Matagalls

És una sort que existeixi el Montseny. Què faríem els amants de la muntanya sense aquesta serra?

Sembla com si al seu interior hi hagués un imant que ens atreu, i fa que no puguem estar gaire temps sense anar-hi. Personalment quan hi neva una mica, aquesta atracció m’augmenta. El Montseny té una altura moderada i una bellesa exagerada.

El Matagalls amb els seus 1.697 metres és el tercer cim en alçada, després del Turó de l’Home i les Agudes.

Enguany la neu ha arribat a finals de novembre, i a principis de desembre encara en queda una mica. La pujada no es fa gens avorrida. Pujant del Pla de la Barraca al Puig Gros, podem anar observant, a la llunyania, la serralada dels Pirineus i del Cadí, i més a prop, Collserola, la Mola i Montserrat. Amb una mica de sort es pot veure el Puig Major de Mallorca. No és el cas, però a canvi, la lluïssor del sol sobre el mar, fa efecte un rosat, d’una modesta espectacularitat. Es distingeix el Port de Barcelona i alguns vaixells que entren o en surten.  

Si les vistes llunyanes sempre són impressionants, al Montseny els detalls propers, aquells que es poden tocar, olorar o observar de prop, són impagables. La neu fa olor. No sabria descriure l’olor de la neu. A net? A puresa? És l’olor del color blanc, l’aroma de la pau. 

Una parella fa ombra sobre la neu. A contrallum fa una ombra al cel. Si parléssim en termes de fotografia convencional, diríem que la claror del cel ha velat l’emulsió del nostre cor, i l’ombra de les persones que s’hi retalla, hi dibuixa la dimensió de l’amor.

Junts hem caminat per molts camins, per moltes valls, carenes i cims...