M’endinso a l’alzinar i m’aturo a xerrar una estona amb la meva vella amiga, l’alzina Alfonsina.
—Ja saps que en aquest alzinar, des de
temps immemorials compartim el bosc amb els nostres amics, els roures —em diu
l’Alfonsina —. Però d’un temps ençà tenim un petit problema —afegeix.
—I doncs? —pregunto.
—Que el pi Crespí i l’alzina Fina s’han
embolicat, en els dos sentits de la paraula.
—Actualment, qui és el vostre jutge de
pau?
—I quina és la qüestió? —faig estranyat.
—Que les altres alzines diuen que la Fina
és una fresca, que es deixa abraçar per un pi intrús davant de tothom.
—Per edat i per saviesa és el roure Palau.
Com que sé on viu,
vaig a visitar-lo.
Les
seves fulles il·luminades de sol, semblen d’or líquid.
—Avi Palau, us volia fer una consulta de
part de l’Alzina Alfonsina, que avui no es pot moure de casa —l’informo.
—Deixaré caure una fulla on, amb lletres d’aigua,
he escrit la meva opinió —diu solemnement —. Que és vinculant! —sentencia.
Recullo la fulla i la llegeixo: “Tots els
arbres del bosc tenen els mateixos drets. Sense distinció d’espècie, de casta,
d’alçada o de color. Que cadascú esculli la seva manera d’estimar-se. Independentment
de si tenen fulla caduca o perenne. De si són mascles, femelles o el que cada
individu triï per definir-se. Estem agermanats amb tots els arbres i matolls dels
boscos de la resta del món.”
—Com
que haig de fer un viatge a la pineda de Baltasana, explicaré als arbres que hi
trobi, això que has dit —m’ofereixo.
Em resta temps: pujo a l’alt Berguedà i em
comunico, també amb els avets i els rosers salvatges.
Amb les soques més velles.
I els brots més joves. 
—Com
que haig de fer un viatge a la pineda de Baltasana, explicaré als arbres que hi
trobi, això que has dit —m’ofereixo.
Just quan marxo, en una prada entre dues avetoses, sento una veu que em diu:
