Fites i valls (1)

—    Ens vols acompanyar a fer una caminada per algunes valls d’Andorra i de la Cerdanya? —li proposo a l’Estel.

—    Veig que comenceu a caminar prop de l’Estany d’Engolasters, a Andorra. Amb aquest croquis que us vau dibuixar segur que no us vau perdre, oi?

—    No ens vam perdre, no... però he de reconèixer que si bé una part de la travessa ja estava traçada des de casa, la darrera jornada va ser totalment improvisada, com aquell músic que toca d’oïda i que quan finalitza la peça n’escriu la partitura.

—    I qui aneu? —pregunta l’Estel.

—    Els tres sospitosos habituals: l’Enric, el Francesc i jo mateix... I una sorpresa a la tercera jornada, ja els coneixeràs. La primera jornada és preciosa: el camí va per la vall de Madriu.

—    I aquest pla com es diu? —s’interessa l’Estel.

—    El Pla d’Ingla. I el riu és el Madriu.

—    Per fi arribeu al refugi: quin és? Heu caminat unes quantes hores! —assegura.

—    El de l’Illa (Ep! En el bon sentit de la paraula...)

—    Aleshores l’Estany deu ser el de l’Illa?

—    Sí, i es diu així perquè té una roca, com si fos una illa, al costat més septentrional de l’estany.

—    Més estanys!

—    Sí —reconec — I el de més a la dreta és l’Estany Rodó.

—    Jo l’anomenaria l’Estany Bufó — exclama l’Estel amb un somriure.

—    Bora nit Estel —li dic —. Hem d’anar a dormir d’hora, que demà la jornada serà més llarga que la d’avui.

—    Quin coll més atractiu —diu l’Estel, que també s’ha llevat d’hora.

—    És el Port de Vallcivera.

—    Aquest cim sé quin és —reconeix l’Estel —el pic de la Muga.

—    Sí que l’és Estel, però avui no el pujarem.

—    Quina amplitud i quina verdor que té la vall de la Llosa. I la serra del Cadí, al fons.

—    Veus aquell poble al camí de dalt, a la dreta del tot? És Viliella i hem d’anar més enllà.

—    Falta moltíssim, oi?

—    Farem una aturada a cal Jan de la Llosa, per a dinar.

—    Veus? Ja no falta gaire per arribar a Viliella —assegura l’Estel.

—    I de passada falta menys per arribar al Cortal de Gral, el càmping on dormirem aquesta nit.

—    Com és que dormiu en tenda i no en refugi, com feu sempre? —s’estranya l’Estel.

—    Perquè no hi havia lloc al refugi del Cap del Rec, ja que hi ha una cursa de muntanya. Ara coneixeràs la sorpresa de què et vaig parlar ahir: demà caminarem fins al refugi dels Estanys de la Pera, amb la Marta, que és la dona de l’Enric i les seves netes: la Jana de 9 anys, l’Abril de 6 anys i la Laia i el Jordi, que són els seus pares. Haurem d’anar a dormir d’hora, que les previsions amenacen pluja a la tarda i per anar bé caldria ser al refugi abans que plogui.

—    Bon dia! —diu l’Estel quan ens veu sortir de la tenda —Déu n’hi do, la tempesta d’aquesta nit, eh?

—    L’arc de Sant Martí ens informa que ja no plourà. Almenys al matí —asseguro.

—    I aquests núvols? —pregunta...

—    No cridis el mal temps! —dic.

—    Quina olor que fan els boscos dels vessants de la Tossa Plana de Lles — fa l’Estel mentre s’omple els pulmons d’aire pur.

—    Mira —dic —Ja es veu el Perafita.

—    I aquest salt d’aigua? —pregunta.

—    El del Planell Gran. I això vol dir que ja no falta gaire per arribar al refugi.

—    Quin estany més bonic, el de la Pera —diu amb la boca oberta.

—    Les nenes han caminat molt bé, fins i tot han arribat al refugi abans que jo —reconec.

—    Dinar sota aixopluc serà una sort —diu.

—    Ja ho pots ben dir!  I dormir encara més...