No crec en la malastrugança,
però a Tor, el número de cases no els portà bona sort.
Si ni tan sols els jutges
n’han tret l’aigua clara en un paisatge on abunda, no seré jo qui aventuri qui
va ser el responsable, o l’irresponsable de tanta mort.
Això sí, les disputes entre el
Sansa i el Palanca, i altres implicats, van acabar en desastre.
Paisatges que, tal com ens
explicà el periodista Carles Porta, al seu llibre “Tor: 13 cases i 3 morts” en més d’una ocasió passaren de ser un paradís
a semblar un infern.
Entre les flors del prat s’hi
amaga la felicitat que no van gaudir algunes persones afectades per la malaltia
de l’avarícia.
Recordo que fa uns 25 anys,
una mica més amunt del poble, acampats a un prat ens vàrem trobar amb la banda
dels mal anomenats “hippies” que estaven al servei d’un dels cacics del poble,
crec que concretament del Sansa, que aleshores encara era viu, i que aquest
juliol ha fet 20 anys que va ser assassinat.
Anàvem amb mainada i la seva
presència no et feia sentir benvingut i vam marxar aviat.
La vista es perd en les muntanyes blavenques que amaguen els horitzons andorrans. Contrabandistes i excursionistes hi arriben pel Port de Cabús.
Encara que algú s’hi entesti
mai no podrà abastar tanta riquesa. És una ingenuïtat voler acaparar més bens
dels que es poden gestionar bonament.
A algunes de les cases no s’hi
viu ni a l’estiu, però s’hi amaga encara la vida antiga.
A Sant Piri regna el silenci.
Un silenci indescriptible que ens explica el paisatge.
Per les escletxes de la història s’escapen enigmes.
No cal ser contrabandista per
gaudir de les flors d’aquests paratges.
La bellesa, te la pots
emportar amagada, com si fos de contraban, a un racó del cor. I per a qui la
senti, al fons de l’ànima. Com tres flors.
M'encanta ser el primer a penjar un comentari avui! M'has tocat la fibra, amb aquestes fotos tan precioses i els teus comentaris, sempre aguts i interessants.
ResponEliminaHe estat a Tor més d'un cop i, la veritat, no pots oblidar que la bellesa d'aquest racó amaga un reguitzell de morts, com bé tu dius mai prou ben aclarides.
Jo vaig passar-hi un cop en bicicleta (i alforges) cap amunt del Port de Cabús que et deixa a les portes d'Andorra. Recordo una calor impressionant i un camí que era un pedregar terrible. I la satisfacció en arribar dalt de tot i trobar-nos la pista asfaltada que porta a les pistes -crec- de Pal.
En fi, gràcies per aquest petit reportage que m'ha dut molts bons records!
Una abraçada, Xavier!
August, si vas fer en bicicleta el Port de Cabús des de Tor, és que segurament ja pedalaves des de més avall d'Alins. Com que sé el que és, et felicito per l'esforç i s'hi fos a les meves mans t'investiria amb el mallot groc.
EliminaI moltes gràcies pels comentaris.
ResponEliminaLa bellesa amaga els seus enigmes i àdhuc les seves inquietuds. És el món de l'aparença, la distància existent entre realitat física, història i contemplació des del jo que mira. Com sempre, belles imatges en conjunció amb encertades reflexions i paratges autobiogràfics. Poètica creativa.
Abraçades, des de El Far.
La muntanya és immensa. És trist pensar que si hi hagués hagut interès d'enteniment hi hauria guanyat tothom. Els habitants i els visitants.
EliminaGràcies, Jordi per els teus comentaris, que enriqueixen molt les reflexions fetes a Tor.
Primer no sabia de què parlaves però ja he buscat el reportatge de TV3 "Tor, la muntanya maleïda", quan tingui una estona me'l miraré. De moment, veig que el paisatge és preciós.
ResponEliminaLoreto, tinc el llibre del Carles Porta, i és de la primera edició. Sé que a les següents edicions s'hi adjuntava un DVD amb el reportatge de TV3 que dius, i que tal com has trobat tu, també és a la xarxa.
EliminaSí que és magnífic el paisatge, però per qui coneix la història sempre hi ha una recança en visitar-lo.
Vaig llegir el llibre i em va agradar força, déu n'hi do les coses que van passar allà dalt. Tot i que les fotos poden mostrar un ambient pintoresc per aquells que no coneixen la història, jo només me les puc mirar pensant que és inquietant.
ResponEliminaXexu, és tal com dius. Fins i tot abans de que matessin el Sansa, els volts de Tor eren inquietants.
EliminaAra que han passat tants anys, mica en mica tot comença a tornar a la normalitat.
Fa més de 30 anys que pugem cada any a aquelles valls i he parlat amb gent que coneixia el Palanca i el Lázaro. S'expliquen històries que només passen allà dalt.
Ens has regalat un bon reportatge de Tor, Xavier. Precisament aquest estiu hi tornarem, després de 12 anys sense trepitjar la Vall Ferrera. La carretera d'Alins fins a Tor la recordo amb una vegetació una mica salvatge, amb un timbot important a un cantó. Una vegada al poble, s'hi respirava un ambient estrany, inquietant, i era evident que ens vigilaven des d'algun lloc amagat. Tot molt vell, ruïnós, però d'una gran bellesa... Millor, molt millor tres flors que tres morts...
ResponEliminaUna abraçada!
Galionar, aquestes fotografies són de l'any passat, i recordo perfectament que després de llegir un post teu, em vaig adonar que gairebé vàrem coincidir.
EliminaEn poques hores de diferència, tu eres al Port de Cabús i jo era a Tor.
Nosaltres, enguany també tenim previst tornar a la Vall Ferrera. Si pugem o no a Tor, ho decidim sobre la marxa.
Potser ens hi trobem.
Gràcies per acceptar les flors. Sí que són millors.
Xavier, quan hi aneu? Nosaltres serem a Alins del 25 d'agost fins al 2 de setembre; ens allotjarem a l'hostal Muntanya. Si hi aneu en aquestes dates fes-m'ho saber, que m'agradarà saludar-te!
EliminaEt responc al teu blog. Ens hi veurem.
EliminaAquest post m'agrada per la seva bellesa i perquè ha estat com tornar a llegir el llibre, que em va encantar i tu li has posat cara i ulls, que són aquests paisatges fantàstics...Gràcies per dur-nos de "contraban" aquestes boniques flors, sense necessitat de collir-les!!!
ResponEliminaNo sé si se n'arribarà mai a treure l'aigua clara de la tragèdia.
Bon vespre, Xavier.
Bellesa i tragèdia una vegada més van de la mà. Cal dir que algunes vegades els habitants de Tor han estat víctimes d'unes circumstàncies de les que no en van ser responsables: de la guerra, les batusses entre els maquis i la guàrdia civil, la cruesa de l'hivern...
EliminaM. Roser, gràcies per afegir-te al contraban d'emocions.
Un paratge encisador amb una història fosca, sens dubte em quede amb el lloc i él que ens regala la natura
ResponEliminaEl paratge, malgrat les desgràcies que hi han passat és admirable. Esperem que no n'hi hagi més, i que algun dia la natura torni a ser amable amb els seus habitants.
EliminaDes de que vaig llegir el llibre que tinc ganes de conèixer aquests paratges. Ara encara m'has fet venir més ganes de pujar-hi. Com sempre un reportatge fantàstic.
ResponEliminaDoncs ja ho saps Joan, cap el Pallars Sobirà i la Vall Ferrera.
EliminaGràcies per la visita.
Al revés d'en Joan, jo no he llegit el llibre, però conec el lloc. Recordo que qun hi vIg anar no feia massa temps, potser un parell d'anys d'aquestes morts i ho vaig viure d,una manera impactant. Ni una ànima enlloc, i de tant rn tant un soroll de finestrons que s'obrien per espiar... Digueu-me pel·liculera, però ho recordo així...
ResponEliminaEl teu reportatge és bonic, potser et "copiaré" alguna foto d'aquestes...
La primera vegada que hi vàrem arribar, va ser amb cotxe i estava tan solitari, tal com dius tu, que pràcticament ni tan sols hi vàrem passejar. Va ser més endavant quan sí que hi ens hi aturàrem més estona, i tal com s'explica vàrem marxar de seguida per la presència de la colla de "seqüaços" del Sansa. Una altra vegada tampoc no ens aturàrem perquè hi havia un mosso xulejant amb un cavall.
EliminaDarrerament, a l'estiu hi pugen més visitants, fan menjars i ja pots passejar-hi sense cap tipus de recança.
Recomanable pujar a les ruïnes de Sant Piri.
I pots copiar la foto que vulguis, serà un plaer veure-ho dibuixat.
Aquesta tarda, he dibuxat tota la tarda... Sis dibuixos d'aquest post.
EliminaNo he encetat encara la llibreta de vacances, però.
Ara a veure què n'escric. El primer dibuix potser serà el record d aquest passeig, els altres canviarem de tema.
Tornarem a Tor i anirem a Samt Piri.
Quan veus paisatges com aquests, penses que poder-los mirar ja justifica l'existència, que al seu costat les nostres vides són insignificants.
ResponEliminaNo som gairebé res Helena. Tenim la sort de gaudir d'aquests paisatges mentre estem de pas en aquesta vida.
EliminaJo que soc de muntanya he anat a parar prop del mar.....i m'he tornat un mar i muntanya.
ResponEliminaDilluns tastarem un de tants "mar i muntanya que es fa per aquí.
El Montgrí i la mar. Quina combinació més extraordinària. Vindrem amb el pitet posat a tastar el "mar i muntanya" made in Bellcaire de l'Empordà.
EliminaPer si algú el busca passo l'enllaç del reportatge de 30 minuts: Tor, la muntanya maleïda
ResponEliminaGràcies Pons. És un bon reportatge.
EliminaNoi que li agradi noia, noi li agrada perdre's a Tor.
Veien aquests paisatges idíl·lics costa imaginar que siguin escenari de misterioses morts. El ser humà pot perdre fàcilment un paradís per l'odi i enveja. He començat a llegir "Dos taüts negres....", que explica també fets horrorosos en un entorn bucòlic.
ResponEliminaLes fotos magnífiques, però això no és cap novetat ;-)))
L'enveja fa actuar les persones més irracionals encara que normalment.
EliminaSuposo que et refereixes a la novel·la de Pep Coll. He llegit un parell de llibres d'ell,
A un d'ells "Muntanyes maleïdes", explica fets i llegendes dels Pirineus.
Gràcies pel qualificatiu envers les fotografies.
Vaig veure per TV3 el reportatge, i fa anys vàrem llegir la novel·la
ResponEliminaRealment és una història de pel·lícula, una història d'aquelles del romanticisme en què un llogaret aïllat del món es veu envaït per personatges 'urbans' i tèrbols. Em recorda una obra d'en Puig i Ferrater, per exemple.
Josep, en aquest cas la bellesa del paisatge supera la morbositat.
EliminaHauran de passar encara uns quants anys per a que desapareguin les males sensacions en aquelles valls.
Tal com ho has explicat, aquestes imatges idíl·liques se m'han fet inquietants. Sembla més tranquil el proper Punt de Trobada.
ResponEliminaSí que inquieten una mica les situacions que es van produir.
EliminaRafel, si al proper Punt de Trobada et refereixes al cafè Zurich, si que serà més tranquil,
potser la malaurança o i malastrugança no ve pas de les 13 cases sinó del mateix nom :Tort ....com volen que srtin les coses dretes si es diuen tort.....? magnific post molt teu i molt original
ResponEliminaElfree, t'agrada jugar amb les paraules.
EliminaGràcies per l'atenció.
Probablement Tor ve de torre, i es deu referir a la que domina el poble, al costat de les ruïnes de Sant Piri.
No havia vist la teua entrada, xavier (he anat un poc de bòlit, aquestes darreres setmanes), i hi he arribar des de Ca la Carme... Com li deia a ella, vaig estar a Tor per primera vegada el 1980, molt poc després dels --si no recorde malament-- primers dos morts, i em va impactar moltíssim. Potser algun dia hauria d'escriure aquells records que m'has fet retornar, per bé que des d'aleshores, i potser només és impressió meua, he arribat a trobar el poble molt més acollidor que aquella primera i impactant vegada... Salut i bon estiu!
ResponEliminaSi tu hi vas estar al 1980, jo encara vaig tardar uns 5 anys a pujar-hi. Tot i que era una tarda d'estiu semblava deshabitat i no ens vàrem quedar a comprovar-ho. La fatalitat de les dues primeres morts encara flotava a l'ambient, i això que encara havia d'haver-hi una mort més, potser la més sonada.
ResponEliminaLa darrera vegada que hi vaig estar va ser l'any passat. Era un diumenge d'agost i hi havia de tot: turistes, excursionistes, 4x4, quads, etc.
Com a qualsevol altre poble de la Vall Ferrera.
Hola Xavier, per desgràcia la terra i l'aigua n'han provocat molts de crims. Sembla mentida en aquests paratges tan bells, que ens recordes amb les teves també belles fotos, que s'hi criin aquests mals sentiments, no? M'has fet pensar en el llibre que estic llegint del Pep Coll "Dos taüts negres i dos de blancs" També és un assassinat, sembla que per enveja per la possessió de la terra -encara no l'he acabat, no ho sé segur - Van matar una família sencera al Pallars. És boníssim i pel meu gust té tots els ingredient d'una bona novel·la: ben escrit, ben documentat, una bona història - en aquest cas trista - i petits ganxos que no et deixen deixar la lectura. En fi, te'l recomano.
ResponEliminaGràcies Teresa, pels comentaris.
ResponEliminaAigua i terra, elements naturals que a vegades casen poc amb els desigs desmesurats de propietat.
Posarem a la llista d'espera de llibres per llegir aquest del Pep Coll. Els vaig guardant per les vacances i crec que me n'enduré més dels que puc llegir.
Gràcies també per la recomanació.
Jo he llegit el llibre, que em va agradar molt, però no hi he estat... Si en tornen a fer una edició, que incloguin les teves fotos!
ResponEliminaMés amunt li explico a la Loreto que en les noves edicions s'hi inclou el DVD. Hi ha vistes amb helicòpter espectaculars.
ResponEliminaLa teva intenció és molt amable Gemma, gràcies.
Molt bo, com tots els teus reportatges. Talment com com si fos un quadern de camp d'un antropòleg.
ResponEliminaEl verí es troba en el pot més petit de tots.
Un verí perillós el de l'enveja i l'avarícia.
EliminaGràcies Consol per aquest comentari enriquidor.