dissabte, 24 de maig del 2014

Tarda de sardanes

La Rafela amb l’ajuda dels caminadors arriba a la plaça on una tarda a la setmana, quan ve el bon temps, fan sardanes. Un home ja vell, però no tan com ella li cedeix un lloc a un banc. L’ajuden a seure. Mira els balladors.
Tanca els ulls, asserena el rostre i recorda. El so de la tenora la transporta molts anys enrere, abans de la guerra, quan era una nena i encara vivia al seu petit poble. A la festa major, quan sortien de Missa, feien sardanes a la plaça. Mentre els joves i els més grans puntejaven la dansa, els més petits corrien per la plaça, i jugaven a amagar-se. 
El Mateu, que era de la seva mateixa edat, tenia el costum d’estirar-li les trenes. Eren unes estirades suaus, no li feien mal. Com un recurs de carícia, en uns temps en que els nens no es podien acostar gaire a les nenes.
Obre els ulls i veu que s’han format unes quantes rotllanes. 
La cobla toca una sardana obligada per fiscorn, i involuntàriament s’adona que el peu segueix el ritme del tamborí. Li torna a venir a la memòria el Mateu. 
Eren anys de postguerra, de molt de treball i pocs guanys. Només tenien unes hores d’esbarjo els diumenges, i encara n’havien de gastar una anant a Missa. Aquell any les autoritats havien tornat a permetre fer sardanes per la Festa Major, després d’uns anys de prohibicions. 
El Mateu tocava el fiscorn a la cobla. Li havia dit que tocarien una obligada i que li dedicaria a ella el solo.
La primera vegada que es van fer un petó, va ser un diumenge de finals de maig. Havien anat a buscar ginesta a la muntanya. El Mateu, per galanteria li va agafar el feix que duia ella. “Deixa’m que t’ajudi”.
Després s’havien aturat a l’ombra d’un pi, i ell li descordava els botons de la brusa. Ella intentava evitar-ho i no podia. “Ens veuran Mateu”. Però ell no s’aturava. Després del petó li buscava el cos per sota les faldilles. “Això sí que no Mateu, que el senyor rector diu que és pecat”. “Pecat? -  es queixava el Mateu -  “Això diu el rector Rafela? Si és el que li fa ell a la seva majordona!!” Ella s’explicava sense gaire convenciment. “Diu que una noia s’ha de saber guardar”. El Mateu tenia arguments. “Doncs t’ho confesses i en paus!” Ella s’havia posat vermella. - “Quina vergonya explicar-li això al rector” El Mateu tenia solucions per a tot: “vés al poble de baix, que allà no ens coneixen”. I se sortia amb la seva. Com quan li estirava les trenes.
Aquesta mateixa sardana que ara toquen també la tocava el Mateu amb el fiscorn. Ell sí que sabia tocar. Quan acabava una obligada el públic aplaudia, i els balladors ho feien de cara a ell i havia de saludar, mentre amb la mà assenyalava la resta de músics, i amb la mirada la buscava a ella.
Es van traslladar a la ciutat. Han passat molts anys. De tot han passat massa anys. Les cames gairebé no la sostenen, però asseguda pot seguir el ritme amb el peu. La vida, pensa, no té gaire sentit. I tot plegat per anar a raure al cementiri.
L’aire li porta olor de ginesta. Una noia en porta un ram a les mans. És la olor d’un petó furtiu als llavis. En un gest de distracció, assaboreix el petó de ginesta que li ha portat l’aire. S’aixeca, i al compàs de les notes del fiscorn, que ella sap distingir entre els sons dels tiples i les tenores, s’encamina cap a la residència. I somriu de nou a la vida.

40 comentaris:

  1. Fotogràficament, la primera imatge de l'ombra projectant l'esperit de la rotllana, una petita meravella.

    Abraçades, des de El Far

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho havia pensat. L'esperit de la sardana a les ombres dels dansaires. Gràcies Jordi per la idea.

      Elimina
  2. Els meus pares es van conèixer ballant sardanes, ara ja no en ballen ni res. M'agrada el relat d'aquest dos enamorats amb petons d'olor de ginesta, fa olor d'altres temps i em vénen al cap un munt d'anècdotes que m'explicava la meva àvia sobre aquells temps. Ah, i la conversa sota l'ombra del pi és boníssima! Aquest en Mateu "la sabia llarga" que diria la meva àvia... Com sempre has fet una bon reportatge fotogràfic, saps caçar un punt de vista únic i ple de detalls. Pel meu gust, la primera foto de la rotllana d'ombres és excepcional. Bon cap de setmana, Xavier!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també conec més d'una parella que es van conèixer ballant sardanes, sobretot a les de la Plaça Sant Jaume, a principis dels 70.

      Elimina
  3. OH! A la primera foto les ombres ballen!!

    ResponElimina
  4. La ginesta inequivocablement en recorda l’avia, ella sempre en tenia un gerro al menjador de la casa d’estiueig a Vallirana.
    El relat es emocionant... bells records al so d’una música màgica. Un ball que uneix generacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nosaltres havíem passat alguns estius a Cervelló i anàvem sovint a Vallirana. I naturalment, a la Festa Major tocaven sardanes. El so de la cobla, transporta records.

      Elimina
  5. Realment la primera foto és màgica. M'agraden les sardanes tot i que fa temps que no en ballo cap. M'agrada ballar-les i també simplement escoltar-les.

    La Rafela té sort de poder gaudir dels records bonics, però tot i així, em sembla trist aquest final de vida. M'agrada la darrera frase, on dius wue ella somriu de nou a la vida... Perquè produeix una nostàlgia dolça... Sense aquesta frase, les emocions que queden sobre el lector serien molr diferents.

    Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els records tenen això. Per una banda ens retornen felicitats antigues i per l'altra la nostàlgia de les pèrdues. és una sort si pesa més el plat positiu.

      Elimina
  6. Quin post tan bonic Xavier i estic d'acord amb el Jordi, la primera foto és una meravella...
    I quants records em porta, pensa que jo era sardanista des de ben jove i amb la meva germana seguíem els aplecs i ens fèiem un bon tip de ballar-ne.
    Quan vivia a Cornellà, a l'estiu en feien cada dissabte a la nit, a la plaça de l'església. Ens ho passàvem molt bé, perquè el meu cunyat havia estat cap de colla i en sabia molt. Jo sempre tenia la mateixa parella, era un noi bastant alt que em feia volar...
    Durant molt de temps en vaig ensenyar als nenes i nenes de l'escola i ara només ho faig per Sant Jordi, perquè en ballem una, fent una rotllana gegant, com a fi de festa.
    Gràcies per aquests bons records.
    Bona nit, Xavier.

    ResponElimina
  7. Quan era petit, estant de colònies al Castell de l'Areny, em va ensenyar a ballar sardanes una monitora. Parlo d'uns 45 anys enrere. Casualitats de la vida, ella i un oncle meu es van enamorar, i ara és la meva tieta.

    ResponElimina
  8. La vida si s'ha portat aixì sempre val la pena, encara que falti poc sempre serà molt. Fins l'últim alè.

    ResponElimina
  9. Les persones grans també han estat joves. I han viscut l'apassionament que els ha donat la vida.
    Els joves seran vells. Com bé dius Joan, viure fins l'últim alè.

    ResponElimina
  10. Tots ens farem grans, si tot va bé. Nosaltres no recordarem tardes de sardanes però sí d'altres activitats que ens semblaran igual de màgiques.

    ResponElimina
  11. Si tot va bé, Loreto. I si no hi arribem amb els somnis acomplerts, que siguin iguals de màgics..

    ResponElimina
  12. Esta nit la Rafela dormirà ben acompanyada... pels bons records, pels bons petons... i per la bona música.

    Salut.

    ResponElimina
  13. Molt bonic el que dius Ximo. Has millorat el final.

    ResponElimina
  14. Petons amb regust de ginesta i records que amoroseixen la tristor de la vellesa.
    Bellíssim. Tant el text com les fotos.

    ResponElimina
  15. Davant de records tan dolços, i tan trapelles, és impossible no posar-se a somriure, malgrat que la vida ja pesi. Vas tenir una bona jornada sardanista, ja veig.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, qui no ha fet trapelleries a la seva vida? Són bones de recordar.

      Elimina
  16. He ballat sardanes fins fer forats a la Rambla. Ara l'edat i el genoll em permeten pocs passos. Tinc força partitures de sardanes, que ja es comprava el meu pare, des dels llegendaris Juli Garreta, Vicenç Bou, etc. Les vaig tocant al piano. Els dits fan sardana.

    ResponElimina
  17. Olga, els dits sardanegen!!

    Un fragment del final d'una sardana:

    "La visió blanca perdura i les mans cerquen les mans,
    ja és un poble fent rodones, ja és germanor dansant,
    la sardana on canta i plora la veu nostra en himnes sants.
    Un compàs de cobla és tot Catalunya,
    un compàs de cobla ens ha de fer grans.
    Amb el sol de primavera les ginestes floriran.
    Ai! quina florida aquella quan les cobles menaran dels cors
    lliures de la cadena sota el cel sardanejant.
    Un compàs de cobla ens val de senyera,
    un compàs de cobla ens fa catalans.

    Lletra: Carles Grandó (Tuïr 1889- Perpinyà 1975)
    Música: Agustí Borgunyó (Sabadell 1894 – Barcelona 1967)

    ResponElimina
  18. Records amb aroma de ginesta, d'estirades trapelles de trenes, de carícies sota el pi, i tot al compàs de les sardanes.
    M'agrada especialment el final: "I somriu de nou a la vida."

    Molt, molt bonic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carícies i somriures. Gràcies per escoltar la música MartinaH.

      Elimina
  19. Les ombres sempre fan bones fotografies. Quan jo no n'havia fet mai cap, vaig vibrar amb una imatge d'ombres sense saber que allò anticipava el meu futur. De fet parlava tant del futur com del passat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les ombres són el contrast necessari. A la fotografia i a la vida.

      Elimina
  20. les generacions actuals no tindran records amb les sardanes, tindran records amb... no se... el reggeton?

    ResponElimina
  21. Reggeton, rock and roll, cançó o sardana. La música és com l'olfacte, troba records en els racons més amagats del nostre cor.

    ResponElimina
  22. Jo sempre anava a la Plaça de la Catedral. Ara, aquí en el poble ballen en un raconet preciós, però no són gaires, uns vint.
    Es perd, Xavier, Es perd.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  23. Com tot, la sardana té alts i baixos. Ara estem en "curts". Ja tornaran els "llargs".

    ResponElimina
  24. Si la sardana és la dansa més bella, també ho són les seves balladores. I els balladors.

    ResponElimina
  25. ¡ Que guapo ¡, todo el artículo. Me ha costado tiempo comprender la sardana, pero hoy en dia, me emociona "un montón".

    Saludos.-

    ResponElimina
  26. T'agraeixo les teves impressions. M'alegro que t'emocioni.

    ResponElimina
  27. Me alegra ver el reportaje que has realizado sobre la sardana pues me trae grandes recuerdo de mi época en Barcelona cuando era un adolescente.

    Magnífico reportaje por el que te doy la enhorabuena.

    Un saludo y hasta tus próximas publicaciones.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si et porta bons records de joventud, coincideixes amb la protagonista de la història.
      Quan tornis a Barcelona, seràs benvingut.

      Elimina
  28. Com a dit en Jordi,(l'ombra projectant l'esperit de la rotllana), jo també la trobo molt interessant!!

    ResponElimina
  29. Gràcies Joan, les ombres guarden secrets importants.

    ResponElimina