El roser de la finestra
aquest any no vol florir.
No vols fer ni una floreta?
Que ens alegri el mes d'abril?
Li he arrencat les fulles seques
d'un hivern que ha estat molt cru.
He fregat amb una branca:
una punxa duc clavada.
L'he regada com faig sempre
l'estimada també ho fa,
ella hi posa una llàgrima
i jo una gota de sang.
El so de la primavera
avui toca en sol menor:
"a l'abril hi ha una promesa".
Lentament passen els dies.
He trobat una esperança
en els ulls de l'estimada.
Han nascut dues poncelles
al roser de la finestra.
Que bonic Xavier, un roser regat amb llàgrimes ha de florir per força...Aquest poema me n'ha recordat un de molt llarg que jo em sabia de memòria. Te'n deixo un tast:
ResponEliminaTinc en un test del balcó
enfilant-se per la barana,
un roser tot l'any amb flor,
sempre verd i amb bella ufana
Jo no sé qui el plantaria
ni tampoc d'on sigué dut,
però si que ja floria
quan era jo un nen menut.
I jo torno a ser aquí amb un ordinador nou i m'hi perdo una mica; és que l'altre va dir prou!!!
Petonets.
Roser, aquest poema del roser del que ens deixes fer un tast no serà de la Roser? Quants rosers avui...
EliminaQue el nou ordinador et doni molta inspiració.
És un poema molt romàntic, amb un deix de tristesa i una esperança neta al final. És bonic.
ResponEliminaA mi també m'ha recordat un altre poema. En aquest cas un poema meu, de fa molts anys però no me'l sé de memòria. A veure si el sé trobar en alguna llibreta...
Una abraçada, Xavier!
Carme, la tristesa, hi és. L'esperança encara més.
EliminaSi poses un tast del teu poema, entre el de la Roser, el teu i el meu, aquest post serà un balcó florit.
Gràcies per endavant.
L'ara és l'eternitat......Un amic ha escrit això al Feisbuc..
ResponEliminaToni Sardà
ARA
No crec amb les casualitats, ni en un destí preconcevut.
No mes hi ha un destí, que es la mort, un destí universal, per tots,
És un final d'etapa, l'etapa és la vida i la vida és un moment.
No crec amb les casualitats, ni en un destí preconcevut.
Crec en el present viscut, en una ment oberta, en un cor que batega,
En l'amor, l'amistat i en la pau d'esperit.
Crec en el corrent de la vida, que m'acompanya com una ombra,
Sence roçament, sence esforços.
Banyoles. Ara.
Francesc, de l'Ara ens n'adonem. L'eternitat serà molt llarga!
EliminaEl teu amic banyolí és un bon pensador. M'agrada molt i hi coincidim en els versos centrals. "En el temps viscut, l'amor, l'amistat i la pau d'esperit"
Una experiència plena d´esperança i de renaixença.
ResponEliminaBon cap de setmana.
L'has encertat. Gràcies Marta.
EliminaCom me n'alegro que el teu roser hagi estat capaç, al final, de tornar a florir! Després de les dificultats, fins i tot sabreu apreciar millor que abans la bellesa de les roses.
ResponEliminaUna abraçada!
M'agafo l'abraçada Galionar. Esperem nova florida.
EliminaRegar amb amor sol ser més efectiu que fer-ho amb aigua.
ResponEliminaXexu, m'agrada la metàfora de regar amb amor.
EliminaAquest rerefons d'aigua que no és calmada s'escau molt a la primavera i a aquestes roses.
ResponEliminaPrimavera turbulenta.
EliminaSort de les roses que hi aporten calma. Gràcies Helena per l'observació.
L'amor ho fa florir tot, inclús el roser de la finestra.
ResponEliminaUn poema preciós, Xavier.
Bruixeta, així ho esperem. Que floreixi el roser del balcó.
EliminaLes roses no sempre floreixen espontàniament, no és tan fàcil, cal tenacitat i un propòsit ferm, amb sang i llàgrimes si cal, per aconseguir el que desitgem... I, llavors, les roses floreixen i les esperances és fan realitat.
ResponEliminaPreciós poema, Xavier!
Gràcies Glòria. Afegir una mica de sort a tot el que dius.
Eliminatot al seu temps....tard o d'hora els brots verds donen les seves floretes, mentrestant molta cura de qui esperem que floreixi.
ResponEliminaTard o d'hora Joan. Quina sort si fos més d'hora que tard.
ResponEliminaFins a Sant Jordi encara té temps de florir
ResponEliminaL'has encertat més del que no et penses Pons. Potser per Sant Jordi hi hagi la clau.
ResponEliminaFen-ho d'aquesta manera per Sant Jordi segur que ha florit tot
ResponEliminaFarem els possibles Josep.
ResponElimina"¿Ës que en vostre pit reposa
ResponEliminao és del pit, que us ha florit la rosa?"
*
Aquest és un bonic poema de Josep M. López Picó que sempre tinc a la memòria, i més veient el bé de déu de roses que ens has ofert, inclòs el poema.
Tinc el costum de menjar-me els pètals de les roses silvestres, que a Mont-ral floreixen més tard. A Bulgària fan confitura de roses, i s'hi troben poncelles petites.
¿Veus, quants suggeriments has despertat?
M'han agradat els teus suggeriments Olga.
ResponEliminaÉs saborós el poema de J.M. López Picó.
Com no he menjat mai pètals de roses silvestres? En tastaré un del proper que trobi. Al Berguedà o al Pallars, que és on n'acostumem a trobar.
Que bona deu ser la confitura de Bulgària. Fa anys en vàrem comprar un pot a la pastisseria de "Can Xapa" a Bordils. No recordo haver-hi trobat cap poncella, deu ser especialitat búlgara.
El roser de la finestra sembla que ha patit molt, però no hi ha millor remei que l'amor dels qui en tenen cura. No sempre és fàcil, cal molta paciència, il·lusió i esperança.
ResponEliminaUn bonic alè de primavera.
Aferradetes!
Hi ha rosers que agafen alguna malura. Una de les poncelles està millorant. Ara li toca a l'altra.
ResponElimina