Una tórtora crida la seva
parella amb el seu cu-cuuuu...
La Ivonne escolta aquest cant amb posat de tristesa, ella ja no té parella. És una colometa tudó que fa poques setmanes es quedà vídua. Estava una tarda al seu niu, amb els seus dos colomins quan va sentir un espetec llunyà. De l’ensurt, les gavines que reposaven sobre la superfície de les aigües tranquil·les de l’estany, havien aixecat el vol.
La Ivonne escolta aquest cant amb posat de tristesa, ella ja no té parella. És una colometa tudó que fa poques setmanes es quedà vídua. Estava una tarda al seu niu, amb els seus dos colomins quan va sentir un espetec llunyà. De l’ensurt, les gavines que reposaven sobre la superfície de les aigües tranquil·les de l’estany, havien aixecat el vol.
Al cap d’una estona les
gavines van tornar al seu lloc, però el Tom, el seu mascle, no va tornar mai
més. Aquella nit els colomins no van sopar. Encara sort que ja eren uns polls
gairebé fets, i els acabà de pujar ella, tota sola. Aviat els canons de les
ales es cobriren de plomes, i s’atreviren a deixar el niu, a buscar-se la vida.
I la Ivonne restà sola.
La Ivonne i el Tom estaven
acostumats a enllaçar una cria amb la següent posta d’ous, i així quan els
polls abandonaven el niu, començaven a covar els dos ous nous, per a tenir, al cap
de vint dies, dos colomins tudons, amb els ulls tancats, un borrissol groc en lloc de plomes i un bec
que demanava menjar.
Un colom tudó jove, se li acostà,
inflat de pit, de puntetes per semblar més alt, amb la cua en forma de vano
escombrant el terra i roncant el seu amor, tot fent cercles al seu voltant. Ella
primer es feia l’estreta, fent veure que no s’adonava de la presència d’aquell festejador
passerell.
Però la naturalesa és forta
i l'instint l'atreia cap a ell. “En Tom segur que no tornarà més” pensà la Ivonne. I
es mirà aquell colom tudó jove, amb uns ulls més tendres i un posat més interessant. Deixà que se li acostés.
Al cap d’unes hores el masclet, que resultà ser més atrevit del que ella creia,
li estava fent petons suaus a les plomes del coll.
Ella acceptava les carícies,
amb les plomes estarrufades i les parpelles mig closes. L’engrescament mutu ja
no tenia aturador, i aviat començaren a donar-se el bec. A intercanviar-se les
besses de l’esmorzar.
“Vull ser la teva parella”
digué el mascle. “Si encara no sé com et dius”, digué la Ivonne. “Em dic Max, i
tu”? “Ivonne”, respongué ella. “Ivonne..." repetí en Max en beu baixa mentre rumiava quin afalac li podia dir... "És un nom molt original, oi?” “Me’l
van posar perquè té la mateixa arrel que Ivars” “Ah! Molt encertat...” Sense dir res, contemplaven, el paisatge que els descansava
la vista, que els portava pau a l’esperit.
“Podríem demanar a les
cigonyes que ens portessin dos colomins” digué el Max trencant el silenci i
gratant-se amb el bec, sota l’ala. “Les cigonyes?” Però Max, encara creus en la
cigonya?” Aleshores la Ivonne s’ajupí una mica, i amb la mirada el convidà a acostar-s'hi. L’amant incipient, no va saber perquè, però s’enfilà sobre ella. La Ivonne havia enretirat la cua cap un costat i a ell no li va ser difícil trobar-la.
Hagué de fer un aleteig sense enlairar-se, per no perdre l’equilibri... i quan baixà de nou a terra: “Oooh! Quina intensitat! Ja som amants! La Ivonne és la meva femella!” pensava el Max. Es quedaren una estona l'un al costat de l'altre, relaxats i sense saber què dir-se. Ell encara estava meravellat per l'extraordinària sensació que representa l'amor.
La Ivonne s’enlairà i es posà
dalt d’un arbre despullat de fulles. Les seves branques semblava que esgarrapaven
el cel. Ell la seguí i es posà al seu costat. “Estimada, si per tenir colomins
hem de repetir l’aleteig, t’asseguro que omplirem els voltants d’aquest estany,
de coloms tudons.”
Ella afegí: “I tindran tot
el cel per vestir la vida, per gaudir de la llibertat, per volar, per fer
poesia amb les ales, per saber què hi ha sota els enagos dels núvols, per
trencar el tel de la boira que els matins sura sobre l’estany, per saber perquè
tremolen les estrelles...”
Ell anava a dir que
tremolaven de fred, però callà, s’atansà més a la seva estimada, tancà els ulls i
s’adormí sota la llum de la lluna.
De la lluna de mel, que en deien en aquestes
ocasions, els habitants d’Ivars.
Hola , Xavier, gairebé no sé que dir, el teu post m'ha deixat boca badada...Entre aquestes fotos tan boniques i que casen tan bé amb aquest text tan preciós, tendre i dolç...Les teves tórtores deuen ser parentes de les meves gavines! D'aquí en sortiria un bonic conte infantil.
ResponEliminaAquest final de la lluna de mel, sota la lluna plena. Bé podria ser l'estany d'Ivars D'urgell.
Que tinguis una bona setmana.
Genial història que queda molt ben documentada amb les fotos. Quina imaginació, i quina vista amb les fotografies. M'estaven agradant, però és que aquesta lluna final és espectacular! Que els vagi molt bé al Max i a la Ivonne! La vida sempre acaba triomfant.
ResponEliminaL'he reconegut de seguida, l'estany d'Ivars... La renglera d arbres dins l'aigua carregats d'ocells, les cigonyes dalt dels seus nius... La sorpresa pero ha estat aquests cels del final, núvols i lluna. Una història preciosa i unes fotos magnífiques...
ResponEliminaXavier, no tu dic per quedar bé, però entrar el teu bloc és transportar-me al lloc que tu vols dur-me.
ResponEliminaSi, fins a l'estany d'Ivars, i també fins a la lluna.
Molt agraït.
Una abraçada.
No conec l'estany d ‘Ivars, però aquesta historia m’ha fet adonar de que tinc que posar-hi remei el més aviat possible.
ResponEliminaUna historia tendra i preciosa, tens la facilitat de fer-me entrar a les teves histories a través de les teves fotografies.
Una història molt tendre i les fotografies genials. Quins cels, quanta bellesa!
ResponEliminaNo conec l'estany d'Ivars i potser ja és hora.
Gràcies per aquest post tan bonic, Xavier
Roser, potser no ho he explicat bé. La parella "protagonista" no és de tórtores, si no de coloms tudons, i és la que apareix a la foto de després de la de les cigonyes. La tórtora és la primera.
ResponEliminaDe fet, ja gairebé ho és un conte infantil. Alguns adults, quan contemplem la natura ens tornem infants.
Xexu, és cert, la vida acaba triomfant, sempre i quan els tudons no s'allunyin de l'espai protegit de l'estany d'Ivars, on podrien ensopegar, amb aquella gent que, en paraules de Pere Quart, tenen aquell pal "que fa un pet terrible".
Carme, la nuvolada que es veu rere els marges, és l'única que no és d'Ivars, però és molt propera. És feta el mateix dia a Albagés, un poble dels Costers del Segre, a les Garrigues. I curiosament, la nuvolada apunta a l'Urgell.
Josep, encara que sigui telemàticament, a través dels blogs, ets un bon company d'excursions. Vine sempre que vulguis! A la plana, als Pirineus... i a la lluna.
Bruixeta, sabent que t'agrada el mar, també t'agradaria l'estany. I la pau d'una natura desbordant.
Glòria, si tu vols, sí que és l'hora. I si t'agraden els ocells, a més dels tudons, les tórtores i les cigonyes, hi veuràs corbs marins, gavines, garses, i molts d'altres ocellets dels que no en sé el nom... Hi ha indicadors que ho expliquen.
Gràcies a tots pels comentaris.
És una història ben bonica, té el punt trist que dóna la pérdua però també el punt feliç que dóna la trobada.
ResponEliminaSalut.
L'amor sempre ha de triomfar per donar sentit a la vida que portem, tant li fa si som ocells o humans. Molt bona història per acompanyar unes inmillorables fotos
ResponEliminaMolt emotiu, el relat, i belles les fotografies. Però, compte: una tórtora és difícil que s'aparelli amb un tudó, que és diferent. I compte també que les garces no se'ls mengin els ous o els polls, que sempre vigilen. Però vaja, pel que expliques, hi ha menjar per a tothom, en aquesta vida rica de l'estany. Teníem dues tórtores i ens van fugir totes dues, ben espavilades que van ser. Han conquerit molt de territori, tan fràgils que semblen.
ResponEliminaXimo, un final feliç, fa que la història ho sigui, encara que comenci malament.
ResponEliminaJoan, Tant si som ocells com persones, l'amor ens és motor. I aquest coloms duen nom de persones.
Olga, no m'he explicat prou bé. La tórtora és la que apareix fotografiada a l'inici i només hi posa la música de fons amb el seu cant. La parella de la història, són tots dos coloms tudons, tal com es veu a la foto on apareixen de costat. Gràcies per l'observació, intentaré corregir l'inici del text, per desfer la interpretació de diferents espècies.
És preciós! tot! el conte i les fotos. M'ha agradat moltíssim!
ResponEliminaAra sé perquè tremolen les estrelles, uf, fins i tot jo tremolo com els dos coloms enamorats. Ets un artista, Xavier! I les fotografies són tan fantàstiques com la història.
ResponEliminaA mi també m'ha agradat molt, sobretot la lluna de mel del final!
ResponEliminaQue fràgil que és la vida, pobre Tom! I la nova parelleta ja pot aprofitar-la, que són quatre dies. Trista i bonica història
ResponEliminaMontse, Sílvia, Helena, Loreto,
ResponEliminaLa vida pot ser un conte les fotos ens ho expliquen. La força de l'amor, a vegades supera la de la mort i els que la gaudeixen, sense adonar-se són propietat de l'atracció de la lluna i del tremolor de les estrelles.
Gràcies per la lectura i els comentaris.
Preciosas fotografias.
ResponEliminaSaludos.-
Juan Antonio,
EliminaGràcies per la teva visita i la teva apreciació..
M'ha agradat el teu relat visual. M'ha inspirat en una nova idea pel meu bloc. Gràcies.
ResponEliminaConsol,
EliminaGràcies a tu, visitarem el teu blog
Xavier, avui estic comentadora. Primer em pensava que el Max era un pinta, però només era un colom tudó inexpert. Digue'm una cosa: T'inspires en les fotos per fer les històries o al revés?
ResponEliminaTeresa, les fotos inspiren històries que a vegades sorgeixen mentre les fas "in situ". D'altres vegades les històries neixen quan "revelo" les fotos a l'ordinador. Alguna vegada, però poques, he fet la foto perquè necessitava la il·lustració per arrodonir una idea.
ResponEliminaGràcies per l'interès.