- He pensat que t’agradaria.
Una mica de vent fa caure les fulles seques dels arbres. La majoria
encara aguanten:
“Quin vol més dolç quan el
ventijol m’arrencà de la branca” pensa una fulla mentre cau a l’aigua de l’estany.
El corrent la porta prop d’una flor de nenúfar.
De seguida se n’enamora.
La flor de nenúfar se n’adona i, s’obre una mica més.
- Els amors de primavera són
esperançats de verd i rojos de passió - Li diu la fulla, una mica desanimada.
- Els colors de l’amor de
tardor són grocs, ocres, marrons... i si n'hi ha algun roig és d’un vermell cansat,
com de sang seca.
“No em donis l’esquena vent de llevant. Jo també vaig ser primavera, jo
també vaig ser verda i encara em sento viva”
A una fulla veïna se li escapa una llàgrima.
Tothom hi diu la seva.
"Fins que l’hivern ens separi."
Arriba la nit i la flor es tanca.
Amb la lluna creixent la fulla s’allunya. Reposa a la deriva dels dies.
L’endemà la tardor torna a seure a un banc.
Somriu, té motius per seguir
esperançada.
