divendres, 7 de juny del 2013

L'escorça

Arribava a casa amb els cabells xops
i amb un xiul als llavis.
La ciutat era un bosc, poblat d’ocells
i d’ombrívoles frescors.

Els corredors del metro eren antics camins
de bandolers, com els de Collsacabra.
El baf calent, tramuntana insospitada,
m’esvalotava els cabells a contravent
com sempre. Com el meu poble.

                                                               Remor de vies
era el corrent del riu que torrentejava
a les meves venes, enduent-se l’escorça
lluny. Potser cap a la mar.
                                                             Llibertat, encara.
Com els poltres de la Cerdanya,
crineres desbocades, galopant vora el Segre,
dringant els esquellots, que em recordaven
els ferrets de la meva infantesa.
Se m’enduien l’escorça, i em deixaven
nu, a la vora del camí. Com un tronc.    
                                            
Dalt la carena
el capvespre feia pujar, calmadament,
ombres denses del fons de les valls,
atapeïdes de foscor.

                                                                          El meu esguard
es perdia a la llunyania de la tarda rosada
i al lent caure de la llum:
arbre retallat al cel rogenc...
                                                        I l’aire
em retornava l’escorça, nova de trinca
flairosa de resina i arrels.

La llum freda dels estels, glaça els records
i fa córrer el temps amb una indefugible
i esponjosa pressa per fer via
per la vida.

L’escorça, encara que és roja per dins,
ja negreja terribles presagis a la crosta.
Empolsegada i escadussera com el temps.
                                                                        El meu pensament
fuig per camins d’aquarel·la
i s’enderia per tardes ensucrades,
avorrides. S’enfila als terrats
i escolta xiscles d’oreneta
i escampa agulles d’estendre, al safareig.

                                                                         El cos
sap de molts vespres de paraules
a cau d’orella, i de nits de llargues besades.
I somnia...

                                                         Tota la nit
ha plogut, i el sol del matí,
brillant diamant, guarneix les gotes
d’aigua de les fulles dels arbres.
Gruixudes gotellades cauen sobre la terra
humida. Tot fa olor de vida...
                                                           L’escorça
el corrent se l’endugué, relliscant
per l’aigua clara de la riera.
Rebotava suaument contra els joncs
i les herbes de la vora. S’enfonsava
i feia rodolons per sobre els palets blancs
del fons.

Compartiria la frescor de l’aigua
amb els peixos platejats i amb els cap-grossos
adormits.
A la deriva dels anys. Com la vida.

1 comentari: