Més lluny, sempre aneu més
lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
(“Viatge a Ítaca” de Lluís
Llach)
La
Marta és asseguda a una cadira mentre pren un cafè amb llet en una tauleta de
la coberta del vaixell.
- Puc seure? - demana el Carles assenyalant la cadira lliure
que té ella al davant.
- Sí - diu assenyalant la cadira.
- Gràcies - diu ell mentre deixa l’ampolla
de cervesa sobre la taula.
- Saps quan re-emprendrem el viatge? - pregunta
ella.
- Crec que encara falten dies, setmanes
segurament. - i mirant-li els ulls afegeix: - em dic Carles.
- Jo sóc la Marta - diu mentre desa el llibre
que llegia.
- T’imaginaves que en ple segle XXI ens podia
atacar un vaixell de pirates? Que ens segrestessin part de la tripulació i ens
amenacessin com ho van fer?
- Ho intuïa, però la veritat és que no
pensava que es podien saltar totes les lleis del mar. - diu ella mirant l’horitzó
a través dels vidres.
- Ni tampoc que fossin tan innobles i tan
cruels amb els presos que ens han fet... fa el Carles amb un posat greu.
- Saps què et dic? - somriu la Marta - que
entre tots tornarem a prendre el timó del vaixell.
- Ens espera el poble, no podem fallar. La travessa ha estat llarga, quan el motor va fallar, no vàrem remar tots plegats?
Ens hem
embadalit amb la lluna, amb la seva llum i també amb la llum del far que ens guia...
...ens vàrem prometre el sol quan el vèiem néixer.
Segur que tornarem a veure fumejar la xemeneia del vaixell,
...a canviar de rumb, si convé, per entrar segurs a bon port.
A creure en la bellesa, 
a gaudir d’una posta de sol i tornar-nos a enamorar.
El futur ens espera.
Sempre m'agraden molt els personatges dels teus contes. Trobo que són com de casa, com de la família. També m'agraden molt els teus diàlegs. I les teves metàfores tan ben trobades.
ResponEliminaJa estic esperant veure fumejar de nou la xemeneia del vaixell i poder estar amb els ulls ben oberts quan arribem a port i gaudir de l'arribada.
Gràcies Carme. En aquest cas, indubtablement són de casa. Arribarem a bon port, acompanyats de la música de Llach.
Eliminael que sabem segur és que el timó no agafarà teranyines, doncs de canvis sobtats no en falten. Però arribarem a port i baixarem a terra ferma, encara que sigui de nit
ResponEliminaGràcies pels ànims Joan. Juntament amb la participació, és el que més ens cal per tocar la terra ferma que esmentes.
EliminaPodia haver estat pitjor el segrest, almenys hi ha cervesa.
ResponEliminaDiuen cròniques fiables, que és cervesa Ichnusa de Sardenya.
ResponEliminaEm sembla que està molt clar qui són aquests Carles i Marta... espero que no defalleixin.
ResponEliminaNo defalliran Xexu. Això sí, tothom a remar de valent, perquè tenim el vent en contra, i bufa molt fort.
EliminaM'ha encantat com planteges la història, Xavier. Sempre amb la voluntat de no defallir. Però avui les imatges són tan boniques que m'hi he embadalit, oblidant a estones el diàleg.
ResponEliminaGràcies per tanta bellesa!
Gràcies per aquesta mirada que tampoc no defalleix Montse.
EliminaVeient aquest post no ens pòdem estar de creure en la bellesa!!!
ResponEliminaPetonets, Xavier.
Hem de gaudir de la bellesa, abans no la prohibeixin M. Roser.
EliminaPujo i baixo amb la il·lusió, Xavier, però amb el poema de Kavafis i aquesta història tan esperançadora, avui torno a pensar que ens en sortirem. O sigui que gràcies!
ResponEliminaGràcies per les paraules Teresa. Tens raó en que el magnífic poema "Viatge a Ítaca" l'escrigué Kavafis. He posat Lluís Llach perquè és una de les estrofes finals que va escriure el cantant, seguint el fil de Kavafis i la traducció de Carles Riba.
EliminaPreciós el teu conjunt de bloc d'avui, Xavier, i entranyable.
ResponEliminaEls deixants dels reactors també són considerats núvols pels meteoròlegs. La teva foto dels deixants és tot un símbol.
Una abraçada.
Gràcies Olga. Quan hi ha censura, la simbologia és imprescindible.
Elimina"...ens vàrem prometre el sol quan el vèiem néixer". Aquí resideix, crec, el nucli de tot el que has escrit. La proclamació de la independència no va ser en va.
ResponEliminaLa proclamació de la República és vigent als nostres cors, Helena. Gràcies.
EliminaVivim moments complicats, però tinc molta confiança. No la vull/puc perdre. Ni la il·lusió tampoc.
ResponEliminaEn en sortirem. A motor, a vela o remant.
No et portaré la contrària Glòria. Ens en sortirem. La victòria i el teu nom retornaran.
Elimina