La V va somriure

Les meves vigatanes, les velles espardenyes de vetes, tampoc no es van voler perdre la V. Les espardenyes són senzilles i la V de Barcelona va ser colossal.

Després d’assistir a la marxa de torxes de la vigília, a alguns actes en commemoració de l’11 de setembre, i sobretot després de participar a la gran V, es podria dir que m’he quedat sense paraules... i sense imatges. I no és que no hagi fet fotografies, sinó que les que han fet els mitjans professionals són tan extraordinàries que tot el que puguem fer els aficionats és molt senzill.

Podríem afegir paraules que comencin per V per completar les que ja sabem de: voluntat, vot, victòria, valor, vitalitat... De ben segur que en trobaríem algunes més, i de ben segur que algú, amb més imaginació ja ho ha fet. 

Sabem que només som una samarreta groga (o vermella) enmig de dos milions de samarretes més. Però cada samarreta és una il·lusió. La il·lusió d’una persona de 100 anys, o l’esperança d’uns pares que han portat el seu nadó de pocs mesos. 

I el que puguem escriure ja ho han dit els diaris. Què podem explicar que la gent no hagi vist als magnífics documentals que s’han fet des de l’aire? Què es pot afegir a l’especial informatiu, amb unes músiques de fons molt adients, que ha confeccionat TV3?

Només les impressions personals. L’alegria i la felicitat de veure gairebé 2 milions de persones engrescades en un projecte comú: el de construir un nou estat. Què vàrem presenciar? Una vitalitat desbordant. Càntics, banderes (la majoria estelades, blaves, vermelles) voleiant. Música de gralles, castellers, gegants, miquelets..

Els miquelets duen armes de fireta, d’aquelles que no fan mal. La gent quan els veu desfilar somriuen, perquè no fan por. Si de cas fan molt soroll, un soroll sa.

Estic content d’haver vist a Barcelona, a més del sentit homenatge als lluitadors de fa 300 anys, tanta alegria vessant pels carrers i les places.

Fotos exterior i interior estelada gegant: Núria Arroyo

I a Tarragona? També hem vist als mitjans les cares d’alguns dels assistents a la mini-mani unionista. Cares llargues, cares empipades, que més que reivindicar volen revenja. Cares de ràbia que en lloc d’encomanar alegria inciten a l’odi. Cares de prohibició, de negació, d’intentar perpetuar aquell eslògan ranci de l’una, grande y libre. 

Foto Torre: Santi Blasco

Potser entre aquella gent hi podia haver alguna bona persona que reivindica de bona fe l’unitat amb l’estat, però quedava amagat entre els voltors carronyaires que pretenen que 7.000 persones, sense consultar-ho,  passin per sobre la voluntat de 2 milions. O de 7 milions i mig!

També és repetir arguments. Amb les votacions del 9 de novembre, comptarem exactament els que estan a favor d’un posicionament o d’un altre. 

I mentre no arriba el novembre: somriures, felicitat, alegria! Ens la mereixem i ens l’hem guanyada.