Pont de Fontdebanys, sobre el Vero
Hem
passat per la Franja d’Aragó. Ja teníem pensament de passar tres dies al
Pre-pirineu aragonès, abans de que esclatés la polèmica, arran de la
denominació ridícul que intenten perpetrar des del poder polític d’Aragó,
evidentment seguint les consignes castellanitzadores i centralistes, que sembla
que només tenen raó d’existir, si aconsegueixen, entre altres inquisidores aspiracions,
acabar amb la llengua catalana.
I una manera de començar a acabar amb qualsevol
subjecte, sigui una persona, un país o una llengua, és negar-li el seu nom
natural que té. De cop i volta pretenen nomenar la nostra llengua amb unes
inicials que pronunciades seguides ofereixen un nom exòtic, que malauradament
ja s’ha fet molt conegut: el lapao.
Ens aturem una estona a Monsó, i aprofitem
per visitar el seu castell templer.
Monsó queda fora de la Franja, però tot i
així, a l’entrada ens ofereixen un giny d’aquells que hi ha a vegades als
museus, una guia parlada, en català i no pas en lapao. S’ha fet molta broma
sobre el català de la Franja, rebatejat despòticament amb aquestes
sigles. Sembla un acudit per fer riure, però no ho és.
De totes maneres nosaltres anem més a ponent,
i més al nord, on es parla majoritàriament el castellà, si bé en el seu
vocabulari conserven algunes paraules aragoneses, del que ells anomenen la
fabla, i que ara des de Saragossa també han rebatejat amb un nom encara més
llarg que el lapao.
Parlem
amb un home a un cafè d’Alquèssar. Té l’accent característic aragonès, I en
canvi m’ofereix una cadira en lloc d’una silla. I si al cel hi ha núvols
baixos en diu boira en lloc de niebla, i placeta en lloc de plazuela.
Pont de Pedrol (Pedruel) sobre l'Alcanadre
Enguany que se celebra el centenari de
Salvador Espriu em vénen a la memòria uns versos de la Pell de Brau, quan el
poeta demana a Sepharad: "Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira
de comprendre i estimar les raons i les
parles diverses dels teus fills."
Evidentment que els que manen a Sepharad no
li han fet cas, si és que mai l’han llegit, i no trobem ponts de diàleg. Per
tal de travessar els rius trobem ponts de pedra gairebé mil·lenaris, com la
llengua aragonesa, la catalana o la castellana.
Els ponts són imprescindibles
per a la comunicació entre una i l’altra riba. Ponts de pedra que han durat
segles i que previsiblement seguiran segles enllà. Ponts de diàleg que també
són necessaris per l’intercanvi i el bon veïnatge entre cultures.
La serra de
Guara és un indret molt visitat, fins i tot per gent que ve de lluny. Ens
creuem amb d’altres excursionistes que parlen castellà, català, francès o
alemany. Mentre som dalt d’aquests
ponts, sobre el riu Vero o sobre el riu Alcanadre, observem l’aigua baixant
mansament, sense pressa. Així és com transcorren els segles, poc a poc.
Si els
antics van construir aquests ponts de pedra per millorar la comunicació, per
què alguns dirigents actuals, amb lleis absurdes pretenen enderrocar els ponts
de diàleg? Amb aquesta llei sembla que intenten dinamitar
les pilones que els sostenen.
Pont de Vilacantal, sobre el Vero
Malgrat tot, penso que el diàleg és més flexible
que la pedra, i el català d’Aragó no es perdrà riu avall. Ells se l’estimen
igual que nosaltres.
De tornada al principat, ens aturem a la Franja,
concretament al Torricó, un poble de la Llitera, prop de Tamarit. Entrem a un
restaurant i demanem per dinar. Ens atenen exactament en la nostra mateixa
llengua, i no pas en aquella de nom esperpèntic, producte d’unes
malintencionades inicials.
