El dia 8 de març és el nostre dia. El dia de la dona
treballadora.
La meva estimada, la meva filla, ma mare, ma germana, les meves
cosines, les meves amigues, les veïnes, les companyes de feina, les dependentes
del mercat, les caixeres del súper, les periodistes que em donen el “bon dia
Catalunya”, les telefonistes que m’atenen si hi ha alguna incidència al Bicing,
les caps d’estació del metro, les conductores de taxi o d’autobús, les mestres
i professores, les infermeres i metgesses que vetllen per la nostra salut, les
auxiliars de neteja que mantenen els hospitals i les oficines netes, la
presidenta del Parlament, les conselleres i diputades que lluiten per la nostra
dignitat, les alcaldesses i regidores que treballen per millorar socialment el
seu poble o la seva ciutat, les floristes de les Rambles, les pageses, les escriptores, les
cantants, les que són a l'atur, etcètera.
Estic enfadada. Els diaris parlen d'un diputat
europeu malvat que diu que les dones hem de guanyar menys perquè som menys
intel·ligents. I estic empipada amb l'autobús taronja dels
intolerants.
I no!! Em nego a que sigui el dia de la dona, així en genèric.
Per a mi és el dia de la dona treballadora. Les reines no tenen dret a celebrar
aquest dia com a dones. Ni tampoc les infantes que per lliurar-se de la presó,
després d'haver-nos estafat, es fan la ignorant dient que no saben res. Ni
les dones que s’enduen motxilles carregades de bitllets a paradisos fiscals.
La dona d’un general que s’enduia collarets de les botigues i no
els pagava, no tenia dret a celebrar aquesta diada. Ni l’alcaldessa que feia
pam i pipa als manifestants, ni tampoc la que es prenia café con leche, mentre el seu home es pentinava el bigoti.
I no! No seré taxativa, però diria que la fiscal que menteix i
que fuma amb somriure burleta, tampoc no té dret a celebrar el 8 de març. Ni la que deixa mal aparcat el seu
cotxe oficial al carril bus, per a comprar en horari de feina.
Les minories oprimides no podem abaixar mai la guàrdia.
Visca la dona treballadora!!
Et passo aquesta adreça per si t'interessa: https://homesigualitaris.wordpress.com/ perquè penso que qui ha de fer una revolució cultural que benificiarà a tothom sou els homes. Les dones tenim tot un discurs molt elaborat sobre ser dona i tenir els mateixos drets, en canvi , els homes, no.
ResponEliminaCelebrem junts el dia de la dona treballadora i per la igualtat de drets.
He anat a visitar el web l'associació que indiques, Consol. Tenen molt bones idees i bones intencions. I ho posen en pràctica que és el més interessant.
EliminaCom m'agraden les teves fotos, amb els colors que els has posat!
ResponEliminaM'emociona el llistat de dones treballadores que fas.
I ara vaig a mirar l'enllaç de la Consol.
Per la igualtat de drets!
Al llistat hi falten molts i molts oficis que les dones fan igual de bé, i pel que haurien de ser reconegudes amb els mateixos valors.
EliminaLes fotos amb el color lila, precioses.
ResponEliminaPer la no discriminació de la dona.
Jo tamb´vaig a mirar l'adreça que ens suggereix Consol.
No discriminació. Mai més.
Eliminaun dia que no hauria d'existir, seria el primer pas per començar a ser més iguals tots plegats. Tot això no treu que val la pena recordar a totes les que han fet que això sigui possible.
ResponEliminaI tant Joan. Hi ha hagut, i hi segueixen havent dones molt valentes.
EliminaPer la igualtat.
ResponEliminaTan de bo tots els homes s'afegiren a reconèixer-ho.
Tots els homes s'hi han d'afegir Mari. Fins i tot alguna dona.
EliminaSembla estrany que a aquestes alçades encara tinguem tant de camí per fer per a aconseguir l'autèntica igualtat...Hem de lluitar tots homes i dones, per arribar-hi!!!
ResponEliminaM'agraden molt les fotos de les flors!
Bon vespre, Xavi.
S'ha avançat molt M. Roser. Quan jo era jove, les bromes i els mals acudits masclistes s'estilaven molt més que ara. Com dius encara falta molt camí per fer.
EliminaM'agradaria ser a temps de veure un món en què no calgués reivindicar cap d'aquests drets de les dones ni haver de lluitar contra la intolerància sexista. No sé pas si arribarà mai aquest dia... Les teves imatges, amb el seu color espectacular, ja són un homenatge per sí soles, que reforcen els teus mots. Si tots els homes pensessin com tu, Xavier, d'altra manera aniríem...
ResponEliminaA la força un dia hem de veure la igualtat de drets Galionar entre dones i homes. Però anem massa lents.
EliminaLa imatge del pavelló Mies Van der Rohe, és exacta: la racionalitat que s'atribueix als homes, la sensibilitat que les dones representen. Només com un detall d'humanitat entre tanta fredor, com ja sol ser.
ResponEliminaLa foto de la noia de l'anunci és molt potent.
Fas unes anàlisis de les fotografies, molt interessants Helena.
EliminaDe la de la model de l'aparador de llenceria, no sé qui, ni perquè va llençar una pedra, o el que sigui, contra el vidre, però vaig trobar dolorós, encara que "només" es tracti d'una fotografia, que algú utilitzi la violència contra la cara d'una dona.
Em sembla que això de 'dona treballadora' ho van canviar, perquè la dona sempre treballa, tingui o no una feina remunerada. Celebrar el dia de la dona treballadora és una mica com allò que deia jo de que el treball dignifica. En cas de les dones, no tenir feina no implica estar aturades, ni molt menys.
ResponEliminaLes dues posicions semblen encertades. Jo m'he inclinat per una d'elles, l'original, la que commemora les dones treballadores que van morir cremades, però naturalment que respecto qualsevol altra visió, si és en benefici de totes les dones del món, i no vol dir que exclogui la dona que treballa a casa sense cobrar.
EliminaMa mare és treballadora. Des dels 14 anys. Durant molts anys (a casa érem 6 germans) es dedicà a la casa. Això no la va excloure de ser una dona treballadora.
Quan els fills vam ser grans, es va reincorporar a la feina (mal) pagada, a fora de casa. Ara gaudeix de la (minsa) jubilació merescuda.
només puc cridar amb tu: Visca la dona treballadora i els homes que són abans que tot persones! un post com tots els teus magnific xavier!
ResponEliminaVisca!!
EliminaI gràcies Elfree
Un bonic homenatge, Xavier!
ResponEliminaSer dona és un no parar, més si treballes fora de casa. Esperem que mica en mica s'assoleixi aquesta justa igualtat que es demana.
Gràcies!
Ja comença a ser hora. Gràcies a tu Glòria
EliminaXavier, penso amb molta preocupació que encara hi ha molta feina a fer. Hi és una cosa que hem de fer entre tots. L'altre dia llegeixo això i t'ho deixo tal com està escrita l'entrevista, que era molt llarga i jo només en poso un tros. Com a principi deia que les mateixes dones ja porten com una espècie d'herència que les transmeten a les filles, perquè elles igual que la mare és inferior. Això per una banda, i per l'altre deia: "Tengo que aclarar, que no sé muy bien en qué lugares o regiones de qué países concretos ocurre cada una de estas realidades que hoy quiero exponer. Sólo sé que, en efecto, EXISTEN. Que encima SE PERMITEN. Y además que las leyes, la religión, las costumbres y la sociedad, lo justifican. Amparándose en una tradición arraigada en lo más profundo de su cultura y en unas creencias que llevan milenios sin cuestionarse.
ResponEliminaAsí que retomando la pregunta central de esta entrevista ¿la mujer es inferior al hombre?, me respondo a mí misma con gran contundencia:
— Sí, la mujer es inferior —
Yo soy inferior. Y lo digo en serio. Lo que pasa es que como he nacido AQUÍ, no me entero mucho (la mayoría de las veces). Pero debo serlo (inferior) cuando, si yo misma: la misma carne, la misma cara, el mismo cerebro, si la misma YO hubiera nacido en OTRO LUGAR...
No podría conducir. Ni comprar una casa. Menos aún votar. O no podría haber estudiado una carrera universitaria sin el permiso de mi marido (¿me dejas, por fa?)
No podría sentir placer. Pues me habrían arrancado el clítoris de cuajo con una cuchilla de ésas que utilizábamos en dibujo técnico (hay que ver lo que cambia la percepción de un objeto en función del uso al que va destinado)
abla
Podrían cambiarme por 1 camello y 12 cabras; o venderme como si de una propiedad se tratara. A un marido que tendría derecho a pegarme. A un marido que podría incluso haberme comprado ¡por unas horas! y "devolverme" a mis padres, usada y con una boca más a la que alimentar 9 meses después.
Legalmente valdría la mitad que un hombre. Y si quisiera declarar contra un buen señor en un juicio, necesitaría el testimonio de otra mujer para que, entre las dos, conseguir que fuera TAN válido como el de ÉL, tan válido como el de una PERSONA. Como dice la canción: "mitad y mitad es suficiente..."
Me podrían violar. Eso sí, siempre podría limpiar mi honra si me desposara con mi violador. ¡Qué suerte la mía!
No podría enviudar. Bueno... quiero decir que si aun rezándole a Shiva, Brahmá y Visnú todas las noches, mis plegarias no fueran escuchadas y tuviera la desgracia de que mi esposo falleciera antes que yo, se abrirían ante mí tres apetecibles opciones de "vida":
1) Casarme con el hermano menor de mi marido; siempre y cuando éste consintiera (of course)
2) Convertirme en paria social: ya no existo. NO SOY. No tengo derechos... ni siquiera sombra.
3) Lanzarme, de cabeza y sin frenos, a la pira funeraria donde yace mi amado esposo y abrazarme a su cadáver mientras me quemo viva. Creo que este rito, denominado "Sati" está prohibido actualmente por Ley. Pero ¿se aplica la Ley? Que se lo pregunten a las 40 millones de viudas hindúes que se han visto obligadas a "escoger". siendo viuda
Ahora espero que entendáis mi afirmación como respuesta a la pregunta del principio. Las mujeres siguen siendo INFERIORES a los hombres en demasiados contextos y lugares. No porque en realidad lo sean, sino porque las normas que las privan de sus derechos y libertades por tener un par de "X" en lugar de un par de huevos, así las consideran; por tanto, las condenan a serlo.
Voy a parar. Voy a parar porque casi me siento culpable de sentirme afortunada por ser mujer; pero por ser mujer AQUÍ y AHORA. Y aunque puedo conducir, estudiar, divorciarme y votar, no puedo ignorar el hecho de que mis abuelas a mi edad no podían decir lo mismo"
Perdona Xavier, sé que ho he fet molt llarg (l'entrevista ho és més) però la trobo tan interessant...
Moltes gràcies.
He llegit tot el paràgraf sencer Josep. Esgarrifós. Quanta i quanta i quanta feina ens cal fer al planeta per a fer desaparèixer tantes i tantes i tantes injustícies (i crims) sexistes.
EliminaAquesta dona que comenta, Xavier, se sent cansada. Ha parit, ha ajudat a educar dones i nens, ha estimat, ha escrit molt i patit molt també. Però abans no s'apagui, serà al peu del teclat per defensar el que calgui.
ResponEliminaSegur que hauràs de seguir defensant causes Olga. La lluita, la igualtat, la generositat són noms femenins.
Elimina