He trucat a la porta de l’aire.
M’han vingut a obrir els xiscles de les
orenetes.
Un grapat de dolços records.
Les olors d’un pom de flors boscanes.
I la de l’hort del matí.
La solitud d’una ermita.
L’espiritualitat d’un capvespre.
Encara no he perdut el camí.
D’una fita de llibertat que sempre em guia.
El vent de l’amor m’hi du de la mà.
Allà on sempre ens retrobem...
... amb somriures que trobem a faltar.
I som els penúltims de marxar de la vall.
De noves carenes per descobrir.
Deso una estona les botes d’alta muntanya...
...
i em calço unes belles (i velles) xiruques.
Per
viure matins a raig i càlides i refrescants tardes d’estiu.
Vespres de música d’acordions.
De pobles que fa més de 1.000 anys que hi són.
dissabte, 17 de juliol del 2021
Vall Ferrera
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Un altre passeig per terres noves per a mi, amb colors i olors diferents, amb aires mil·lenaris de llibertat.
ResponEliminaAferradetes de nit.
No he posat cap fotografia de la lluna, però com et deus imaginar, la lluna és l'element imprescindible del cel de la Vall Ferrera.
EliminaI quan se'n va a dormir ens regala la fosca, per gaudir intensament de les nits estelades.
Unes imatges precioses, una vall que conec força bé. Com sempre els teus pensaments són un bàlsam per a mi .
ResponEliminaHem compartit passeigs i excursions per aquestes valls. I pensaments.
EliminaAl Carib mexicà on em trobo, si truques a la porta de l'aire, et pot sortir un huracà.
ResponEliminaDoncs millor que no hi truquis, no sigui que el despertis!!
EliminaM'agrada molt aquesta teva manera poètica d'explicar els llocs.
ResponEliminaTambé m'agrada molt aquest país que tenim, on pots trucar a la porta del vent i t'obre la porta un xiscle d'orenetes. I on sempre hi ha una carena per descobrir i un poblet que no has vist mai. I aquests gorgs que enamoren.
Moltes gràcies, Xavier, una abraçada.
Gràcies a tu pel comentari i per les coincidències.
EliminaLes teves fotografies i paraules encara fan més bonics tots aquests paisatges i t'hi transporten. Tenim un país ple de llocs i racons que val la pena conèixer. Gràcies per oferir-nos-els a través del teu espai.
ResponEliminaGràcies a tu per visitar aquests indrets de la mà d'aquestes fotografies.
ResponEliminaXavier en aquests llocs també es veuran cels meravellosos, plens d'estrelles i lluminositat astral. Com sempre les fotografies meravelloses i les paraules d'acord a les imatges, Una abraçada
ResponEliminaI tant!Les fotografies que il·lustren aquest post són totes fetes a la Vall Ferrera.
Eliminahttps://xavierpujolguarro.blogspot.com/search?q=estrelles
L'altre dia, llegia en algun lloc: NO TOT SÓN CIMS. I tot i que ja ho tenia clar, vaig pensar en la de llocs fantàstics que hi ha sense anar a buscar cap cim. I està clar que a tu el vent de l'amor et du a molts llocs i no sempre són cims...
ResponEliminaÉs ben cert Gemma: "no tot són cims".
EliminaPerò com va dir Marta Pessarrodona amb veu de Guillermina Motta:
"Jo que no puc donar consells
perquè jo, jo sóc amb ells"
La naturalesa no té fronteres.
ResponEliminaUna nova i engrescadora travessa ens ofereixes novament i ens fas "dentetes" hehehe... A gaudir-ho molt !!.
ResponEliminaEncara en venen de xiruques ?? He recordat les que em va regalar el meu padrí, al que li agradava també, tant i tant la muntanya !
Les veritables xiruques fa més de 30 anys que es van deixar de fabricar. Aquest parell les vaig comprar fa una colla d'anys justament a Àreu. El poble de la darrera fotografia, a la capçalera de la Vall Ferrera. Eren les últimes que els quedaven.
EliminaJo també et dic com l'Artur, "em fas dentetes", Quines fotos tan boniques d'aquests indrets muntanyencs amb valls, rierols, flors, muntanyes altes, ermites...
ResponEliminaI que bé que escamina amb xiruques, també m'havien acompanyat a triscar per la muntanya...
Que gaudeixis molt de tanta bellesa, Xavier.
Quan es gastin aquestes velles xiruques ja no es podran substituir. És clar que jo també estaré molt gastat...
EliminaLes teues imatges i els teus textos fan que la meua estimada Vall Ferrera em semble encara més bonica. Estic convençut que, en alguna altra vida, hi vaig viure, però en aquesta --que al remat és la que compta-- tinc moltes ganes de tornar a veure i viure els seus verds esplèndids. Gràcies per acostar-me'ls un poc.
ResponEliminaSi vas viure a la Vall Ferrera potser treballaves el ferro? El que és segur és que a les teues estones lliures observaves flors, papallones, ocells..
EliminaMe gustan esas palabras e imágenes tuyas, donde todo tiene vida.
ResponEliminaSegurament que el teu amor a la vida i/o a la bellesa t'ho fa interpretar així.
EliminaPues no lo sé, pero viendo y leyendo todo esto realmente me entran deseos de volar. A veces el sentir es más placentero que el saber.
EliminaAi, què seria de tu sense la teva estimada Vall Ferrera! No hi ha any que no la visitis, oi?
ResponEliminaÉs així, fa molts anys que ininterrompudament passem uns dies a la Vall Ferrera. Sense descuidar tampoc, la Vall d'Àneu, l'Aran, la Cerdanya...
EliminaQuè seria de tu Xexu sense les teves experiències del pa sucat amb oli?
Que puguem veure aquests paisatges, quasi sempre Pirineu, de la teva mà és un privilegi, Xavier. Si a més a més coincidim en desitjos de justícia i llibertat ja és un plaer. Una abraçada!
ResponEliminaPer a mi és un plaer comptar, també, amb lacteva companyia.
Elimina"He trucat a la porta de l’aire": "knock, knock, knocking on heavens door", em recordes! Com amb aquesta anotació que poses reivindicant l'amnistia.
ResponEliminaQue bona la cançó del Bob Dylan a la que et refereixes. Però diria que ell es refereix a la porta del cel en el sentit de Paradís.
EliminaEls pobles que no tenen llibertat sempre l'han de reivindicar.
Però els tirans no escolten mai.