divendres, 20 de setembre del 2013

Un matí d'estiu, una vida

El riu baixa en calma,
envoltat de prats de frescor.
No estic somniant,
em sembla....
 Les darreres flors de l’estiu
que s’acaba
s’assadollen de sol i d’aire pur.
 L’aire les belluga,
lleugera alenada,
com una carícia
que fa una mà estesa. 
Hi ha una música de fons:
el so de l’aigua i dels ocells.
Violes i flautes, fusta i vent.
I núvols silenciosos
sobre el cel blau. 
Un saltamartí se m’asseu a la cama,
ens mirem uns instants,
fa un salt i s’esmuny 
entre les herbes,
com els anys, que s’amaguen
entre les hores.
El sol crema i m’acull l’ombra
d’una noguera. 
Tanco els ulls
i escolto el brunzir
dels insectes.
L’arquet de l’estació
frega les cordes
 d’un violoncel.
Aquest matí no és meu,
visc rellogat en aquest dia,
tota la vida de manlleu,
vivències a terminis.

La llibreta d’estalvis s’esgota?
Potser encara tenim rèdit!
Un papalló es gronxa a una flor,
s’atura el temps que dura un calderó
i s’allunya entre semicorxeres.
La planta es vincla suaument
Amb el seu lleuger pes.
És flexible com una pregunta:
Res és poc? Tot és molt?
Una mica és Massa? 
Respiro fons i l’aire
és perfumat,
A un marge hi ha clavellines de bosc.
 Algú més s’estimarà
en aquest racó,
del temps eteri, de l’espai físic
dels somnis reals,
i dels imaginaris. 
Quan tu i jo no hi serem
L’aigua del riu
seguirà baixant.

divendres, 13 de setembre del 2013

Via Catalana d'alta velocitat

La vigília de la Diada Nacional ens trobàvem a l’Alt Empordà, al Port de la Selva, contemplant la marxa de torxes ran de mar i l’encesa de l’estelada d’espelmes de colors. 
Com hem comprovat en altres poblacions aquest mateix estiu, una majoria del poble es volcà a la festa. Fins i tot el Cafè Espanya lluïa una estelada, i el Cafè de la Marina, aquell que en Josep Maria de Sagarra va immortalitzar en la seva obra de teatre, tenia la façana coberta per una llarga bandera quatribarrada. 
Al matí ens havíem banyat a la propera Cala Fornells i nedant per sota l’aigua em semblà veure un peix com aquells que descrivia (una mica exageradament) el cronista Ramon Muntaner cap el segle XII, quan assegurava que fins els peixos de la Mediterrània duien pintades al llom les quatre barres. Potser l’entusiasme també em va fer veure les ratlles d’una juriola, del color que aquests mesos més abunda per Catalunya.
I l’11 de setembre viatjant cap a Barcelona per participar a la Via cap a la Independència, anàvem veient cotxes a la carretera lluint banderes estelades, com quan els aficionats del Barça llueixen la seva senyera anant cap el camp de futbol, perquè el seu equip juga alguna final important. I l'11 de setembre del 2013 hem passat, per golejada, la semifinal.
  
El tram que ens tocà, el 410, a Can Vidalet, d’Esplugues de Llobregat l’animació s’encomanava, com a la resta del país. Què podem explicar que tot el món no hagi vist? Cal que tornem a remarcar que tot Catalunya era una festa? 
Potser les emocions que més em va semblar trobar van ser la de l’esperança de la recuperació de la llibertat, la fraternitat que genera la il·lusió col·lectiva. La majoria de samarretes que lluïa la gent eren grogues, sobretot les que es van dissenyar per a l’ocasió, però no totes eren iguals. Com que es van esgotar, els participants a la Via per la Independència es van afanyar a aconseguir-ne de semblants, i que d’alguna manera també tinguessin l’estelada o algun altre distintiu que fes referència a la reclamació de la independència.

Molt a prop d’on érem un home lluïa la samarreta que es va dissenyar el 1976, quan a Catalunya es va organitzar la “Marxa de la llibertat, l’any següent de la mort del dictador feixista que detenia el poder des de feia prop de 40 anys. I l’eslògan d’aquella marxa era: “Poble català, posa’t a caminar”.
Al seu costat, la seva companya lluïa la d’enguany, amb un eslògan renovat: un metre més cap a la llibertat. Des d’aquella marxa han passat 37 anys. I aquell poble que amb fermesa es va posar a caminar, ha arribat a la Via d’enguany. Aleshores caminàvem... ara anem per la via d’alta velocitat!
Potser hi ha qui pensa que encara es poden esgotar altres vies, altres ponts de diàleg...
Així és com van deixar, metafòricament,  el darrer pont de diàleg espriuà, alguns representants dels partits neo-franquistes.
Els mastegots dels falangistes espanyols no van ser metafòrics, van ser reals.

dijous, 5 de setembre del 2013

Volem volar

Vaig tenir la immensa sort de ser a Àreu mentre s’organitzava la Cadena Humana a la Pica d’Estats, i el privilegi de participar-hi, concretament el dia 24 d’agost, dia de Sant Bartomeu. Com a santsenc que sóc hauria d’haver estat al meu poble celebrant la Festa Major, però les vacances m’enxamparen al Pallars Sobirà. Com a muntanyenc, pujar la Pica d’Estats també és Festa Major! 
Cal llevar-se ben d’hora i a les 5 del matí sortim d’Àreu. El Land Rover d’un voluntari de Sort ens puja fins prop del refugi de la Vall Ferrera i  comencem a caminar una mica abans de les sis del matí. A la darrera setmana d’agost els dies ja s’escurcen, i el sol es lleva més tard que nosaltres. Dalt de la primera serra que cal travessar es veuen uns llums dels que han sortit més d’hora encara. Em diuen que aquells s’han llevat a les 3 de la matinada! Serà veritat allò de que per assolir una fita, els catalans cal que ens llevem ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora?
Així que es passa el refugi, el camí és molt costerut, i els que pugem hem d’anar amb llanternes. Sort que quan el camí surt del bosc, la lluna, tot i que està minvant del ple de fa tres dies, il·lumina els caminants. Quan arribem allà on eren els que ens duen avantatge, l’alba comença a il·luminar les altes valls.
Som més de 200 participants i més tard em diuen que moltes altres persones, que no estan inscrites oficialment s’han afegit a la pujada a la Pica, i que finalment haurem estat més de 300 persones en total que ens unirem al Port de Sotllo. Déu n’hi dó! 
Si sortir de casa per afegir-se a qualsevol acte reivindicatiu, a vegades costa un esforç, ja no dic res del que suposa desplaçar-se fins el darrer poble de la Vall Ferrera, i caminar, més de 4 hores de dura pujada, com a mínim, per arribar al Port de Sotllo, havent superat bastants més de 1000 metres de desnivell, abans de les 12 del migdia que és quan està previst que comenci la Cadena Humana.
Les eugues, les vaques i els vedells que pasturen per aquests bellíssims prats miren com puja la cua de gent, cap a l’estany de Sotllo, i el d’Estats, i més amunt encara. Ja estàvem avisats, enguany hi ha una mica més de neu que altres anys. Neu que ha aguantat tot l’estiu, i que les primeres nevades de la tardor sorprendrà abans de que es fonguin. 
L’aire és fresc, gairebé fred, però la pujada fa suar més d’un i més d’una. Hi ha gent gran que no sé d’on treu les forces per tirar amunt a tan bon pas. Segurament que la fortalesa la treuen de dins. Com una deu rep l’aigua de les entranyes de la muntanya. També hi ha mainada, que avui no es queixen de que es cansen, ni van preguntant a cada pas, com altres vegades si “faaaaalta moooolt per arribaaaar?”..
Quan ja resta molt poc per assolir el coll fronterer, el gruix de participants esperem que baixin els més matiners, els que han començat la Cadena al Cim de la Pica, per fer tots plegats la gran cadena, a la baixada de la tartera.
Porto la màquina de fotografiar, faig moltes fotos, als paisatges feréstecs dels volts de la Pica d’Estats, també de la gent, però poques del moment principal, que és el de la Cadena Humana. Per fer fotos m’hauria de deixar anar de les mans de les baules veïnes. "No es pot anar a la processó i repicar campanes", diu la saviesa popular.
El dia no és segur, algunes boires dificulten de tant en tant, la visió del cim de la Pica. L’home del temps ha pronosticat pluja per la tarda, i alguns núvols amenacen en avançar l’hora prevista... Per sort l’aigua s’espera i no mulla els centenars de persones que som aquí.
Què anem a buscar a la Pica, els participants de la Cadena Humana? Em sembla que la majoria de participants anem a buscar la llibertat del nostre poble. Aquesta cadena és més que un assaig de la Via cap a la Independència que travessarà tot Catalunya, d’aquí a uns dies,  l’11 de setembre. Per la quantitat d’estelades que es veuen pujant la Pica, i a tot Catalunya, és evident que el que tota la gent que s’està mobilitzant vol, és la independència de Catalunya. 
Aquest no és l’únic assaig que es fa de la Cadena Humana. Ho hem vist als mitjans informatius, se n’han fet arreu: a les ciutats i pobles, als barris aprofitant les seves Festes Majors, a moltes ciutats importants de l’estranger, a les platges, ran d’onades, nus o vestits i fins i tot sota l’aigua.
Algunes forces polítiques de Catalunya intenten aigualir o descafeïnar per endavant el clam de la Cadena, i han proposat disfressar-la amb eslògans tan superats com: “Volem votar”, per acontentar els que de moment es conformen amb el dret a decidir. Potser la intenció no és dolenta, però com deia l’enyorat Ovidi: “No ens conformem amb molles, ja volem el pa sencer”.
I és clar que volem votar, és imprescindible per a saber els resultats de la consulta, però a aquestes alçades, el que volem és volar! Volar ben amunt, i escapar dels opressors malintencionats que ens volen tenir estacats ben a prop de terra, mesells i sense moure’ns gaire. Perquè, hi ha algun demòcrata que no vulgui que votem?
Cal fer una cadena humana per poder votar, en un país on en teoria fa més de 35 anys que hi ha democràcia?
Sabem de sobres que aquells que no volen que esdevinguem lliures, no són demòcrates.
Els federalistes, unionistes o de la tendència que vulguin, tenen tot el dret a ser espanyolistes. Naturalment. Com els independentistes catalans tenen tot el dret a reclamar a separar-se de l’Estat que no els agrada, i al que estan units per la força de les armes, igual que qualsevol persona que no estigui bé amb la seva parella té tot el dret a divorciar-se.
De retorn a Àreu, ens reben els responsables del Pallars que han organitzat aquesta Cadena Humana, i també la Carme Forcadell, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, que enguany no ha fet vacances.
El poble d’Àreu s’ha bolcat en aquesta iniciativa, i també molts altres de la Vall Ferrera, i de les valls veïnes de Cardós, d’Àneu, d’Àssua, etc. El campanar de l’església parroquial d’Àreu ha estat guarnit amb una llarga bandera catalana, i als vessants del Monteixo hi han instal·lat una estelada gegant. I molts dels balcons i finestres del poble llueixen estelades. La gent d’Àreu que no ha pogut pujar a la Cadena de la Pica, s’afegeix a la festa i organitzen una llarga cadena al carrer principal del poble.
Hi ha qui vol votar: jo també! Hi ha qui vol volar... jo encara més alt. 

dimarts, 6 d’agost del 2013

Delta de l'Ebre

Quantes connotacions té el nom del riu Ebre.  Els íbers li van posar el nom o l’Ebre els donà el nom a ells? Terres de l’Ebre, Delta de l’Ebre, la Batalla de l’Ebre, l’aigua de l’Ebre... 
Malauradament es torna a revifar l’amenaça cap a la supervivència del Delta tal com el coneixem, i els habitants d’aquestes terres han de rescatar els símbols de  la canonada nuada i tornar a reivindicar que no es toqui el cabal del riu. Potser les necessitats dels regants de riu amunt també són imperioses, però en casos conflictius de diferents interessos, sense entendre-hi ni un borrall d’hidrologia, jo em decantaria per donar la raó a la naturalesa, i em sembla que aquesta ens demanaria que la deixéssim en pau.
El meu pare feia el solo de tenor a una sarsuela i l’estrofa que cantava el cor feia:
Por fin te miro, Ebro famoso,
hoy es más ancho y es más hermoso.
¡Cuánta belleza, cuánta alegría,
cuánto he pensado si te vería!
Aquesta  estrofa es referia a l’Ebre al seu pas per Saragossa. Tant se val, quan tornem a les Terres de l’Ebre, i el creuem per qualsevol pont, ja sigui a Tortosa,  Amposta o Móra, sempre és grat tornar a veure’l, i admirar la seva bellesa i grandiositat. I si el pont per creuar l’Ebre és el tradicional de barcasses, com la de Miravet o la de La Cava, (que em sembla que ja no fa el servei) encara es gaudeix més del pas per les amples aigües de l’Ebre.
Com és possible que en nom de l’economia es pugui atemptar contra una comarca sencera, o la supervivència del Delta? A més a més, em sembla que el possible negoci que pretenen els regants de riu amunt, és com el conte de la lletera. Es fan números d’unes collites encara inexistents, confiades a una aigua que no els pertany.  
La natura sovint descarrega pedregades sobre fruiters o cereals. És un negoci segur permetre la possibilitat de la desaparició del Delta de l’Ebre? A vegades, per tal de mantenir el preu de la collita, hem vist com es llencen tones de fruita o hortalisses perquè hi ha excedent. S’ha de permetre posar en perill tot un territori com el Delta, per ampliar un negoci que no és segur?
El cas de la defensa del Delta, em recorda una mica la defensa d’altres causes, que cíclicament es revifen. L’enyorada Maria-Mercè Marçal, en la seva coneguda Divisa diu: A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Les habitants de l’Ebre sembla que haurien d’afegir-hi: i haver nascut en un territori ecològicament amenaçat, i per tant haver-lo de defensar i ser quatre voltes rebel. I si a sobre són anti-racistes, com que per desgràcia, part de la humanitat a vegades s’entesta a refusar l’altre pel seu lloc d’origen, hauria de ser cinc voltes rebel. Justament a les terres de l'Ebre hi ha restes que ens han deiaxat altres cultures.
I una anti-feixista ha de ser sis voltes rebel, perquè també sembla que hi hagi una tendència natural en una part de la població a aprovar actituds feixistes, abans que les demòcrates. Malauradament, al centre de l'Ebre, enfront de Tortosa, encara hi ha el monument que erigiren les forces franquistes quan ens aplastaren. A ningú no se li ha ocorregut canviar l'àguila feixista, amb les seves urpes en actitud agressiva, per (un exemple) el colom de la pau?Potser és que la idiotesa s’encomana i la intel·ligència cal cultivar-la dia a dia, per ampliar-la, o com a mínim no perdre-la. I ja aniríem per ser set voltes rebel... 
Torno a observar el riu Ebre. M’estimo més que les seves aigües baixin el més netes possibles, sense fets ni paraules que les embruteixin. I no buscar més raons negatives que em farien ser, per simpatia amb les dones catalanes treballadores i del Delta, vuit voltes rebel. O nou. O les que calgui!