Fetge de caducitat (1)

La Maria passeja per la sorra de la Barceloneta, i en ple febrer s’ha descalçat i posa els peus a l’aigua. Riu i salta, i cau de cul a la sorra humida, just quan arriba una onada... encara riu més... Una vegada li van preguntar que per què feia aquestes coses, que ja era una mica gran. Ella calla, somriu una mica silenciosament i per dins pensa: “Quin mal hi ha en fer l’indi una estona? Sóc sultana de la meva vida i amb ella faig el que vull”. 

És de matinada i la platja és deserta, només al passeig, es veu algun esportista matiner que s’ha llevat d’hora i ha sortit a córrer. I ella encara aprofita les darreres hores de la nit anterior. A la sorra hi ha deixat la guitarra. “Jo em puc mullar”, pensa, “però tu t’espatllaries”. Amb molt de compte la desenfunda i fa alguns acords. Un home s’ha acostat a la vora de la platja i s’asseu prop d’allà on les onades s’esfumen. La Maria deixa de tocar i l’observa. “Vols dir que no és el Ribalta?” I tant que sí, fa anys que no el veia, i aquesta manera d’encendre una cigarreta és pròpia d’ell. 

Desa la guitarra, se la penja a l’esquena i se li acosta.

- Ribus? – li diu mirant-se’l.

Ell aixeca el cap.

– Maria! Quan de temps... Estàs com sempre. – diu mentre s’aixeca.

Es fan un petó a cada galta i s’asseuen.

- Tu sempre amb la teva guitarra, eh?

- I tu col·locat com sempre, oi? – diu ella amb un posat de  desaprovació.

- No em renyis Meri. Te’n recordes quan et deia Meri?

- Clar que me’n recordo. Aleshores tu també anaves a tot arreu amb la guitarra. L’anomenaves Joana, oi?

- Me la van prendre... Un dia estava dormint a un caixer, van entrar uns joves a treure diners i quan van marxar ja no hi era. Tant que m’estimava aquella guitarra! Blanca, com la de Jimmy Hendrix...

- Blanca com la neu – afegeix ella - Com devies anar...

- T’asseguro que aquell dia no havia esnifat. Potser anava una mica tocat, però de mam – S’excusa el Ribalta sense deixar de mirar-la.

- No fas gaire bona cara Ribus. Segur que no has sopat.

- Sí que ho he fet, un col·lega em va passar un entrepà. - Li agafa una mà. 

- Podríem tornar a ser amics.

- Érem més que això – Diu ella amb una mica d’aflicció.

- Jo et segueixo estimant, no ho he deixat de fer mai... Perquè no em cantes una cançó de les teves?

- Ribus, la vida no és un musical, la vida és real!

- Em moro de ganes d’escoltar-te. Meri, tu tenies la millor veu de les noies de la colla.

- Gràcies, però ja saps que tu eres millor, tant cantant com tocant – Diu mentre es posa la guitarra a la falda. Fa un acord. No li agrada el so, afina un parell de cordes, i es posa a cantar:

Tens el cervell massa embalat

Per les artèries corre l’alcohol

Els teus pulmons són embussats:

paquet i mig de tabac ros.

Dorms massa poc, mai al teu llit

quasi no menges res de profit

t’ho passes bé amb els amics

i amb les amigues cardes quan pots.

Però tens el fetge de caducitat

I el teu cor, batega infarts.

Ja fa molt temps vas deixar el curro

A fer punyetes l’encarregat!

Sou de misèria, sense contracte

Vas dir cridant: a explotar a un altre!

I ara als teus vells tens amoïnats

Per si fos poc fumes haixix

Crides ben fort: ja n’estic tip!

Vas sempre a vela, sempre porrat.

Però tens el fetge de caducitat

I el teu cor, batega infarts.

Amb la cervesa sempre a la mà

més que amb estrella vas estrellat,

des de que a un  fatxa, li vas pegar

i és fill d’un guàrdia i et vol tancar.

Pel maldecap un honorable

Per col·locar-te wisky o cubata

Per vacil·lar cava o xampany

I de l’anís ja en tens el mono.

Però tens el fetge de caducitat

I el teu cor, batega infarts.

Després d’uns instants ell pregunta.

- És teva? Sóc jo oi, aquest tio?

- Fa anys que vaig fer aquesta cançó.

- Al principi creia que et referies a la “fecha” de caducitat, com als llagurts.

- Els iogurts tenen data de caducitat - fa ella somrient. - Com nosaltres – diu mentre s’aixeca.

- Que vols marxar? Si em deixes la guitarra et canto jo una cançó!

- Si vols, la setmana que ve ens tornem a trobar i me la cantes – diu la noia mentre s’espolsa la sorra dels pantalons. – Haig d’anar a treballar.

- Encara neteges la merda dels altres? Pregunta ell aixecant-se també.

- Escolta maco, és una feina  tant bona com qualsevol altra. A més ara faig d’escombriaire per a l’ajuntament... Què més voldries tu, segur que no tens feina.

- Perdona no et voldria ofendre... tens raó, què més voldria jo. - Se la mira amb ulls de gos perdut.

- Ja ho sé que no ho deies per... Va, fem-nos una abraçada que me’n vaig.

- Per cert Meri... no tindries...?

Ella li fa un petó a la galta i li deixa un bitllet a la mà.

- Gràcies - fa ell – La setmana que ve te’l torno.

- No cal... si em promets que no t'ho gastaràs al bar. Ja han obert el forn del costat del mercat i fan uns entrepans molt bons. Però beu-te un cafè, no comencis el dia bevent!

- No prenc cafè.

- Doncs un cocacola... Me’n vaig. – li fa un somriure i se’n va cap el passeig. Es gira i li fa adéu amb la mà.

La veu allunyar-se. El Ribalta li fa cas i va cap a la plaça del mercat. Just quan arriba al forn, escolta el so d’una persiana. Estan obrint el bar del costat. Mira els dos establiments. Ha d’escollir. Prem el bitllet a la mà i s’hi encamina. Ja ha triat.