A la Vall Ferrera, a l’est del
camí que puja a la Pica d’Estats hi ha un llac que s’anomena Estany Fons. Com
que queda allunyat de la ruta de la Pica és molt solitari.
El 24 d’agost d’enguany hi pujo
per primera vegada. No fa un dia segur i no hi ha cap més persona.
Els únics
acompanyants són uns quants isards que mantenen una distància prudencial amb l’intrús.
La pujada és feixuga. El camí emocionant. L’arribada
reconfortant.
L’Estany Fons està envoltat de cims imponents, vermellosos de rovell.
No és còmode per passejar pels seus volts.
Estany Fons
Per fer una bona panoràmica m’enfilo
i m’adono que més a ponent hi ha un estany petit, ben separat de l’Estany Fons,
i encara més encaixonat entre roques. No hi ha possibilitat de voltar-lo, sense
risc de caure a l’aigua i prendre un bany involuntari d’aigua freda. En
consultar el mapa comprovo que no té nom.
Els que van fer el mapa el
consideren part de l’Estany Fons però està ben separat. El batejo: “Estany de
la República Catalana”. Un estany petit, com el país que li dóna nom. Un estany
no es bateja amb aigua, escric el nom al planell.
Estany de la República Catalana
Han passat poc més de dos
mesos i el Parlament de Catalunya ha començat el camí cap a la República
Catalana.
El camí de retorn al Pletiu de
Sotllo fa un desnivell important. La pujada ha estat dura. He fet allò que no s’ha
de fer, anar sol per l’alta muntanya i a la baixada cal estar atent de no fer
un mal pas. Aquí el mòbil serveix de ben poc, no hi ha cobertura.
El cim més alt de Catalunya, la
Pica d’Estats és a la mateixa regió que l’estany recentment batejat i domina
aquestes valls.
El cim del Monteixo, un altre dels
gegants, queda més allunyat.
El camí cap a la República
Catalana no el fem sols. 
Trobo una flor de cinc puntes. L’estel de la bandera.
aquest si que l'has brodat....fantàstic!!!! es respira república arreu. Vol dir que l atenim a tocar. Tant de bo.
ResponEliminaTant de bo no ens desviem del camí, Joan. I que els allaus que provocaran les forces reaccionàries no ens impedeixin seguir avançant.
EliminaM'he emocionat amb el Monteixo, l'he pujat dues vegades. La Pica mai.
ResponEliminaSón precioses, les imatges, com ho és la futura República Catalana.
Recordo que ho havies comentat que vas pujar el Monteixo.
EliminaAquest dia va estar tot el matí tapat i a la tarda, que és quan vaig fer-li la foto es va treure la boira de sobre.
Gràcies Helena per l'optimisme.
ResponEliminaLa pujada és feixuga. El camí emocionant. L’arribada reconfortant. Tot és veritat. Dons així será el camí cap a la República Catalana.
Hi arribarem!!
Has llegit la metàfora Josep. Gràcies, caminarem junts.
Eliminasense paraules.... Preciós l'estany de la república catalana, tant bonic com aquesta el dia que es proclami. Esperem que sigui aviat.
ResponEliminaSí que és preciós l'Estany de la República Catalana. Aviat es deurà glaçar i tapar de neu.
EliminaA la primavera, amb el desglaç, lluirà l'Estany i la República.
Gràcies Bruixeta:
"El meu estany és tan petit,
que des de dalt d'un altre llac,
sempre es pot veure l'estany veí"
Quina metàfora més bonica, aquesta de la pujada, el camí i l'arribada. És un post preciós i reconfortant com l'arribada.
ResponEliminaah! tens raó que no s'ha de fer, això de voltar sol per la muntanya, i menys per llocs solitaris... vigila molt, que ja veig que ets un intrèpid!!!
La teva versió "estanyera" del país petit, m'ha emocionat...
Carme, és del tot cert que el que explico. La idea de batejar aquest estany amb el nom de la República Catalana va passar allà dalt, fa dos mesos. Confiava en els resultats del 27 S.
EliminaUna coincidència de dates. El 24 d'agost va fer 2 anys exactes de la "Cadena Humana a la Pica d'Estats". Aquell dia sí que hi havia molta gent, amb estelades al Coll de Sotllo.
I la Carme Forcadell ens esperava a Àreu.
Gràcies per compatir emocions.
I quins paisatges tan fantàstics i tan ben fotografiats... Quina envegeta, ja ho sé que no s'ha d'anar sol per la muntanya, però és tan gratificant, ets sents l'amo( o la mestressa) del món!
ResponEliminaHo sigui que l'has batejat aquest llac...No ho sé jo no les tinc totes, cada vegada tinc més present allò de no diguis blat que no sigui al sac i ben lligat...
Bon vespre, Xavier.
Gràcies M. Roser, són uns paisatges esplèndids.
EliminaÉs millor no anar sol, però un cop l'any no fa mal, al contrari. A la muntanya es respira i es pensa millor.
El poble de Catalunya no ha fallat. Portem 5 anys de diploma.
Molt bona iniciativa, l'estany de la República Catalana. Hi anirem per banyar-nos-hi (o ficar´hi els peus)
ResponEliminaUnes imatges precioses. Fas bé de dir que no s'ha d'anar sol a la muntanya.
Des de l'aparcament del Refugi de la Vall Ferrera hi ha unes 3 hores i mitja de camí de pujada.
EliminaL'aigua és freda. A aquest llac no m'hi he banyat, però sí que ho he fet (sempre a l'agost) a estanys semblants. És difícil estar-s'hi estona.
Intentarem tornar-hi.
Gràcies Consol per la teva mirada.
Certament, vas ser una mica imprudent de pujar tot sol. És clar que hi ha antecedents: els capellans dels poblets de muntanya també es desplaçaven per camins impossibles per anar d'una parròquia a l'altra, i en el teu cas havies de celebrar un bateig importantíssim, en un lloc on no hi havia carreterres... Com passa el temps; dos mesos ja...! Si ja ho vaig trobar emocionant en el seu dia, ara amb aquest post encara li ho trobo més. I la flor de les 5 puntes, una autèntica delícia!
ResponEliminaUna forta abraçada, Xavier!
Les catalanes i els catalans hem fet molta feina aquests dos mesos.
EliminaHi ha molts racons a la Vall Ferrera, cada any descobrim paratges nous.
Crec que m'auto-aplicaré el consell de no anar sol per la muntanya. Un ja té una edat...
Gràcies per les teves paraules Montse.
Ho feu expressament, oi? Vaig de bòlit i només feu que ensenyar-me fotos precioses de la VallFerrera, que m'encanta. Ja has posat una bona placa que bategi l'estany? Haurem d'anar-ho a veure!
ResponEliminaNo hi ha cap placa Xexu. És una bona idea. Si l'any que ve hi tornem, en portarem una per col·locar-la. Si hi vas tu abans, avisa.
EliminaHi ha bones idees, pel camí dels estanys, veig. Com la que el camí l'haurem de fer ben sols, vistos els aliats baladrers i enfurismats que ens borden. "Fes dagues, daguer, fes dagues que passin les malles d'acer".
EliminaCom que jo no hi podré pujar, ja us enviaré les meves inicials perquè les enterreu sota de la placa.
Com que jo tampoc no sé si l'any que ve hi podré tornar (de fet, no ho sap ningú) potser també hauré d'encarregar a algú que posi la placa.
EliminaOlga, ja pots comptar amb les inicials OX si tinc la sort de pujar-hi.
Ei, això si que és una fita important! I tu el descobridor d'aquest estany sense nom que des de ara serà el de la República Catalana. Un fet important i emocionant que ens omple de bons auguris.
ResponEliminaGràcies, Xavier!
La vida és molt simple Glòria. Tot està descobert. Com que no fa mal a ningú batejar un estany que no té nom, i la República Catalana ens necessita a totes i a tots cada gra de sorra (o gota d'aigua com en aquest cas) és un pas més que ens acosta a la nostra fita.
EliminaVols dir que no es molt petit aquest “Estany de la República Catalana”? No hi ha perill que s'assequi...?
ResponEliminaSí que és petit, comparat amb l'estany Fons. Però si no fem comparacions amb estanys grans, és més gran que la plaça de Catalunya de Barcelona. Esperem que no hi hagi una sequera tan gran com per assecar-lo.
ResponEliminaSi cal en buscarem un de més gran, però què diria Sant Maurici si li canviem el seu sant estany per un de republicà?
Encara no he apadrinat mai ningú, bé sí, un nen de Sudamèrica, però ningú a qui li pugui fer de padrina a tothora. Això d'apadrinar un estany és tot un privilegi, i de posar-li aquest nom, tot un altre. Quan tinguem el que desitgem, haurà de ser un lloc de culte i allà on has anat sol, arriscant-te, Xavier, - ai, ai, ai! - hi anirà una gentada. Però prudència, per Déu!
ResponEliminaEt faré cas Teresa. I a veure si la propera vegada hi anem en romeria a posar un ciri, si CUPido dóna el SÍ
ResponEliminaEstimado Xavier, que guapada de artículo y como siempre acompañado de unas estupendas fotos, magnífico y gracias.
ResponEliminaSaludos.-
Gràcies J. Antonio. Ja saps que compartim l'amor per la naturalesa i la fotografia.
Elimina