Caminant per la carretera que puja al Tibidabo m’aturo
a fotografiar Barcelona.
Són una colla de bones persones, penso
que segur que, com a mi, els agradarà caminar per la neu.
Fa estona que espero el Jordi, el Jordi, l’Oriol i
el Quim. No poden venir, hauré de seguir caminant sol.
Si fos creient li
demanaria al Sagrat Cor que hi ha al cim del temple que alliberés les persones que
estan injustament tancades. No veig que
bellugui els braços ni un mil·límetre per impedir tanta injustícia.
Com sempre les
catalanes estem totalment soles.
Una casa de la Molina (vull dir Collserola) dorm sota la neu.
Hi ha un arbre fruiter. S'ha glaçat la flor de neu.
Endinsat als boscos de Collserola camino per entre branques
que s’han vinclat pel pes de la neu.
Només les meves petjades a la neu verge deixen
constància del meu pas.
La reixa que mena a les escales que pugen
cap al Sagrat Cor del Tibidabo segueix tancada.
Ara que la neu de Collserola s’ha desfet i que
encara resta molta neu al Montseny i als Pirineus, comença la primavera
catalana.
Em pregunto com serà aquesta primavera catalana, perquè l'inici ha estat d'allò més perniciós pel nostre poble...Una bona nevadeta jo vaig pujar-hi al migdia a Collserola i encara vaig veure la muntanya força enfarinada!
ResponEliminaBon vespre? Xavier...
M. Roser, esperem que sigui una primavera a la catalana: de reivindicació, democràtica i pacífica.
EliminaVeig que per aquí a baix també heu tingut una primavera blanca!
ResponEliminaPer un dia, el Barcelonès va semblar el Ripollès, Joan.
EliminaTot es gela, les flors, els arbres, els camins, els cors....
ResponEliminaEns hem d'escalfar el cor les unes a les altres Laura. Per guanyar la justícia, la llibertat, la pau i la democràcia.
EliminaSembla mentida que aquestes fotos siguin fetes tan a prop de Barcelona, quina quantitat de neu. I no per això, però la primavera catalana em sembla que se'ns està glaçant.
ResponEliminaMoltes coses que semblen mentida s'han acomplert Xexu. La primavera serà llarga. Veurem cap prodigi abans de que acabi?
ResponEliminaQuina pena que aquest post hagi hagut de quedar ràpidament desfasat a causa dels terribles fets del diumenge, Xavier... Haurem de ser molt forts aquesta primavera que ens glaça el cor... Les imatges, bellíssimes.
ResponEliminaEls esdeveniments es precipiten Montse. Quan vaig fer les fotografies "només" hi havia 4 presos polítics. Mentre les preparava en tancaven 5 més, i poca estona després de publicar el post, els alemanys detenien el nostre president.
EliminaCor glaçat, cor desbocat.
ara mateix està tot tant calent que de la neu ja no en queda res. Atens ara amb l'aigua que baixa i baixarà. Aigües tèrboles
ResponEliminaA més de tèrboles, diria turbulentes, Joan. La llibertat i la pau són aigua clara i neu calmada.
EliminaImatges bellíssimes, tan belles com els bons desitjos de llibertat. Gràcies, Xavier.
ResponEliminaSí que és un bell desig el de la llibertat, Jordi. Un dels més bells (i vells) de la humanitat.
Eliminapreciosos el paisatges coberts de neu , enguany ja ha nevat varies vegades com si el fet excepcional confirmés els fets excepcionals que estem vivint
ResponEliminaQuan es tracta d'embellir un paisatge, la neu no falla Elfree. Esperem que aviat els fets excepcionals ens siguin favorables.
EliminaUn hivern llarg i cru. Però seguim tenint la clau per obrir la porta d'una primavera catalana.
ResponEliminaEl pany té tantes voltes, Rafel que a més de la clau necessitarem un rossinyol d'aquells que obre totes les portes.
ResponEliminaEsperem que la primavera catalana ens sigui més favorable que les estacions passades...
ResponEliminaI que el rossinyol comenci a obrir portes i reixes...
Totes les imatges són precioses, Xavier!
EliminaEls nostres principals caps són tancats o exiliats. Tot i això tenim clar quin és el nostre objectiu.
EliminaGràcies també pel segon comentari, Carme.
La neu sempre és una alegria per tothom, no Xavier? Mentre és nova i blanca, perquè quan es queda molt de temps, com ha passat al meu poble a vegades, al cap d'uns dies ja no és blanca, sinó bruta, una part ja s'ha convertit en gel i l'ambient és bestialment fred. Només esperes que faci un bon sol i la desfaci.
ResponEliminaIgualment, tot el que ens passa al país és una tristesa per a tothom de bé. Però no defallim i confiem. Aquest que dius que no mou ni un braç sempre va pregonar la bondat i si mou el braç serà a favor nostre. Segur.
Les fotos, precioses com sempre.
Ara que estem en setmana santa, ens recorden que a Jesús el van condemnar, acusat de rebel·lió i sedició, els enemics de la pau i la justícia.
EliminaEns sona, oi Teresa?
Xavier,
ResponEliminaa què et refereixes amb "les catalanes"?
Helena, em refereixo als catalans en genèric. A les persones catalanes. Aquell pensament del president Lluís Companys: "Totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres"
EliminaLa neu il·lusiona els nens, els fotògrafs i els comentaristes. Però molesta alguns altres que han de sortir per feina. No obstant, aquest blanc pur és un somni molt general que ens torna la infantesa i ens fa valorar els interiors càlids. Bona Pasqua.
ResponEliminaPodríem dir que mai "neva" a gust de tothom.
EliminaLa sensació que em produeix un paisatge nevat és exactament el que dius:
el retorn a la infantesa. Tenia 7 anys quan va caure la històrica nevada del 1962.
Bona Pasqua per a tu també, Olga.
Impressionant! La nevada i les fotos. El text m'ha commogut.
ResponEliminaJo pujo sovint a Vallvidrera, però la neu em fa molt de respecte i l'evito. Les caigudes a certa edat poden tenir conseqüències i una ja no és una nena, encara que a vegades em sento com si ho fos ;-)
Després de l'excursió Glòria, el cruiximent (o "agulletes") em va durar tres dies.
Elimina