Qualsevol nit pots somniar el rock

La vida dóna moltes voltes i fem plans que a vegades no es poden complir.

Enguany volia veure sortir el sol a Canet, com l’any passat, amb la meva tribu, amb la gent que s’estima la música, l’amistat i l’amor, la companyia, la festejada,  la nit i la matinada. I el seu país, sota una estrella.

No ha pogut ser i quan sortia el sol estava al llit de casa, dormint i somniant poder veure’l altre cop, una matinada prop de les platges de Canet.

Els vells rockers (o blues-mans, o cantautors, com el Quico) sempre hi són.

La gent, sobretot gent jove, s’ha aplegat, com l’any passat, com fa 40 anys, a Canet. Els catalans sempre tenim alguna gesta per reivindicar, algun motiu per festejar. És una revetlla extra.

L’àngel que ens vetlla els somnis m’ha portat les notes de l’Àngel de la Dansa de l’Elèctrica Dharma. Avui no l’han tocada però m’ha arribat igualment la melodia.

“Àngel de la Dansa,

dolça companyia,

no em deixis sol

ni de nit ni de dia,

no em deixis sol,

sense melodia”.

El sol s’ha amagat, la Sol no hi era. 

L’Edu d’Arbúcies l’esperava i no l’ha trobada. L’ha buscada a tots els racons de l’esplanada, a les barres del bar, a les cues dels lavabos, a la foscor de la nit i en la claror de la matinada. 

La Iaia s'ha retrobat amb els seus néts. S’han saludat amb les mans enlaire.

Els amics del Jean-Luc s’han trobat. Ara no s'encenen els encenedors. Tothom té mòbil i la "platea" s'il·lumina.

L’Elèctrica Dharma s’ha retrobat amb els seus vells amics dels Comediants.
Fa 40 anys eren plegats aquí mateix, com avui. Han recordat l’Esteve i el Josep i ens anunciat altre cop, que “la gent vol viure en pau, i que als Estats-carronya, a les bèsties de guerra, no els dóna la gana”.

La Banda Impossible ha fet possible el retrobament entre la generació de fa 40 anys, la de en fa vint i l’actual. “Camins vora les estrelles!”

Els Pets canten “Bon dia” a la mitjanit. I el somniador es torna a preguntar, junt amb el cantant “quants dies més té de regal”

Com la Ventafocs, el somniador duia una sabata de cristall. Al punt de la mitjanit l’ha perduda i s’ha acabat el somni.

La Míriam havia de venir sola i a darrera hora un amic, el Marc, s’ofereix a acompanyar-la. La tarda és llarga, la nit encara més i la matinada és fresca.

Per una matinada està bé substituir el refilar dels ocells, que s’han quedat muts escoltant els decibels de les guitarres elèctriques, els redobles de bateria i els batecs d’una guitarra baixa electrificada.

La Míriam i el Marc s’han agafat les mans. L’amor no està previst, com la música té uns acords a vegades misteriosos. Però la nit continua. 

Els Catarres hi posen festa, la Pegatina, la rumba, els Lax’n’Busto el rock and roll, les Oques Grasses més música i bon humor. La nit s'acaba, arriba el dia.

Els Txarango toquen tot el que calgui per a que la festa no decaigui. L’Elèctrica Dharma torna a l’escenari, s’afegeix als Txarango, i el públic supervivent, que és la majoria, salta amb les notes de “la Presó del rei de França”.

 (Fotografies Mireia Pujol Massa)

Qui pot predir el futur? Qualsevol nit pot sortir el rock, qualsevol dia pot venir l’amor.

Qualsevol any pots tornar al Canet Rock.