Ara i sempre

Després de la mort de Pete Seeger, les persones que hem escoltat, i fins i tot cantat algunes de les seves cançons, hem pensat en altres temps. Cantàvem el “Què se n’ha fet d’aquelles flors?” quan encara no n’havíem plantat cap, quan gairebé no havíem fet cap pom. 

Era l’època que també entonàvem “Paraules d’amor” del Serrat, i feia poc que havíem deixat els 15 anys, i l”Ara que tenim vint anys” quan encara no els teníem. Anàvem amb tren d’excursió i al vagó combinàvem el “Diguem no” i “Al vent” del Raimon, “la Gallineta”, “l’Estaca” i “el Bandoler” de Lluís Llach, amb el “No serem moguts” i el “Vull ser lliure” del folk-song americà. O espirituals negres que barrejàvem amb repertoris de les primeres cançons del Pi de la Serra o el Pau Riba, i la “Cançó del noi dels cabells llargs” dels Tres Tambors.

Totes aquestes cançons, exceptuant el “Guantanamera”, el “Bella Ciao” “La Quince Brigada” i alguna altra, tenien en comú que les cantàvem en català. En la nostra llengua, en la que el franquisme, encara vigent (més o menys com ara els agradaria a alguns) ens la tenia vetada a l’escola. Cap dels entusiastes que cantàvem aquelles cançons en català no havíem pogut aprendre el català a l’escola, i pràcticament érem analfabets de la nostra pròpia llengua.

Les apreníem, en discos, alguna en els pocs programes de ràdio, on eren permeses, i després, ens passàvem els acords de guitarra i les cantàvem al refugi de muntanya, la nit abans de fer el cim, al foc de camp quan érem de colònies o de campaments, i al tren, on a vegades havíem de suportar la cara de desaprovació d’algun revisor franquista, o el que era pitjor, d’algun policia o gruo de falangistes que estiguessin presents al vagó.

Segurament que els cantants catalans que van conèixer personalment en Pete Seeger, com el Raimon o el Xesco Boix, el devien informar que les seves cançons, traduïdes al català, servien, a més de lluitar contra el franquisme, per reivindicar la nostra llengua.

Lamentablement, encara que l’Estat espanyol, al que pertanyem (de moment) forçosament, en el tema de la persecució a la llengua catalana, practica gairebé la mateixa política d’eliminació que feien els feixistes que governaven a l’època de Franco. Però ara, encara que ells l’utilitzen com una piconadora, tenim democràcia, i encara que no els agradi, mana el poble.

Ara torna (si és que mai l’han abandonada) l’ofensiva contra l’ensenyament en català a les nostres escoles. En aquest mateix bloc, el desembre del 2012, ja hi ha un post parlant d’aquest mateix tema. Si amb el Franco ens van guanyar per K.O. ara intenten vèncer per punts. Ens intenten cansar. Ignorants!! No saben que no defallirem?

La vaca no és cega i es manté ferma, pels prats dels Pirineus o pels del Montseny. I encara que ens ho vulguin fer creure, no està sola. Ara som milers i milers que l’acompanyarem i no permetrem que la segueixin munyint fins deixar-la eixuta, aquells que per al seu bé, ens volen mal. D’en Maragall, escollirem l’Adéu Espanya i del Pere Quart, la vaca de la mala llet!

És imprescindible que la Consellera d’Ensenyament, el President, tot el Govern Català, i els partits de l’oposició favorables a la Immersió Lingüística i a l’escola en català, donin suport als directors i mestres dels centres. La Norma s’ha fet gran demanat la normalització, i tampoc no es cansarà de demanar que “no ens toquin el català”... ni res més, afegiria jo.

És ser poc original, perquè aquesta setmana que tant hem parlat de Pete Seeger, molta gent ha utilitzat el títol d’una de les seves més conegudes cançons. No ens cansarem de repetir-ho. 

 “Tots junts vencerem!”

In-insub-insubmissió!

Des-desob-desobediència!!

In-inde-independència!!!