Hivernal

Color d’or de bon matí, una fulla s’ha adormit, la glaçada l’ha assecada, la neu li ha fet un sudari. Sobreviure a la tardor de molt poc li haurà servit. Finalment el cru hivern l’ha arrencada del seu arbre, i ara jeu sobre el camí.

Caminant que busca pau, des de lluny se n’ha adonat, i s’ajup i es treu els guants, amb els dits li fa carícies, amb l’alè li fa escalfor.

Mes la fulla no es desperta, el seu cos s’ha refredat, la seva ànima ha fugit, ja no es pot fer res per ella, es fondrà junt amb la nit. Sota terra ja l’espera vida nova, primavera. 

Vianant aixeca’t ja, potser mai més la veuràs.

Caminant que busca estima, pel camí la trobarà, fa unes passes vers el nord, fa pujada aquesta vida, paisatges sense mida, nuvolades dalt del cel, ressegueixen la carena de la serra Cavallera, des del Taga al Puig Estela.

I s’encanta pas a pas, puja amunt, ja és prop del port. Un vent fort fa aparició, li provoca un llagrimeig. Cal cordar-se i abrigar-se, i aleshores se n’adona, ben glaçades té les mans. On haurà perdut els guants? Es regira les butxaques, cerca al fons de la motxilla.

La ventada es fa més freda, espurnegen pics de neu, i a la cara se li claven, potser és rufa o aiguaneu. Gira cua i torna enrere, ha passat ja molta estona i amb les mans a les butxaques fita bé la dura crosta que la fred ha endurit.

De lluny veu dues mans amigues, reconeix aquells instants, sap que aquí s’ha tret els guants i ha pregat per la fulleta. El que creia no ha passat, es retroben i es recorden. 

S’han trencat les previsions, el temps no admet raons, i l’amor del fons del cor, mai s’emporta un bell record.

Cap al tard mentre s’allunya, mira al cel i veu la lluna, Se la mira reverend i n’admira el seu creixent. 

Cau la tarda a poc a poc i a la serra es clou el vent.