Flor Blanca

 Vaig néixer a l’Àfrica fa una mica més de mig segle. Sóc filla d’una família normal. Jo també ho sóc, com la resta de goril·les, amb només una diferència: sóc albina. La mare em deia Floreta Blanca, i no parava de donar-me consells. D’aquells que en diuen de bona mare. “Ets diferent de la resta. Amb la teva claror atrauràs els caçadors, per això has de ser més previnguda que els altres. Has d’aprendre a passar inadvertida, a camuflar-te, a viure sempre mig amagada, i si pot ser, amagada del tot.”

I ho vaig posar tant en pràctica, que els humans, fins avui, no coneixen la meva existència. Els filòsofs grecs dirien que sóc més astuta que els humans, i que per això he perdurat.

També diuen els humans que la realitat supera la ficció. En sóc una prova vivent. Quan el grup de goril·les encara no s’havia fet a la idea que una de les femelles havia tingut una goril·leta blanca, arribà la nova: a una altra goril·la li havia passat el mateix, si no que en aquest nou cas, el nadó era un mascle. Al meu nou amiguet li deien Nfumu Ngui.

Així que vam començar a separar-nos una mica de les mares ens vam fer bons amics. Tot el dia anàvem junts, jugàvem sense parar. Les mares ens deixaven fer trapelleries, sense perdre'ns de vista.

El Nfumu Ngui em deia: “quan siguem grans serem parella, Floreta Blanca. “Falta molt de temps per això Ngui” li contestava jo. Però la veritat és que m’agradava. Era un goril·la molt simpàtic i ens estimàvem com a germans.

Un dia la mare no em deixà anar a jugar amb en Nfumu Ngui, “He vist que s’acosten caçadors. Ens amagarem fins que marxin”. I ens vam encauar a un racó inaccessible de la selva.

Vàrem escoltar uns pets molt forts que venien de lluny. La mare em va prémer contra el seu pit.

Els altres goril·les també estaven avisats però alguns van tenir mala sort. Els assassins devien trobar el seu amagatall.

L’endemà ens digueren que havien mort uns goril·les i entre ells, la mare de Nfumu Ngui. El meu amic s’havia espantat tant que no gosà escapar i restà abraçat al cos de la mare.

Els caçadors se'l van endur i el vengueren com aquell que ven un raïm de plàtans. 

Més endavant em digueren que havien rebatejat el meu amic. Se l’havien endut lluny, a un altre continent i li deien Floquet de Neu. 

El Floquet va viure la resta de la seva vida empresonat a Barcelona, com si fos un delinqüent. No s’hi va acostumar. Potser no va ser infeliç del tot, però sé del cert que, com tothom, en Floquet s’hauria estimat més viure sempre en llibertat. Com jo mateixa. Jo pensava en ell, i estic segura que ell es recordava de mi. 

I així, separats, pensant l'un amb l'altra, ens vàrem fer vells.

La meva vida ha estat lliure, però en alerta constant. Sempre m’he allunyat dels humans.

El Floquet de Neu fa anys que no viu a Barcelona, on demà celebren el Dia de la Mona, i de tan vella que sóc potser no hi arribaré. 

No m’amoïna, no és el meu dia, jo no sóc una mona!!

(Les 7 primeres fotografies són fetes per Antoni Pujol)

La fotografia del Floquet de Neu és d'autor desconegut, probablement del Zoo de Barcelona.

 No estic autoritzat a revelar el nom del retratista de la Floreta Blanca, per no trair la seva confiança.