Coratge a la neu

    Arrelat a la neu, en Sebastià m’explica que quan va sortir a fer una caminada, no es podia pensar que se li faria tan llarga l’excursió.

    Havia nevat la nit anterior i ara s’endinsava per camins nevats, passava per sota per branques que es vinclaven pel pes de la neu.

   A vegades té la sensació que aquesta primavera tarda molt a arribar. Adéu matinades primaverals. 

    Ell simplement tenia ganes de gaudir del paisatge nevat. 

    El vent era tan suau que ni tan sols es bellugaven les branques.

    Em demana que li doni records a la família i als amics, a qui fa temps que no veu. 

   Somnia la seva casa, enyora la taula parada, però tampoc no té gana. En aquest silenci li agradaria sentir la cridòria de la mainada, les rialles de la seva dona.

    Diu que no li va faltar mai el coratge, que se sentia fort com un roure.

     Hi ha dies que el fred no el deixa dormir. 

   De tant en tant escolta una campana llunyana que li porta records, i s’adona que deu haver passat molt de temps. 

   Mira cap al cel, li sembla veure els colors de l’iris. Trepidants, al voltant del sol.

    De tant en tant, alguna nit, quan ningú no el veu, li agrada de sortir a fer una passejada, tot sol. Aquesta darrera nit s’ha trobat altres companys i companyes que com ell han sortit una estona a estirar les cames.

    A la neu resten les petjades.