que és la seva llengua. Naturalment que sóc un dels indignats contra les mesures que intentaran perpetrar contra l’educació, la llengua, la història, la cultura i en definitiva contra tot allò que democràticament legisla el Parlament Català. 

Indignat sí, però sorprès gens ni mica. El partit que governa l’Estat Espanyol amb una majoria absoluta que ha aconseguit fora de Catalunya, va ser fundat per ministres franquistes i altres falangistes. Ara van de demòcrates, tenen fundacions faesxistes, però se’ls veu el llautó imperialista.

El proper Parlament de Catalunya que es constituirà a partir dels resultats de les darreres eleccions del 25 de novembre, serà àmpliament a favor de l’autodeterminació, i en una bona mesura directament independentista. Espero que el govern de Catalunya mentre no assolim la independència estigui a l’alçada del moment històric i promogui la desobediència i la insubmissió a la llei d’Educació que amb tant poca wertgonya ens volen endossar.

  El poble català, la societat representada per les seves institucions culturals, educatives, esportives, religioses, etc, s’ha pronunciat a favor del model d’ensenyament actual, tant pel que fa a la llengua vehicular, que com és lògic és el català, com pel seu contingut nacional i democràtic. Els neofatxes espanyols voldrien retornar a l’escola castellana de contingut inquisidor i ultradretà. 

Particularment penso que l’arrel de la paraula de cada llengua ens dóna la solució. Uns exemples: el búlgar a Bulgària, el francès a França, el cors a Còrsega, el japonès al Japó, el noruec a Noruega, el portuguès a Portugal, el castellà a Castella i el català a Catalunya. A mi em sembla així de senzill, lògic i fàcil.

Sóc dels que va patir l’ensenyament ranci i caspós del franquisme, amb la llengua que ens van imposar els vencedors, després de tres anys de guerra, arran del cop d’estat que van fer contra el govern de la República.

En Raimon, el 1972, quan Franco encara era viu, va escriure “T’adones amic”, una cançó que per desgràcia encara és vigent. Franco fa més de 35 anys que és mort, però en l’aspecte de la llengua, la dictadura vol recuperar posicions. “...T’adones amic, t’adones company, que ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d’ells... no volen arguments, usen la força...”

 A alguns mestres franquistes els agradava castigar els alumnes fent-los estar de genolls, amb els braços en creu, a vegades amb un llibre a cada mà. Eren cruels. D'altres, per humiliar l'infant, li col·locaven orelles de ruc. A algun ministre actual, no cal que les hi posin perquè ja se li veuen. Fa més de 300 anys que intenten acabar amb aquesta nostra llengua. No ho aconseguiran, ni per les bones ni per les males. El que deia abans, es mereixen orelles d'ase, de burro, perquè ho entenguin...

A l’escola els mestres falsejaven el meu nom, i l’escrivien en castellà: Javier. Però la mare a la bata em brodava l’inicial tal com ha de ser: amb X. Era una desobediència molt petita, però no li donava la gana de que em canviessin el nom. 

D’això fa més de 50 anys. Si una mare va fer aquest petit acte de rebel·lia, sense cap recolzament institucional, al contrari, esperem, exigim, gairebé m'atreviria a reclamar, que la consellera i el president de la Generalitat de Catalunya facin més que un gest i donin l’ordre d’insubmissió total. Ells tenen el suport del govern legítim i de la gran majoria del Parlament de Catalunya. 

Amen.