Ulls de sirena

La Meritxell em mostra algunes fotografies de l’estiu de l’any passat al Port de la Selva.

    - Em vaig enamorar del Manel - reconeix. Deixo que s’expliqui:

“Com cada any la colla d’amics ens trobem al matí a banyar-nos a una cala, i a la tarda al passeig a prendre alguna cosa. 

L’estona millor és al capvespre, quan el sol es pon, que tornem a la cala a banyar-nos, i ens quedem a les roques, xerrant, decidint a quina cala ens trobem l’endemà, on ens trobarem després de sopar...

 El Manel no era un dels habituals. És el més jove de la colla i aquest any és diferent, no falla mai. Molts vespres porta la guitarra i toca les cançons amb unes mans que enamoren. Canta suau, la remor de les onades gairebé fa que no se l’escolti bé.

  Les rialles dels amics, sobretot les de les noies, a vegades fan inaudibles les paraules. Però a mi m’arriben igualment. La música flueix, la veu penetra.

Una tarda ens vàrem trobar, casualment, tots dos sols. 

Els altres tardaven a arribar. No va desenfundar la guitarra. Em deia les seves paraules sense música.

     - Tens ulls de sirena - em deia mirant-me fixament.

     - I com saps com són els ulls de sirena? - li vaig dir desviant la mirada cap el mar.

    - Comprova-ho tu mateixa - va dir, mentre es treia de la butxaca un grapat d’una mena de pedretes. Me les passà i vaig veure que no eren pedres.  

       - Són fòssils de petxina?

    - Aquí en diem ulls de sirena. En Palau i Fabre, que passava llargues temporades a les platges de Guifreu de Llançà, va escriure un conte on ho explicava.

    - Ah! un conte? - vaig dir somrient.

    - Hi ha contes que són de veritat. - I tancant-me la mà afegí. - Són per a tu.

    - Gràcies Manel. I aquests ulls els has trobat a Llançà?

    - Alguns sí. Molts són de les cales del Port. També se’n troben.

L'endemà la meva amiga Paula em preguntava si li havia explicat res de l’Héctor.

     - No.

     - Ja no t’estimes l’Héctor?

    - És clar que l’estimo. I també m’estimo el Manel. - Just en aquell moment vaig rebre un watzapp de l’Héctor. M’enviava una fotografia d’ell des del camí de Sant Jaume. Al coll hi portava penjada una petxina molt més gran. Hi va anar amb els seus amics.

    -  I alguna amiga? - preguntà irònicament la Paula.

La darrera nit de vacances al Port, el Manel i jo (aquesta vegada no va ser casual), ens vàrem separar del grup i caminàvem pel corriol que volta la Tamariua. Hi havia lluna.

    - El nostre amor, encara que sigui mediterrani, no és com el d’un anunci de cervesa. - Em xiuxiuejà el Manel mentre em descordava els botons de la brusa.”

La Meritxell acabà aquí la seva explicació.

    - I enguany amb qui passaràs les vacances? - li pregunto. - Amb l’Héctor o amb el Manel?

   - Haig de reconèixer que durant l’any m’he vist amb tots dos. - diu mentre m’ensenya la seva polsera.

    - Veus aquest ull de sirena? Me’l va regalar el Manel. I també hi ha un penjoll que em regalà l’Héctor.

      - No m’has contestat - insisteixo.

     - Ja t’he dit que me’ls estimo tots dos, però cap dels dos no es compromet del tot.- Després d’una pausa afegeix - I hi ha una altra cosa....

      - .....

      - Un company de la universitat m’ha demanat el número de mòbil.

Miro els ulls de la Meritxell. Veritablement els té de sirena.