Sempre guanya el més fort (2)

Comença a clarejar. La Maria l’observa des de lluny. Malgrat que el veu
 una mica despistat, li troba, en general un aspecte molt millor que fa una 
setmana. Ell s’apropa a la balconada del passeig i mira cap a la sorra.
 “Si vem quedar aquí, suposot que es referia altre cop a la sorra?” Pensa 
la Maria el que es deu preguntar ell. El vigila asseguda des d’una parada de 
l’autobús. Encara no sap segur si ha fet bé d’assistir a la cita. No se’n vol 
penedir. Ell s’ha acostat a les escales, mira avall i comença a baixar-les. 
La Maria deixa passar una breu estona abans d’aixecar-se. Travessa el 
carrer i s’acosta a la barana del passeig. “El Ribus ja deu seure a la 
sorra”. S’imagina ella. No el veu. Mira amunt i avall i tampoc no el veu enlloc.
 Camina una mica mirant bé, s’aboca a la balconada per veure si és sota el 
buit que hi ha: tampoc. Comença a preocupar-se... “Mira que si en no 
veure’m ha decidit marxar” pensa una mica amoïnada.

De sobte nota que algú l’empeny per darrera i queda atrapada entre la guitarra
 que du penjada a l’esquena i la barana de la balconada. Unes mans li tapen 
els ulls. El que dura l’esglai no dura ni un instant. Li arriba una lleugera olor de
 patxulí.

- Ribus?! – assevera més que no pas pregunta. – Si t’he vist baixar...

- Com m’has conegut? – pregunta mentre li destapa els ulls i la fa giravoltar per 
a quedar tots dos de cara. – La gateta volia caçar el ratolí, oi?

- M’havies vist?

- Quan baixava l’escala t’he vist de cua d’ull asseguda a la parada del 
bus, i he corregut a les altres escales, i...

- És cert, m’has enxampat... t’espiava.

- Baixem a la platja, va, que la setmana passada ens quedà pendent una 
conversa – diu ell agafant-li la mà.

- Ribus, vas serè avui...

- Em vas dir que no em gastés els diners que em vas deixar, al bar, oi?

- Ho vas complir!  - Exclama la Maria amb un ample somriure.

- A mitges. Vaig entrar al bar i em van servir una copa... vaig pensar en tu i 
no me la vaig acabar. I fa cinc dies que no tasto el mam. – diu mentre es
 treu un paquet de tabac. L’hi ofereix una cigarreta. Ella la pren i se l’acosta als
 llavis.

- També el deixaré, però una cosa darrera l’altra. – diu la Maria mentre
 busca l’encenedor a la butxaca. El Ribalta s’ha avançat i li acosta un llumí 
encès. – No he entès com pots encendre un misto amb una sola mà.

- Qüestió de pràctica. L’important és que sigui de fusta. – diu mentre s’encén
 la seva cigarreta.

S’asseuen a la sorra i miren com es fa de dia lentament. Una claror roja trenca
 el blau de la nit de mar endins, una mica cap el cantó del Maresme. Es 
fumen les darreres estones de foscor. El febrer s’acaba i el trenc d’alba arriba 
abans, fred i lluminós.

- Avui faig festa a la feina – diu la Maria mentre enfonsa la punta de la 
cigarreta a la sorra.

- La setmana passada treballaves... – ell aprofita al màxim la cigarreta, 
gairebé fins cremar-se els dits.

- Em devien unes hores i avui és un bon dia per gastar-les. – diu mentre treu la
 guitarra de la funda.- tenim pendent una cançó. – I li ofereix la guitarra.

- Fa temps que no la toco.

- Ja saps que això no s’oblida.

- Te’n cantaré una que vaig fer fa anys, molts anys. – diu mentre fa un acord.

Rasca les cordes amb un ritme accelerat.

- Veus com no has perdut la tècnica? – diu ella.    

Hi ha una llei que és superior    

que la de la gravetat

sempre m’ha condicionat

i m’ha fotut perdre el nord:

Sempre guanya el més fort

Sempre guanya el més fort!

Jo no volia pas néixer

Em volia quedar a dins

Sense tardes ni matins

Però vaig tenir mala sort:

Sempre guanya el més fort

Sempre guanya el més fort!

De petit ja m’ensenyaren

a ser un xicot com cal

però a l’escola em van fer mal

i vaig triar el camí tort:

Sempre guanya el més fort

Sempre guanya el més fort!

Mai l’encerto sempre perdo

Ocell trist en una gàbia

Truco una porta i se’m tanca

Tot el que toco ho emmerdo.      

Unes pa-rau-les d’amooor    
ningú no em va dedicar

De qui em vaig enamorar

només em queda un record

Sempre guanya el més fort

Sempre guanya el més fort!

                  

Sóc fill d’una gran nissaga

però sóc més dolent que el pebre

igual que l’ovella negra

m’ha tocat eixa dissort:

Sempre guanya el més fort

Sempre guanya el més fort!

Em vaig comprar una guitarra

per ser un bon cantant de rock    

però a casa es va calar foc

no vaig fer ni un sol acord:

Sempre guanya el més fort

Sempre guanya el més fort!

Mai l’encerto sempre perdo

Ocell trist en una gàbia

Truco una porta i se’m tanca

Tot el que toco ho emmerdo.

        

Vaig haver de fer la mili:

tretze mesos a Madrid,

Sempre hi ha algun mal parit

Un sergent del morro fort:

Sempre guanya el més fort

Sempre guanya el més fort!

                   

Cardava jo amb una tia

però també la vaig fer bona

resultà que era la dona

d’un guàrdia civil del port...

Sempre guanya el més fort

Sempre guanya el més fort!

He rebut moltes pallisses

no demano re a la vida

m’han encomanat la sida

només espero la mort.             

Sempre guanya el més fort:

És la llei del més fort!

- ... – La Maria resta muda. Sembla que l’interroga amb la mirada.

- No sóc jo el de la cançó! Bé algunes coses que dic són inspirades amb successos que m’han passat, però la majoria són exageracions.

- Doncs m’has espantat. – es queixa la Maria mentre recull la guitarra que ell li ofereix. La deixa estirada sobre la funda.

- Avui quan ens hem trobat no ens hem fet el petó de...

La Maria l’interromp i n’hi fa un a la galta. Ell acosta els seus llavis als d’ella.

- No tan de pressa Ribus! – diu enretirant-se una mica. – La lluna encara està minvant, no la veus? - De seguida fa un somriure que el tranquil·litza.

- És clar que veig la lluna Maria, i també Venus que és molt a prop d’ella. Això és un senyal, no creus? - Xiuxiueja mentre li agafa la mà.

- Ai Venus... la deessa de l’amor. Que lluny està de nosaltres.

- Em vols donar una tercera oportunitat? Vols que et faci una cançó d’amor? Que et digui que el sol està sortint per a nosaltres, que esperaré que torni la lluna plena per a dur-te-la dins d’un cove? Que ens tornem a fer petons llargs com la matinada del març, que t’abraci més fort que una onada? Que tornem a fer bategar els nostres cors com les ales de les gavines? Que culli per a tu totes les flors de la primavera, que t’agafi a coll per quan arribi l’estiu travessar el foc de Sant Joan, que amb les fulles grogues de la tardor et faci un cobrellit, que et construeixi un trineu per baixar per la neu de l’hivern? Tot ho faria per tu...

- Vull que tornis a ser un home.

- Ho seré. – fa posant-se una mica seriós. - Dilluns que ve començo una substitució de vigilant nocturn a un pàrquing. No és gran cosa, però el titular està fotut i potser s’allarga la feina.

- Has estat de sort Ribus. No és fàcil actualment trobar feina.

- Un col·lega em devia un favor i me la proporcionà.

La Maria repenja suaument el cap a l’espatlla del Ribalta. Ell no es belluga per por que ella se’n desdigui. Amb una mà, suaument li acaricia el cabell que la marinada despentina.

- Avui ha guanyat el més fort. - Diu el Ribus. - I el més fort ha estat l’amor.

- Ja ho has dit tu en la cançó: és la llei del més fort!

De sobte ella s’aixeca, es descalça i va cap a la platja.

- On vas boja? - Diu ell cridant. – deu estar glaçada!!

- M’agrada mullar-me! – riu la Maria - Si no fos així, no hauria vingut a trobar-te.

I afegeix – Sóc feliç, feliç, feliç...