L’àvia
du de la mà en Guifré. Entren al pati de l’antic Palau Reial Major de
Barcelona.
- Iaia pe què padlez així? pregunta el nen
mirant-la.
- Parlo com?
- Padlez dadu.
- Parlo raro? - diu ella, mentre intenta dissimular que se li escapa el
riure.
- Zí
- És que l’ou com balla m’ha inspirat la
vena poètica.
- Com en el vedz de Nadal?
- Veus l’ou Guifré?
- No.
- Com que no? Al capdamunt del raig d’aigua.
- No el veig.
Tot
i que en Guifré ja pesa una mica, l’àvia el puja a coll.
- No veus el raig d’aigua que esquitxa a
dalt de tot? - diu ella assenyalant amb el dit, l’ou.
- Zí.
- Doncs allà on esquitxa hi ha l’ou com
balla.
- Ara zí que el veig - diu en Guifré posant
els ulls com dues taronges.
- Entens ara perquè deia allò de la dansa?
- Éz l’oucomdanza?
- L’ou com balla.
- No... l’ou és buit.
- Han tret el pollet pe a que no ez maregi?
- Anem Guifré - diu l’àvia mentre el deixa
a terra. Anirem a veure el del Palau Recasens.
- En aquest ou tampoc hi ha pollet?
- No. El van buidar abans de que es
formés...
- Puja’m a coll iaia, que vull veude bé l’oucomvola.
- Només una estona, eh Guifré? Que peses
molt i l’àvia no té força.
- Has vist com giravolta?
- És
com un castell de focs aquàtic, els esquitxos són espurnes trapelles, fredes i
lluminoses. Com espigues d’aigua.
- Ada també padlez en vedz?
- L’aigua explosiona... - continua
improvisant ella.
- L’aiga ezplaxiona?
- Ara ets tu el poeta, Guifré. Has vist
quantes flors?
- L’oucomflodeix.
-
Mol bé Guifré.
- Encara tenim temps de veure’n dos més.
- Ja eztic canzat iaia...
- Tu ets molt fort Guifré. Són molt a prop
un de l’altre.
Entren al claustre de la Catedral.
- Aquezts patoz han nazcut de l’oucomballa?
- No són ànecs Guifré, són oques...
- No
- L’oucomezclata.
- Em deixes parada Guifré!
- Amb tanta aiga m’ha agafat zet...
- Anem
a veure l’últim - diu l’àvia mentre li acosta una ampolleta d’aigua a la boca.
Allà podràs veure l’ou com balla des de dalt.
Entren a la casa de l’Ardiaca.
- L’oucomcau! - diu el Guifré assenyalant
la font.
- Éz màgic! diu el Guifré, admirat, quan
veu que l’ou torna a ser sobre el raig.
- L’oucoms’alça - diu l’àvia seguint el
joc...
El Jordi Malé, a la carrera, ens explicava com el seu nebot, assenyalant la lluna, deia "pilota". Un exemple de com es comença a fer poesia, que em recorda el que fa el nét en la teva història. No és tan elevat com el que fa l'àvia, però El quadern gris de Pla té tant de mèrit per la primera versió com per la que va fer amb els anys.
ResponEliminaA veure si aquest nen tan observador algun dia arriba a ser, ni que sigui la meitat, de bo com el Pla.
EliminaGràcies Helena per aquest comentari tan original.
Vols creure que no l'he vist mai al natural l'ou com balla, que jo recordi? Ens has fet un bon recorregut, de la mà d'aquesta parella tan especial.
ResponEliminaFins diumenge n'hi ha alguns que encara estaran oberts. Un bon lloc per anar després ( o abans) de la mani. Gràcies per afegir-te al recorregut Xexu.
EliminaQuina història tan bonica i quin aprenent de poeta tan eixerit. I el fotograf magistral.
ResponEliminaGràcies pel somriure escoltant el nen eixerit. I gràcies també Teresa, per l'adjectiu magistral, tan amablement exagerat.
EliminaJa fa anys que no he nat a veure aquesta tradició tan nostrada:
ResponEliminal'ou com balla
l'ou com dansa
l'ou com vola
l'ou com gira
l'ou com cau
l'ou com alça
l'ou com floreix...
Es pot dir de moltes maneres diferents pel que veig, entre l'àvia i el nen, han trobat un munt de sinònims...
M'han fet molta gràcia les preguntes del nen amb aquella manera de parlar tan graciosa: " A dinz hi ha un pollet?" i tot un reguitzell, que l'avia no sap gaire com respondre concentrada com està en el seu llenguatge poètic que sorprèn tant al marrec, he, he...Guapes les fotos tan florides!
Petonets, Xavi.
L'ou com encanta. Gràcies M. Roser per la feina d'escriure seguides les variants que han imaginat el Guifré i la seva àvia. I per olorar les flors de les fotografies.
EliminaM'ha encantat en Guifré i m'ha fet riure amb les seves idees poètiques. Realment hi ha petits poetes que val la pena escoltar.
ResponEliminaEts un crack dels contes i de les imatges... Bravo!
Gràcies Carme, pel bravo i per això que dius del crack. Mentre no faci un catacrac...
EliminaNo havia escoltat mai d'aquesta tradició de l'ou com balla, i resulta ben bonica. Les fotografies són meravelloses entre els colors i abundància de les flors i aquests instants retinguts de l'aigua et eternitzen la mirada.
ResponEliminaCal dir que ara amb la quantitat de turistes que hi ha, i que abans no hi havia, els llocs on hi oucomballa són molt més concorreguts. Però quan jo era petit, recordo que tenia molt d'èxit, sobretot el del claustre de la Catedral de Barcelona. Gràcies Alfonso.
EliminaJo tampoc no havia sentit parlar mai d'aquesta tradició que em sembla ben bonica.
ResponEliminaSí que és bonic el muntatge de l'oucomballa. En una època de tants ginys digitals i jocs electrònics pels infants, és refrescant veure com s'embaladeixen davant d'un ou que balla. Gràcies Mari. L'ou que sorprèn.
EliminaEn Guifré és un inventor de noves paraules. L'àvia no cal que s'escarrassi amb aquest xicot, ven bé serà com ella.
ResponEliminaEn Guifré és una promesa. Consol, gràcies per les teves, de paraules.
EliminaBon dia Xavier, amb el teu permís : A R T I S T A ¡ Quines fotos mes guapes, totes.
ResponEliminaSí que hemos debido estar muy cerca en alguno de estos momentos, tenemos que diseñar una etiqueta que ponga FITA y VEO VEO 3, aunque con tanto visitante ......
Si algo les faltaba a estas fantásticas fotografías, eran los comentarios. Una felicitación grande y sincera Xavier, també per al teu net.
Salutacions.-
Gràcies per aquestes lletres tan grans J. Antonio. Compartim afició per la fotografia. Potser estàvem de costat i no ens vàrem reconèixer.
EliminaTinc edat per ser-ho, però de moment no sóc avi.
L'últim record directa que en tinc és amb la Marta, fa 39 anys. Els festius, en aquell temps encara era festiu, feiem el recorregut pl Catalunya, catedral, pl. St Jaume, rambles i cap a casa.
ResponEliminaDe moment que recordes tan bé aquest passeig, després de tants anys, és que el fèieu a gust. Era un clàssic anar a veure l'oucomballa i les oques de la Catedral.
EliminaGràcies Francesc i una abraçada ben forta a la Marta i cia.
És possible que encara no tinguis néts, Xavier? Perquè aquesta meravella de conte sembla ben bé inspirat en les genialitats dels marrecs de pocs anys, o en alguns records de la pròpia infantesa. Bravo per la inspiració! I gràcies per mostrar-nos tan bellament aquesta quantitat de "l'ouqueesretrata", perquè no ho diguis a ningú, eh? però encara no n'he vist mai cap al natural. Hi hauré d'anar ambn els meus néts algun dia...
ResponEliminaUna abraçada!
Encara no tinc néts Montse. Gràcies per l'aportació de "l'ouqueesretrata".
EliminaA veure si l'any que ve trobeu una estona per fer aquest bell recorregut.
Ha, ha, ha!
ResponEliminaDeliciós, quina conversa encantadora entre el Guillem i l'avia! M'has fet riure i alhora somriure amb molta tendres. Jo també recordo quan de menuda em portaven a veure l'oucomballa i el meravellós que em semblava que tants cops com queia sempre acabava remuntant sobre el raig d'aigua.
Les fotos magnífiques, com ens tens acostumats.
Guillem o Guifré... tant se val. La candidesa infantil és el que compta. L'oucomballa és una mica un reflex d'aquesta sincera bondat dels infants.
EliminaI d'alguns grans. Gràcies Glòria, sempre hi ets.
L'ou balla un sol dia, i nosaltres la ballem més sovint. Que no ens faltin mai ous, en tots els sentits que els vulguis donar.
EliminaBona contalla, avui.
És una ximpleria, Xavier!
EliminaQuan jo era petit sempre preguntava si l'ou i les oques sempre eren les mateixes. Si no les canviaven.
Olga, l'ou balla, balla i gira i gira. I si cau, s'aixeca i torna a començar. Com una metàfora del que ens passa sovint als que, com bé dius, la ballem sovint. Gràcies pels teus desitjos, als que m'afegeixo: que no ens faltin mai ous.
ResponEliminaJosep, no és cap ximpleria. En Guifré també es pregunta: " i a la nit, quan tanquen l'aigua, què fan amb l'ou?"
EliminaVaig fer tard per veure el de la casa de l’Ardiaca i ja tenien la reixa posada, però bé, l'ou es veia. El del museu Frederic Marès i l'arxiu de la Corona d'Aragó els vaig veure de ben a prop ^^
ResponEliminaL'any que ve hauràs de matinar més. El del museu Marés és el del Palau Reial Major (2a foto) i el de l'arxiu de la Corona d'Aragó la 4a.
EliminaEl que vas veure a través de la reixa, de Casa l'Ardiaca és la penúltima, allà on cau l'ou.
No coneixia aquesta tradició i em sembla molt bonica, molt tendre el diàleg que ens has regalat i les fotos són una passada!
ResponEliminaAferradetes, Xavier!
Doncs ja veus que a molts llocs del Principat té molt d'èxit. Gràcies Lluna per mirar-te amb bons ulls les fotografies.
EliminaQuina gràcia de nen! M'ha encantat. Aquesta tradició de l'ou, desconeguda per a mi, també la trobe bonica, i les fotos, com de costum, bellíssimes.
ResponEliminaLa infantesa és pura com l'aigua clara. Gràcies per la visita a l'oucomballa Consol.
ResponEliminatota la vida escoltant això de l'ou com balla i mai fins veure-ho al telenotícies havia sabut de la seva existència i ara tu ens en fas una bona història.
ResponEliminaAmb un ou que balla, i coneixent el teu tarannà, tu també en pots fer una bona història, Joan.
EliminaPotser que hi portem la Sara l'any q ve (en faré promo amb les teves fotos!)
ResponEliminaSeria una casualitat que l'any que ve la Sara s'hi trobés el Guifré.
ResponEliminaUna mica menjazopez el Guifré! Però que entranyable aquesta innocència i com veuen els nens als avis quan són petits, no? Com savis, com mestres, una mica com déus... Després es gira la truita.
ResponEliminaL'altre dia a La impossible no et vaig conèixer a la primera. Ara veig que si m'haguessis ensenyat les plantes dels peus t'hauria reconegut d'immediat. Si les sabates haguessin sigut les mateixes de la foto, sí, vaja!
Sí que parla zopez el Guifré.
ResponEliminaNo acostumo a anar a les llibreries amb xiruques. Tot i amb això ens vàrem reconèixer. L'eslògan seria: "A la Impossible, tot és possible!!"
ResponEliminaEm quedo amb les imatges bellament expressionistes d'una tradició tan nostrada. De manera literal s'expressa la idea que la fotografia és un fragment de temps i dóna sentit al mot instantània, en un origen sinònim d'icona visual.
Abraçades, des de El Far.
Instants que només duren una fracció mínima de segon. Gràcies per l'explicació Jordi.
Elimina