Bufa fort la tramuntana

L’espera de la diada de l’11 de setembre, es fa curta al Port de la Selva: matins lluminosos i tardes esclatants de cels rogencs i núvols de llum.

Fa molts anys que sovintegem aquest poble i els seus voltants. La primera vegada hi arribàrem quan era de nit i l’endemà, en llevar-nos i mirar cap el mar, estava totalment desorientat. Enlloc no es veia la ratlla de l’horitzó. Com un immens estany, aigua a tot arreu i muntanyes que l’envolten. Era molt jove i vaig fer una pregunta una mica innocent: "però on és el mar?"

Amb els anys aquell mar que no sabia trobar perquè no es veia l’horitzó se’ns ha fet familiar, i algun dia l’acabarem de conèixer.

Cada dia és una estrofa de sal escrita sobre les roques de les Clisques. Cada migdia d’estiu, passem fulls al llibre de les seves aigües fredes i netes que ens refresquen. Algunes serranes i jurioles ja em coneixen. No han de témer res, ja mai duc la canya. I també alguna garota (ai!!) coneix la meva planta del peu. El peu tampoc no ha de témer res, per banyar-me, ara porto sempre calçat de goma.

Cada tarda es pinta un nou quadre al cel de ponent. Cada vespre s’enceta una escena de núvols diferents.

Un d’aquests vespres és rogenc. Diu la dita que l’endemà: pluja o vent. I moltes vegades les dites encerten.

A la matinada, abans de que sonin les campanades de les 8 del matí, el vent fa bellugar les cordes que pengen dels pals de les barques del moll, i repiquen, com ho feien les campanes quan arribava un nadó.

Al final del Port, allà on comencen les caletes del Pas, assegut a les roques, un home de cabells blancs improvisa una havanera. Algú li demana que la canti sencera. 
- “És que no duc la guitarra” s’excusa. 
-“Tant se val, canta a cappela”.

- “T’aviso que està inacabada”

Ha arribat sense avisar

i desplega les banderes.

Blancalls sembra en la mar,

escumegen les bromeres.

Al Port entra a la bocana:

bufa fort la tramuntana!

A les barques fa lluir

la destresa del patró.

Fa difícil conduir

i s’aferren al timó.

Es mostra així de tirana:

bufa fort la tramuntana!

Dalt del cel, núvols de vent.

Un cel que es torna més blau.

Des de tot arreu se sent

cap racó no deixa en pau.

Com una deessa pagana:

bufa fort la tramuntana!

A la Selva i a Llançà

xiula sense aturador.

Del Cap de Creus i el seu far

al castell del Salvador.

Que dels vents n’és la sultana:

bufa fort la tramuntana!

Surfa el mar i salta onades

vela ardida surt del moll

puja muntanyes salades.

I el pastor a dalt del coll,

s’aferra bé a la barana:

bufa fort la tramuntana!

Des de Salses i Cotlliure,

de Portvendres i Portbou

agermana i fa reviure

construeix un país nou.

És la força catalana

bufa fort la tramuntana!

S’endú lluny totes les noses

que destorben l’Empordà,

Cadaqués i el golf de Roses,

sense obstacles deixarà.

Més avall, també a la plana:

bufa fort la tramuntana!

- “I per què has dit que és inacabada?”
- “Perquè la darrera estrofa s’escriurà el proper dijous, dia 11 de setembre, a Barcelona...” - L’home mira el cel, somriu als núvols i es capbussa al mar. Quan torna a treure el cap a la superfície afegeix - “Després de 300 anys ja toca escriure un bell final”