El camí
que hem triat no l’havíem fet mai, tot i que té molt de renom. És una via de
nom carnerià, de “bella anomenada”.
Sortim
de bon matí. El sol tot just toca l’enforcadura de Forcadell.
L’estany
de la Rovira encara és a l’ombra. Fa fred per ser agost.
Arribem al refugi Bivac d’en Jordi Sànchez on per fi escalfa el sol.
Mentre descansem
aprofitem per esmorzar i observem el turó Comín.
Quan re-emprenem
la pujada passem per un seguit d’estanys. Com si fossin un rosari. El primer
que trobem és la Bassa de la Dolors.
Més
amunt hi ha els estanys de Romeva que son als vessants del Puig del Lluís.
Passada la
collada de les Junqueres comença la pujada dura.
Cal grimpar per les roques
Turull.
Un isard que hi ha sobre la penya Cuixart ens observa.
L’alçada
aconseguida fa que les vistes s’eixamplin, i veiem ben propers els cims del
Sotllo, la Pica d’Estats i el Puig de Mont.
Darrere
del Serret de la Meritxell es veu la serra de la Maladeta.
L'estany de Sotllo, i més amunt els estanys Fons i el de la República Catalana.
Des de
dalt del pic de Baborte, a una alçada de 2938 metres la vista és encara més extensa.
Ens hi
estaríem tot el dia, però la baixada serà llarga i cal marxar.
La davallada
fins la plana de Ponsatí es veu més clara.
És
migdia, el sol és alt i a la tartera del Forn passem calor.
Sort de
les aigües dels estanys que refresquen la mirada. A la vora d’alguns d’ells hi
creixen flors Gabriel. Segur que a l’Anna li agradaria veure-les.
Les
baixades es fan llargues, tornem a passar per tots els llocs de bella
anomenada. Com que hi ha estona per pensar, a la ment portem les nostres
persones estimades. Impossible oblidar-les.
Per a totes elles, els millors desitjos de pau i llibertat. I que ben aviat puguin venir, si ho desitgen, a contemplar elles mateixes aquestes vistes.
Que maravilha esta montanha e gostei de ver as fotografias.
ResponEliminaUm abraço e boa semana.
Andarilhar
Dedais de Francisco e Idalisa
O prazer dos livros
Obrigado F. Manuel. Son els Pirineus.
EliminaEt coneixes la Vall Ferrera del dret i del revés! Quin paio, no se t'escapa cap cim. Mira que aquest estiu n'he tingut una bona dosi, però me n'han quedat moltes ganes. A veure quan hi puc tornar...
ResponEliminaXexu, als Pirineus passa com en tot en aquesta vida. Quan els coneixes una mica és quan te n'adones del moltíssim que desconeixes.
EliminaQuines ganes en deuen tenir tots aquests de respirar l'aire pur i trepitjar les cims catalans!
ResponEliminaUna gran injustícia Laura, que hi hagi catalans tancats a les presons i no puguin respirar en llibertat.
EliminaEntre el XeXu i tu , em feu una enveja sana...Preciosos paratges i tu amb molt d'humor i vas relacionant els nostres polítics...Que bé poder passar fred a l'agost!!!
ResponEliminaBon vespre, Javier.
L'immensitat d'aquestes muntanyes cal prendre-se-la amb humor M. Roser. I enguany també amb esperit reivindicatiu.
EliminaPreciosa la ruta, i precioses les fotos. Trobe molt a faltar Pirineus, a veure si ho corregisc prompte.
ResponEliminaÉs un trencalòs, això que es veu volant? (l'isard, per cert, impressionant :)
No hi entenc gaire d'ocells i rapinyaires Alfred. Diria que és un voltor.
EliminaDesprés de l'especial Kilian Jornet a TV3, es prepara l'especial Xavier Pujol.
ResponEliminaRisto, si veiessis el pas que porto a la muntanya comprovaries l'abisme que hi ha entre aquest fora de sèrie i jo. Ni de jove hauria pogut seguir el pas del Kilian.
EliminaXavier, estàs fet un Kilian Jornet. Avui que el tinc tan present perquè el vaig veure ahir a TV3, me l'has recordat. El que fas molt bé és això de tenir sempre present la nostra gent represaliada. Jo també, inconscientment, veig una sèrie, una pel·lícula o llegeixo un llibre on hi apareix la represió i la lluita i sempre en faig l'analogia. També en faig una altra: la veritat surt a la llum i tard o d'hora la mala gent paga pels seus crims. I una més: només revoltant-se es canvia el món. Seguim sense aturar-nos!
ResponEliminaGràcies per la intenció Teresa, però la comparació amb en Kilian és impossible.
EliminaNo hem deixat de pensar ni un sol dia amb els nostres representants injustament empresonats o represaliats. I el que resta d'estiu i la propera tardor seguirem treballant pel seu alliberament.
M'agrada molt el teu post perquè descriu una realitat que vivim dia a dia, sense oblidar-la. Els portem amb nosaltres on anem i desitgem que puguin anar-hi ben aviat pel seu compte. Llibertat o llibertat. No hi ha més opcions.
ResponEliminaEl cim de la llibertat és més difícil que el Baborte, però també l'aconseguirem Carme. N'estem convençuts.
EliminaAvui tinc la impressió que les imatges superen en bellesa, tot i ser un repte difícil, les que ens has anat oferint de les ascensions d'aquest estiu; potser és per la presència implícita d'aquestes persones que estimem i a qui has volgut dedicar el teu homenatge...
ResponEliminaEl dia era esplèndid Montse. I ja saps que els paisatges d'alta muntanya de la Vall Ferrera sempre sorprenen, sempre corprenen.
EliminaLa grandesa de les persones homenatjades empetiteix les muntanyes.
Si no podem acostar els presos a la muntanya, acostem la muntanya als presos de la inquisició.
ResponEliminaAlgun dia els traurem la careta als que es fan passar per demòcrates i, tal com dius Joan, són uns inquisidors com els de 400 anys.
EliminaPer molts civils que ens enviïn no deixarem de reclamar justícia.
La serra de la Maladeta, disculpa, a qui es refereix?
ResponEliminaTrobo molt ben trobada tota aquesta entrada!
Helena, hi ha noms que només fan referència a muntanyes reals, com la Pica, el Sotllo, el Baborte i la Maladeta. O estanys com el de Sotllo i el Fons, que es barregen amb els noms dels nostres herois.
EliminaGeografia real i geografia èpica.
Magníficas, impresionantes fotos de unos no menos impresionantes lugares. Tengo una sana envidia de no estar yo por esas montañas.
ResponEliminaUn saludo grande.-
Tu ets un bon caminador, J. Antonio. Tot es posar-s'hi.
Elimina