divendres, 21 de febrer del 2014

Fetge de caducitat (1)

La Maria passeja per la sorra de la Barceloneta, i en ple febrer s’ha descalçat i posa els peus a l’aigua. Riu i salta, i cau de cul a la sorra humida, just quan arriba una onada... encara riu més... Una vegada li van preguntar que per què feia aquestes coses, que ja era una mica gran. Ella calla, somriu una mica silenciosament i per dins pensa: “Quin mal hi ha en fer l’indi una estona? Sóc sultana de la meva vida i amb ella faig el que vull”. 
És de matinada i la platja és deserta, només al passeig, es veu algun esportista matiner que s’ha llevat d’hora i ha sortit a córrer. I ella encara aprofita les darreres hores de la nit anterior. A la sorra hi ha deixat la guitarra. “Jo em puc mullar”, pensa, “però tu t’espatllaries”. Amb molt de compte la desenfunda i fa alguns acords. Un home s’ha acostat a la vora de la platja i s’asseu prop d’allà on les onades s’esfumen. La Maria deixa de tocar i l’observa. “Vols dir que no és el Ribalta?” I tant que sí, fa anys que no el veia, i aquesta manera d’encendre una cigarreta és pròpia d’ell. 
Desa la guitarra, se la penja a l’esquena i se li acosta.
- Ribus? – li diu mirant-se’l.
Ell aixeca el cap.
– Maria! Quan de temps... Estàs com sempre. – diu mentre s’aixeca.
Es fan un petó a cada galta i s’asseuen.
- Tu sempre amb la teva guitarra, eh?
- I tu col·locat com sempre, oi? – diu ella amb un posat de  desaprovació.
- No em renyis Meri. Te’n recordes quan et deia Meri?
- Clar que me’n recordo. Aleshores tu també anaves a tot arreu amb la guitarra. L’anomenaves Joana, oi?
- Me la van prendre... Un dia estava dormint a un caixer, van entrar uns joves a treure diners i quan van marxar ja no hi era. Tant que m’estimava aquella guitarra! Blanca, com la de Jimmy Hendrix...
- Blanca com la neu – afegeix ella - Com devies anar...
- T’asseguro que aquell dia no havia esnifat. Potser anava una mica tocat, però de mam – S’excusa el Ribalta sense deixar de mirar-la.
- No fas gaire bona cara Ribus. Segur que no has sopat.
- Sí que ho he fet, un col·lega em va passar un entrepà. - Li agafa una mà. 
- Podríem tornar a ser amics.
- Érem més que això – Diu ella amb una mica d’aflicció.
- Jo et segueixo estimant, no ho he deixat de fer mai... Perquè no em cantes una cançó de les teves?
- Ribus, la vida no és un musical, la vida és real!
- Em moro de ganes d’escoltar-te. Meri, tu tenies la millor veu de les noies de la colla.
- Gràcies, però ja saps que tu eres millor, tant cantant com tocant – Diu mentre es posa la guitarra a la falda. Fa un acord. No li agrada el so, afina un parell de cordes, i es posa a cantar:

Tens el cervell massa embalat
Per les artèries corre l’alcohol
Els teus pulmons són embussats:
paquet i mig de tabac ros.

Dorms massa poc, mai al teu llit
quasi no menges res de profit
t’ho passes bé amb els amics
i amb les amigues cardes quan pots.

Però tens el fetge de caducitat
I el teu cor, batega infarts.

Ja fa molt temps vas deixar el curro
A fer punyetes l’encarregat!
Sou de misèria, sense contracte
Vas dir cridant: a explotar a un altre!

I ara als teus vells tens amoïnats
Per si fos poc fumes haixix
Crides ben fort: ja n’estic tip!
Vas sempre a vela, sempre porrat.

Però tens el fetge de caducitat
I el teu cor, batega infarts.

Amb la cervesa sempre a la mà
més que amb estrella vas estrellat,
des de que a un  fatxa, li vas pegar
i és fill d’un guàrdia i et vol tancar.

Pel maldecap un honorable
Per col·locar-te wisky o cubata
Per vacil·lar cava o xampany
I de l’anís ja en tens el mono.

Però tens el fetge de caducitat
I el teu cor, batega infarts.
Després d’uns instants ell pregunta.
- És teva? Sóc jo oi, aquest tio?
- Fa anys que vaig fer aquesta cançó.
- Al principi creia que et referies a la “fecha” de caducitat, com als llagurts.
- Els iogurts tenen data de caducitat - fa ella somrient. - Com nosaltres – diu mentre s’aixeca.
- Que vols marxar? Si em deixes la guitarra et canto jo una cançó!
- Si vols, la setmana que ve ens tornem a trobar i me la cantes – diu la noia mentre s’espolsa la sorra dels pantalons. – Haig d’anar a treballar.
- Encara neteges la merda dels altres? Pregunta ell aixecant-se també.
- Escolta maco, és una feina  tant bona com qualsevol altra. A més ara faig d’escombriaire per a l’ajuntament... Què més voldries tu, segur que no tens feina.
- Perdona no et voldria ofendre... tens raó, què més voldria jo. - Se la mira amb ulls de gos perdut.
- Ja ho sé que no ho deies per... Va, fem-nos una abraçada que me’n vaig.
- Per cert Meri... no tindries...?
Ella li fa un petó a la galta i li deixa un bitllet a la mà.
- Gràcies - fa ell – La setmana que ve te’l torno.
- No cal... si em promets que no t'ho gastaràs al bar. Ja han obert el forn del costat del mercat i fan uns entrepans molt bons. Però beu-te un cafè, no comencis el dia bevent!
- No prenc cafè.
- Doncs un cocacola... Me’n vaig. – li fa un somriure i se’n va cap el passeig. Es gira i li fa adéu amb la mà.
La veu allunyar-se. El Ribalta li fa cas i va cap a la plaça del mercat. Just quan arriba al forn, escolta el so d’una persiana. Estan obrint el bar del costat. Mira els dos establiments. Ha d’escollir. Prem el bitllet a la mà i s’hi encamina. Ja ha triat.

35 comentaris:

  1. No t'has equivocat? en la última foto no hi hauria d'haver un cafè...?

    ResponElimina
  2. El tio és un bala perduda, i no pren cafè!? Això gairebé m'ofèn, és la meva droga predilecta. Quines històries t'empesques, dónes a les imatges una vida increïble. I en aquest cas, retrates amb paraules una realitat gens agradable, però que farem bé de tenir present.

    ResponElimina
  3. És una història colpidora, de tan natural i real com és, sobretot la tria final.

    ResponElimina
  4. Hi ha un cantant que canta Margarit, que es diu Ribalta. Primer he pensat que era ell. La teva història comença amb molta empatia i acaba molt abstracta, punyent.

    ResponElimina
  5. Pons, hi ha el que hi ha.
    Xexu, si algun dia el Ribalta es pren un cafè, potser deixa les altres substàncies.
    Sílvia, la vida és molt llarga, donem-li temps....
    Helena, suposo que et refereixes a Xavier Ribalta. Potser són parents, tots dos toquen la guitarra.
    Gràcies a tots

    ResponElimina
  6. A mi també m'has fet pensar en en Xavier Ribalta... Una història amb imatges... Ens la fas viure de dues maneres. Així entra més endins. Llàstima de l'elecció final... Ha fet bé la noia d'allunyar-se'n...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Coincidència de cognoms. A vegades ens equivoquem en el que hem de fer amb la nostra vida, però sempre es pot rectificar, oi?

      Elimina
  7. Una historia dura, colpidora i massa real... La gent és com és i si no vol canviar poc i podem fer, a vegades no es que no vulgui es que no pot o no en sap.

    ResponElimina
  8. Una història amb un aire de nostàlgia colpidora a la platja on la Maria, valenta ella, es remulla els peus...
    Quina llàstima que no hagi fet cas a la noia, ni que fos per agrair-li el gest...
    Per cert, jo havia anat a concerts del Xavier Ribalta a Cornellà, ja fa un grapadet d'anys!
    Bon cap de setmana, Xavi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, hi ha una mica de nostàlgia pel passat d'aquesta parella. Existeix la nostàlgia del futur?

      Elimina
  9. Som com som.
    Gràcies per les teves visites i poètics comentaris. Un plaer descobrir el teu blog.
    Bon cap de setmana

    ResponElimina
  10. Una història colpidora!, acompanyada d'unes imatges de mar precioses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Audrey, Sí que colpeig veure les complicacions a la vida, encara que sigui la vida d'altri.
      gràcies per valorar el text i les imatges.

      Elimina
  11. Tanta gana que deu tenir i prefereix beure que menjar, el pobre. Potser la Maria podrà ajudar-lo...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí que la Maria podria ajudar-lo.
      Gràcies Loreto

      Elimina
  12. Saber-se cuidar és fàcil, el més difícil és aconseguir fer-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. és cert, és molt difícil aconseguir l'estabilitat necessària per cuidar-se.

      Elimina
  13. Un gran relat, Xavier, amb el suport d'unes imatges fantàstiques. Complicat el món de les addiccions, sobretot quan un sent que ja no li queda cap motiu per què lluitar ni viure...
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els que cauen en addicions perilloses, cauen per un pendent del que els és difícil aturar-se.
      Gràcies Galionar

      Elimina
  14. Crec que em el Xavier Ribalta em pensat tots. La història es fantàstica , molt bé Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Josep, ja he dit anteriorment que és pura casualitat la coincidència de cognom.
      Gràcies

      Elimina
  15. Quan un té una dependència no hi ha Meri que el pugui ajudar, si ell no en té el propòsit. Ha de ser ell que decideixi que ja ni ha prou i busqui ajuda. Sol no podrà.
    Bon relat, Xavier, d'una realitat massa quotidiana. M'ha agradat.

    ResponElimina
  16. Tens raó Glòria. El propòsit ha de partir del Ribus.
    M'afalaga que t'hagi agradat.

    ResponElimina
  17. És tota una novel·la, aquest escrit. La persona és presonera dels seus costums.

    ResponElimina
  18. Olga, t'agraeixo l'exageració en el qualificatiu de novel·la que li atorgues.
    La persona presonera, sovint es posa ella mateixa els barrots.

    ResponElimina
  19. Quanta tristor hi ha en eixa trobada... És veritat que les fotos i el relat estan plens de "frescura", i que tenen un "nosequè" que m'agrada, però em fa pensar i recordar en tantes coses... és tan complicat veure's en eixa situació, tant la de la Maria com la del Ribalta.

    Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ximo, malauradament tots tenim alguna coneixença, més propera o més llunyana, que arrossega eixos problemes. Gràcies per la teua visita al nord i abraçades al sud.

      Elimina
  20. Impresionante, sencillamente impresionante. No suelo leer tanta escritura en estos lares, pero ésta tuya he empezado y hasta terminar no pude parar, preciosa. De una humanidad tremenda.
    En cuanto a las dependencias existen muchas de muchos tipos y pobre de aquel que le toque alguna ya que la presente sociedad se lo sacará de encima lo antes posible.

    Un saludo grande.-

    ResponElimina
    Respostes
    1. Juan Antonio, gràcies per fer una excepció i llegir el text fins el final, És cert el que dius: pobre del que cau en alguna dependència.

      Elimina
  21. Xavier, m'has recordat la pel·lícula "A propósito de Llewyin Davis" que vaig anar a veure dues vegades de tant que em va agradar. És un cantant de folk que no aconsegueix l'èxit, però es resisteix a renunciar al seu somni. No té casa i gairebé no pot menjar. Per sort té amics i no cau en cap addicció com el teu personatge, però penso que és cosa fàcil quan un acumula frustració. Bona història, segurament inspirada en algú real.

    ResponElimina
  22. Teresa, no conec la pel·lícula de que parles. Si algun dia en tinc l'oportunitat la miraré.
    Al llarg de la vida es coneixen moltes persones i els seus problemes també ens afecten.

    ResponElimina