Ocells de l'Urgell

Una tórtora crida la seva parella amb el seu cu-cuuuu... 
  La Ivonne escolta aquest cant amb posat de tristesa, ella ja no té parella. És una colometa tudó que fa poques setmanes es quedà vídua. Estava una tarda al seu niu, amb els seus dos colomins quan va sentir un espetec llunyà. De l’ensurt, les gavines que reposaven sobre la superfície de les aigües tranquil·les de l’estany, havien aixecat el vol.

Al cap d’una estona les gavines van tornar al seu lloc, però el Tom, el seu mascle, no va tornar mai més. Aquella nit els colomins no van sopar. Encara sort que ja eren uns polls gairebé fets, i els acabà de pujar ella, tota sola. Aviat els canons de les ales es cobriren de plomes, i s’atreviren a deixar el niu, a buscar-se la vida. I la Ivonne restà sola.

La Ivonne i el Tom estaven acostumats a enllaçar una cria amb la següent posta d’ous, i així quan els polls abandonaven el niu, començaven a covar els dos ous nous, per a tenir, al cap de vint dies, dos colomins tudons, amb els ulls tancats, un borrissol groc en lloc de plomes i un bec que demanava menjar.

Un colom tudó jove,  se li acostà, inflat de pit, de puntetes per semblar més alt, amb la cua en forma de vano escombrant el terra i roncant el seu amor, tot fent cercles al seu voltant. Ella primer es feia l’estreta, fent veure que no s’adonava de la presència d’aquell festejador passerell.

Però la naturalesa és forta i l'instint l'atreia cap a ell. “En Tom segur que no tornarà més” pensà la Ivonne. I es mirà aquell colom tudó jove, amb uns ulls més tendres i un posat més interessant. Deixà que se li acostés. Al cap d’unes hores el masclet, que resultà ser més atrevit del que ella creia, li estava fent petons suaus a les plomes del coll. 

Ella acceptava les carícies, amb les plomes estarrufades i les parpelles mig closes. L’engrescament mutu ja no tenia aturador, i aviat començaren a donar-se el bec. A intercanviar-se les besses de l’esmorzar.

“Vull ser la teva parella” digué el mascle. “Si encara no sé com et dius”, digué la Ivonne. “Em dic Max, i tu”? “Ivonne”, respongué ella. “Ivonne..." repetí en Max en beu baixa mentre rumiava quin afalac li podia dir... "És un nom molt original, oi?” “Me’l van posar perquè té la mateixa arrel que Ivars” “Ah! Molt encertat...” Sense dir res, contemplaven, el paisatge que els descansava la vista, que els portava pau a l’esperit.

“Podríem demanar a les cigonyes que ens portessin dos colomins” digué el Max trencant el silenci i gratant-se amb el bec, sota l’ala. “Les cigonyes?” Però Max, encara creus en la cigonya?” Aleshores la Ivonne s’ajupí una mica, i amb la mirada el convidà a acostar-s'hi. L’amant incipient, no va saber perquè, però s’enfilà sobre ella. La Ivonne havia enretirat la cua cap un costat i a ell no li va ser difícil trobar-la. Hagué de fer un aleteig sense enlairar-se, per no perdre l’equilibri... i quan baixà de nou a terra: “Oooh! Quina intensitat! Ja som amants! La Ivonne és la meva femella!” pensava el Max. Es quedaren una estona l'un al costat de l'altre, relaxats i sense saber què dir-se. Ell encara estava meravellat per l'extraordinària sensació que representa l'amor.

La Ivonne s’enlairà i es posà dalt d’un arbre despullat de fulles. Les seves branques semblava que esgarrapaven el cel. Ell la seguí i es posà al seu costat. “Estimada, si per tenir colomins hem de repetir l’aleteig, t’asseguro que omplirem els voltants d’aquest estany, de coloms tudons.” 

Ella afegí: “I tindran tot el cel per vestir la vida, per gaudir de la llibertat, per volar, per fer poesia amb les ales, per saber què hi ha sota els enagos dels núvols, per trencar el tel de la boira que els matins sura sobre l’estany, per saber perquè tremolen les estrelles...”

Ell anava a dir que tremolaven de fred, però callà, s’atansà més a la seva estimada, tancà els ulls i s’adormí sota la llum de la lluna. 

De la lluna de mel, que en deien en aquestes ocasions, els habitants d’Ivars.