dijous, 27 de febrer del 2014

Sempre guanya el més fort (2)

Comença a clarejar. La Maria l’observa des de lluny. Malgrat que el veu
 una mica despistat, li troba, en general un aspecte molt millor que fa una 
setmana. Ell s’apropa a la balconada del passeig i mira cap a la sorra.
 “Si vem quedar aquí, suposot que es referia altre cop a la sorra?” Pensa 
la Maria el que es deu preguntar ell. El vigila asseguda des d’una parada de 
l’autobús. Encara no sap segur si ha fet bé d’assistir a la cita. No se’n vol 
penedir. Ell s’ha acostat a les escales, mira avall i comença a baixar-les. 
La Maria deixa passar una breu estona abans d’aixecar-se. Travessa el 
carrer i s’acosta a la barana del passeig. “El Ribus ja deu seure a la 
sorra”. S’imagina ella. No el veu. Mira amunt i avall i tampoc no el veu enlloc.
 Camina una mica mirant bé, s’aboca a la balconada per veure si és sota el 
buit que hi ha: tampoc. Comença a preocupar-se... “Mira que si en no 
veure’m ha decidit marxar” pensa una mica amoïnada.
De sobte nota que algú l’empeny per darrera i queda atrapada entre la guitarra
 que du penjada a l’esquena i la barana de la balconada. Unes mans li tapen 
els ulls. El que dura l’esglai no dura ni un instant. Li arriba una lleugera olor de
 patxulí.
- Ribus?! – assevera més que no pas pregunta. – Si t’he vist baixar...
- Com m’has conegut? – pregunta mentre li destapa els ulls i la fa giravoltar per 
a quedar tots dos de cara. – La gateta volia caçar el ratolí, oi?
- M’havies vist?
- Quan baixava l’escala t’he vist de cua d’ull asseguda a la parada del 
bus, i he corregut a les altres escales, i...
- És cert, m’has enxampat... t’espiava.
- Baixem a la platja, va, que la setmana passada ens quedà pendent una 
conversa – diu ell agafant-li la mà.
- Ribus, vas serè avui...
- Em vas dir que no em gastés els diners que em vas deixar, al bar, oi?
- Ho vas complir!  - Exclama la Maria amb un ample somriure.
- A mitges. Vaig entrar al bar i em van servir una copa... vaig pensar en tu i 
no me la vaig acabar. I fa cinc dies que no tasto el mam. – diu mentre es
 treu un paquet de tabac. L’hi ofereix una cigarreta. Ella la pren i se l’acosta als
 llavis.
- També el deixaré, però una cosa darrera l’altra. – diu la Maria mentre
 busca l’encenedor a la butxaca. El Ribalta s’ha avançat i li acosta un llumí 
encès. – No he entès com pots encendre un misto amb una sola mà.
- Qüestió de pràctica. L’important és que sigui de fusta. – diu mentre s’encén
 la seva cigarreta.
S’asseuen a la sorra i miren com es fa de dia lentament. Una claror roja trenca
 el blau de la nit de mar endins, una mica cap el cantó del Maresme. Es 
fumen les darreres estones de foscor. El febrer s’acaba i el trenc d’alba arriba 
abans, fred i lluminós.
- Avui faig festa a la feina – diu la Maria mentre enfonsa la punta de la 
cigarreta a la sorra.
- La setmana passada treballaves... – ell aprofita al màxim la cigarreta, 
gairebé fins cremar-se els dits.
- Em devien unes hores i avui és un bon dia per gastar-les. – diu mentre treu la
 guitarra de la funda.- tenim pendent una cançó. – I li ofereix la guitarra.
- Fa temps que no la toco.
- Ja saps que això no s’oblida.
- Te’n cantaré una que vaig fer fa anys, molts anys. – diu mentre fa un acord.
Rasca les cordes amb un ritme accelerat.
- Veus com no has perdut la tècnica? – diu ella.    
Hi ha una llei que és superior    
que la de la gravetat
sempre m’ha condicionat
i m’ha fotut perdre el nord:
Sempre guanya el més fort
Sempre guanya el més fort!

Jo no volia pas néixer
Em volia quedar a dins
Sense tardes ni matins
Però vaig tenir mala sort:
Sempre guanya el més fort
Sempre guanya el més fort!


De petit ja m’ensenyaren
a ser un xicot com cal
però a l’escola em van fer mal
i vaig triar el camí tort:
Sempre guanya el més fort
Sempre guanya el més fort!

Mai l’encerto sempre perdo
Ocell trist en una gàbia
Truco una porta i se’m tanca
Tot el que toco ho emmerdo.      

Unes pa-rau-les d’amooor    
ningú no em va dedicar
De qui em vaig enamorar
només em queda un record
Sempre guanya el més fort
Sempre guanya el més fort!
                  
Sóc fill d’una gran nissaga
però sóc més dolent que el pebre
igual que l’ovella negra
m’ha tocat eixa dissort:
Sempre guanya el més fort
Sempre guanya el més fort!

Em vaig comprar una guitarra
per ser un bon cantant de rock    

però a casa es va calar foc
no vaig fer ni un sol acord:
Sempre guanya el més fort
Sempre guanya el més fort!

Mai l’encerto sempre perdo
Ocell trist en una gàbia
Truco una porta i se’m tanca
Tot el que toco ho emmerdo.
        
Vaig haver de fer la mili:
tretze mesos a Madrid,
Sempre hi ha algun mal parit
Un sergent del morro fort:
Sempre guanya el més fort
Sempre guanya el més fort!

                   
Cardava jo amb una tia
però també la vaig fer bona
resultà que era la dona
d’un guàrdia civil del port...
Sempre guanya el més fort
Sempre guanya el més fort!

He rebut moltes pallisses
no demano re a la vida
m’han encomanat la sida
només espero la mort.             
Sempre guanya el més fort:

És la llei del més fort!

- ... – La Maria resta muda. Sembla que l’interroga amb la mirada.
- No sóc jo el de la cançó! Bé algunes coses que dic són inspirades amb successos que m’han passat, però la majoria són exageracions.
- Doncs m’has espantat. – es queixa la Maria mentre recull la guitarra que ell li ofereix. La deixa estirada sobre la funda.
- Avui quan ens hem trobat no ens hem fet el petó de...
La Maria l’interromp i n’hi fa un a la galta. Ell acosta els seus llavis als d’ella.
- No tan de pressa Ribus! – diu enretirant-se una mica. – La lluna encara està minvant, no la veus? - De seguida fa un somriure que el tranquil·litza.
- És clar que veig la lluna Maria, i també Venus que és molt a prop d’ella. Això és un senyal, no creus? - Xiuxiueja mentre li agafa la mà.
- Ai Venus... la deessa de l’amor. Que lluny està de nosaltres.
- Em vols donar una tercera oportunitat? Vols que et faci una cançó d’amor? Que et digui que el sol està sortint per a nosaltres, que esperaré que torni la lluna plena per a dur-te-la dins d’un cove? Que ens tornem a fer petons llargs com la matinada del març, que t’abraci més fort que una onada? Que tornem a fer bategar els nostres cors com les ales de les gavines? Que culli per a tu totes les flors de la primavera, que t’agafi a coll per quan arribi l’estiu travessar el foc de Sant Joan, que amb les fulles grogues de la tardor et faci un cobrellit, que et construeixi un trineu per baixar per la neu de l’hivern? Tot ho faria per tu...

- Vull que tornis a ser un home.
- Ho seré. – fa posant-se una mica seriós. - Dilluns que ve començo una substitució de vigilant nocturn a un pàrquing. No és gran cosa, però el titular està fotut i potser s’allarga la feina.
- Has estat de sort Ribus. No és fàcil actualment trobar feina.
- Un col·lega em devia un favor i me la proporcionà.
La Maria repenja suaument el cap a l’espatlla del Ribalta. Ell no es belluga per por que ella se’n desdigui. Amb una mà, suaument li acaricia el cabell que la marinada despentina.
- Avui ha guanyat el més fort. - Diu el Ribus. - I el més fort ha estat l’amor.
- Ja ho has dit tu en la cançó: és la llei del més fort!
De sobte ella s’aixeca, es descalça i va cap a la platja.
- On vas boja? - Diu ell cridant. – deu estar glaçada!!

- M’agrada mullar-me! – riu la Maria - Si no fos així, no hauria vingut a trobar-te.
I afegeix – Sóc feliç, feliç, feliç...

36 comentaris:

  1. si és feliç.....que es mulli ......
    bon relat

    ResponElimina
  2. Quin final més maco... m'agrada molt. Mira, m'agraden els final positius i feliços, m'agrada que ja no begui, que s'estimin, que es vulgui mullar i que sigui feliç...

    Bona nit, amb final feliç, Xavier.

    ResponElimina
  3. Qui vol peix s'ha de mullar el cul......i si ella es mulla ja cal que ell hi vagi

    ResponElimina
  4. Caram caram. No pintava massa bé la cosa l'altre dia, ell semblava massa cardat. Però la relació s'ha redreçat, ell ho vol tant que ha aconseguit sortir de la seva espiral. No sé jo si a la realitat és tan fàcil, per més amor que hi hagi. Les imatges són molt bones, però especialment les dues primeres, s´pn espectaculars!

    ResponElimina
  5. Elfreelang, Carme, Joan, Xexu,
    Gràcies per la visita i els comentaris. Tothom es mereix una tercera oportunitat. Fins i tot una quarta si se la sap guanyar. El final feliç depèn d'ell mateix.

    ResponElimina
  6. És bonic aquest retrobament i en la cançó d'ell hi ha molt de sentiment. Estic d'acord en què sempre guanya l'amor, però sobretot l'amor per un mateix i aquest costa molt de trobar quan s'està tan avall del pou. No serveix de res deixar de beure per als altres, perquè si la relació amb la Maria s'estronca el més fàcil serà tornar-hi. De totes maneres m'ha encantat, el text i les fotografies són plens de màgia!

    ResponElimina
  7. M'agrada moltíssim el que ell diu que faria si li donés una tercera oportunitat, em recorda Shakespeare. Les fotos són precioses! El teu bloc és imprescindible!

    ResponElimina
  8. Bé, "habemus" final feliç...És clar que ell no perdia l'esperança i per això li demana una tercera oportunitat ( pobre Maria)...I jo penso com l'Helena , les coses que ara li ofereix , no estan gens malament, segurament per això ha triomfat l'amor...
    Bon vespre, Xavi.

    ResponElimina
  9. Sílvia, sempre guanya l'amor. Com deia Celentano: "Chi non labora non fa l'amore". Amb esforç.

    Helena, Shakespeare? Imprescindible??? Exagerada!!! Com es nota que ets poeta...

    M. Roser, Ell no perdia l'esperança, i la Maria a més d'amor, vessa generositat.

    Gràcies a totes tres per l'atenció i els comentaris.

    ResponElimina
  10. Doncs mira, no em pensava jo que la cosa acabes tan bé. O continuarà?
    Molt enamorats han d'estar, ell per deixar de beure i ella per no negar-li aquesta tercera oportunitat. Espero que l'aprofitin.

    ResponElimina
  11. El mar és el destinatari més gran de mirades, poemes, pintures, penes, confidències de tota mena i cossos ofegats.
    Les fotografies, precioses.

    ResponElimina
  12. M'agrada moltíssim aquesta història, i m'agraden moltíssim les fotografies. Ets un home amb una sensibilitat exquisida, Xavier. Felicitats.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Galionar per la teva amabilitat en els teus comentaris.

      Elimina
  13. Glòria, Segur que continuarà, però això ja és cosa d'ells. Espero que la fortalesa de l'amor els faci perdurar. Gràcies pels ànims que els infons.
    Olga, és cert que el mar és dipositari de fantàstics misteris i de tràgiques certeses. Gràcies també pel comentari sobre les fotografies.

    ResponElimina
  14. Potser t'has passat d'optimista però per això hi ha la literatura! Boniques fotos, Xavier

    ResponElimina
  15. Gràcies Loreto, només des de l'optimisme es poden superar situacions complicades.

    ResponElimina
  16. M’agrada’t quest final feliç sota la conjunció de la lluna amb Venus. Dec ser un romàntica sense remei. :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Burixeta, suposo que cadascú és el que li ha tocat ser. Si tu ets romàntica no hi busquis remei.

      Elimina
  17. El primer que llegeixo i em fa sentir algú molt proper; una cançó que em trasbalsa perquè en ella hi ha el reflex d'una història que sembla xuclada dels records d'un temps que ja em queda llunyà. Diuen que no hi ha casualitats, que en el camí ens trobem amb les persones que ens toca. M'he creuat amb tu, amb la història del meu germà, i avui la cançó me'l recorda, novament!!! Sempre guanya el més fort, o el que amb tenacitat lluita per sortir-se´n!!! L''amor el motor per vèncer el monstre de la solitud!!!

    ResponElimina
  18. Dafne, a la vida ens toca compartir moltes esperances, alegries, solituds, amors i fatalment, també alguna pena, que només podem superar amb la fortalesa. Suposo que tot plegat deu formar part d'allò que anomenen felicitat.
    Gràcies per la lectura.

    ResponElimina
  19. Entre tu escritura y las bonitas fotografías, para mí has creado una OBRA DE ARTE, me ha gustado un montón.

    Un saludo grande.-

    ResponElimina
  20. Gràcies Juan Antonio, Compartim l'afició per la fotografia i la bellesa. Un plaer que ens haguem conegut "in line".

    ResponElimina
  21. Què bonic el relat, després de l'altre dia ara es tornen a trobar i... pareix que ara sí, que ara es volen mullar.

    Salut :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Ximo, Potser els serà bona una bona remullada a finals de febrer

      Elimina
  22. Aquest matí m'has fet molt feliç amb aquest relat tan col·loquial. De debò!!

    ResponElimina
  23. Gràcies a tu Josep, per la lectura i pel comentari.

    ResponElimina
  24. Pues muy bien parido el texto, hugaré más por aquí.

    ResponElimina
  25. Seràs benvingut Jordim. I gràcies per la visita.

    ResponElimina
  26. Quina gràcia xavier,
    Sembla la meva parella de la pregunta Què t'agradaria que recordés de tu? El lloc, la parella... Potser et semblaré una mica vanitosa pensar que et va inspirar el meu relat...de totes maneres m'encanta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, he buscat el teu relat per a rellegir-lo . t
      Tens raó amb la coincidència del Passeig, els fanals...Les parelles, sortosament per la teva, són ben diferents. El vaig escriure pensant en una persona que vaig conèixer, i que és un dels protagonistes.
      Segurament que tot el que vivim, i també el que llegim ens deixa un solatge, i a vegades inconscientment pot aparèixer.
      Gràcies per les observacions.

      Elimina
  27. Xavier! No havia vist aquesta segona part tan xula i esperançadora. M'alegro que el teu personatge tingui una altra oportunitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Teresa, cadascú ha de vetllar per trobar les seves oportunitats. I si a més troba una bona companyia per a ser ajudat, li ha tocat la rifa.

      Elimina
  28. He recordat molt bé mentre anaba llegint, aquesta història bonica. I he esmenat la meva badada en no adonar-me que el dibuix-aquarel.la de la guitarra és teu. Està molt bé. És un dibuix amb ubaperspectiva gens fàcil... Te l'aplaudeixo molt, Xavier, i t'animo calorosament a seguir dibuixant. Vaja, que en saps molt més que jo i jo m'atreveixo a penjar-ne un munt al meu blog... :)

    Clar que ho hauries de combinar, que taoc és qüestió que ens deixis srnse les teves precioses fotos.

    ResponElimina