Compartir amb els coloms

Alguns matins coincideixo amb una senyora carregada de bosses, que alimenta els coloms. Fa la ruta del Barri Gòtic i el Raval de Barcelona: els tira menjar, i també els omple d’aigua neta, que ella mateixa porta en una garrafa, uns recipients de plàstic que estan col·locats estratègicament, en racons del barri. 

Els coloms fa estona que esperen l’esmorzar i quan la veuen venir baixen on saben que ella els el servirà. Aquesta operació fa anys que la fa, i darrerament m’he adonat que la senyora es va fent gran i que li costa caminar, de tan carregada que va, sobretot quan comença la ruta. Per la indumentària amb que vesteix la senyora intueixo que no li sobren els diners. 

Practica un voluntariat desinteressat cap els nostres veïns voladors. Sovint l’he vista escampant gra al terra, i els coloms s’arremolinen al seu voltant.

Actualment amb les normatives de control de l’excés de colònia columbòfila, segurament que més d’un se la mira malament. És políticament incorrecte donar menjar als coloms. Alguns humans, sobretot els que viuen a ciutat, consideren que els coloms són rates voladores, perquè ho embruten tot. Em sembla que l’animal que més embruta, i no tan sols a les ciutats, sinó al planeta sencer és l’humà. Quan els coloms volen alt i ens miren des de l’alçada, segurament els que semblem ratolins, som els humans.

És cert, a molts edificis, carrers i places de la ciutat hi ha una mica de colomassa. Però té solució, per això hi ha els operaris que netegen, i en temps d’escassetat de llocs de treball, sempre i quan vagin ben equipats i no els perjudiqui, molts aturats voldrien col·laborar en la neteja del que embruten els coloms i altres espècies, repeteixo, sobretot la nostra. Qui no ha tirat mai menjar als coloms? 

Recordo que fa algun temps estava esmorzant a la plaça de Catalunya. M’havia dut un entrepà, els coloms s’acostaven i el compartírem una mica: per a mi el tall de dins, i per a ells les molles. A la plaça, hi havia un grup de turistes generosos que els tiraven besses. Quan ja estava acabant l’entrepà se m’acostà un colom. Als turistes se’ls havien acabat les besses i aquella xixella no havia quedat prou tipa. Li vaig tirar unes molles. Sempre fan el mateix. Primer s’espanten, després s’acosten i finalment mengen. Uns companys del colom se n’adonaren que hi havia tiberi i s’aproparen: “jo també en vull”, semblava que diguessin. S’amuntegaren al meu voltant, i entre  tots s’acabaren les darreres molles de l’entrepà. 

Els coloms també han de començar a compartir amb d’altres aus que els disputen el menjar. No són exclusius, també hi ha pardals que a vegades són més ràpids i s’emporten les molles, gavines que són més agressives, cotorres i tórtores turques nouvingudes, garses... El colom no té urpes, ni un bec gaire fort per a l’atac. És el símbol de la pau.