Estimat
Ricard,
Potser t’estranyi que t’escrigui. Amb raó potser pensaràs:
si ahir ens vem veure i avui també, com és que m’escrius?
Per proximitat
d’edat i per semblança física tu i jo, durant uns quants anys érem gairebé com
bessons. De molt petits tots dos dormíem al mateix llit. Ens repartíem els colors.
En moltes coses, el
germà gran ens alliçonava, i anys a venir, fins i tot els petits, però en la
música en concret, el mestre eres, i ho seràs sempre, tu. Vas ser l’elegit, per
fer el principal paper infantil dels Pastorets: el Benjamí. Quan recordo la
tonada “A la vall de Natzaret hi ha una donzella...” escolto la teva veu, que
era la millor del “Centru”. També vas ser triat per la professora Magda Prunera
per fer els solos del cor infantil: “Jo
sóc el petit vailet...” Tu eres el petit vailet.
Guanyaves al
ping-pong, patinaves millor, jugaves millor a pilota, nedaves més ràpid... Si
tenia sort només et guanyava al parxís, o corrent si em perseguies per pegar-me.
També ens barallàvem, com tots els infants.
Més endavant em vas
ensenyar a tocar la guitarra amb els acords d”Al Vent” de Raimon, i també de
cançons del Pi de la Serra, del Serrat i del Lluís Llach. Si no aconseguies que
algú te’ls anotés, tu mateix amb la guitarra i la teva oïda els extreies. Amb
els anys ens vem afeccionar als Beatles. Que bé que et sortia l’acompanyament
del Blackbird del Paul.
Tu intentaves tocar i cantar com ell, jo m’hauria
conformat a fer-ho com tu. Mai no vaig aprendre a fer les solistes de rock i de
blues. Recordo que quan anàvem amb tren d’excursió i cantàvem i tocàvem la
guitarra, eres l’admiració de tot el vagó.
Els anys passen molt de pressa, més que la velocitat dels
teus dits tocant solistes. Cadascú es va casar i es van formar noves famílies.
Has estat malalt i venia a casa teva, o a l’hospital a
fer-te companyia, i després d’estar una tarda amb tu me n’adonava que la
companyia havia estat mútua, i quan marxava ja t’enyorava. No em vull allargar, ja sé que darrerament et
canses. Podria fer-ho perquè una vida tan intensa com la que vivim no es pot
resumir en un full i mig, però volia dir-te que de petits tu vas ser el germà
que tots voldrien tenir.
El pare veu arribar el Ricard. Alleugerit de
la seva malaltia. S’acosta cap a ell, i amb aquell somriure ample, tan propi
del Ton li diu: “No t’esperava tan aviat”.
Abraça
el seu fill i l’omple de petons.
Ricard Pujol Guarro (18 desembre de 1953 - 27 de desembre de 2012)
Com sempre els teus escrits son preciosos, aquesta es la carta que tots els germans un moment o altre voldrien rebre, estic emocionada per la teva manera d'estimar,i d'escriure pero sobretot perque saps estimar,en definitiva es el motiu principal de la nostra estada en aquest mon, estimar,i estimar, i això per molta gent no es facil, per tu SI estimat Xavier. Un record amb molt de carinyo per en Ricard. Un petó. Fina
ResponEliminaRicard, de tu només m'emporto les teves rialles contagioses, els teus acudits, les teves mans fent-me petar les dents quan era petita, i esperaré un dia que amenaci pluja per passejar per Sant Pere del Burgal i pensar en tu. Arreveure
ResponEliminaUna carta preciosa, Xavier, plena de tendresa, d'amor . Una carta que explica la necessitat que tenim de lligar al passat, els que estimem; perquè el passat no ens el pot prendre ningú, és allò que de més nostre tenim, els records de tota una vida. Estic molt emocionada. Ricard, tu de mi no et recordaràs però jo de tu, si, encara que va se poc el temps que ens vàrem tractar . A reveure Ricard !!!!
ResponEliminaAnava a preparar uns exàmens i he rebut l'avís d'un missatge, he clicat i ja sóc aquí. Descobrint aquest germà teu que també va emmalaltir i marxar massa aviat. La meva relació amb el meu germà va ser molt complexa, inimaginable, perquè vam lluitar molts anys, massa!
ResponEliminaConec el Ricard, i l'amor que li professes es desprèn en cada mot, en cada nota de la guitarra que va emmudir, però t'ha deixat la dolça melodia del seu amor. Anirem avançant amb els seus records, encara que resulti feixuc, imaginar-los absents en l'espai físic, però eternament presents dins nostre.
Per aquests germans que sempre bateguen amb nosaltres!!! Una abraçada!!!