La meva estrella

L’Oriol espera que faci una nit clara, sense lluna i sense núvols, per anar a veure els estels, als afores del poble on estiueja, lluny de les llums i els fanals que n’impedeixen una bona visió.

S’encanta admirant les constel·lacions que hi ha sobre el serrat que tanca la vall. S’embadaleix perdent la mirada pels infinits de la Via Làctia.

De sobte li sembla que algú el crida pel seu nom.

 - Oriol, Oriol...

Es gira una mica espantat i mira cap a tots els costats. És un lloc solitari, i és mitjanit. No hi ha ningú més.

 - Oriol, no, no et giris.... - sent de nou la veu. No és una veu amenaçadora - mira cap amunt, cap on miraves a les estrelles. Et parlo des d’un planeta que giravolta a un d’aquests punt lluminosos que veus.

Ara ha escoltat la veu més clarament. I és cert, no ve de cap dels costats cap on mirava. Sent la veu d’una manera molt propera, com si li vingués de dins. Intensa, però no forta de volum.

- Hola? - fa l’Oriol amb un fil de veu. - Amb qui parlo?

- No cal que articulis el so de les paraules - diu la veu interior. - T’escolto fa estona, des d’abans de que parlis.

- I qui ets - torna a dir ell en veu alta.

- Tinc un nom difícil per a la teva fonètica. Com que parlo des de les estrelles, digue’m Ester.

- Ester? Deu ser una dona... - pensa l’Oriol.

- Veus com no cal que articulis els mots per a que ens entenguem? - diu la veu - Sí, sóc femella, encara que una mica diferent de les dones del teu planeta.

- ...

- No Oriol!! Ara tampoc no m’imaginis amb antenes i la pell de color verd. Sóc una mica diferent, però no tant! - diu ella. - Tinc ulls, boca, nas i orelles com tu.

- ...

- I no tinc tentacles, tinc braços i mans.

- I com t’ho fas per escoltar els meus pensaments? Pensa l’Oriol, aquest cop sense obrir la boca.

- Fàcil. De la mateixa manera que tu escoltes els meus.

- Telepatia? No sabia que tingués aquest do - pensa l’Oriol entre sorprès i incrèdul.

- Vosaltres en dieu telepatia. - Diu la veu que a mesura que l’Oriol l’escolta la percep més femenina. - És una mica més complicat quan es tracta de travessar milers d’anys llum. Molts pocs habitants de la Terra teniu aquesta facultat.

- Així estem a una distància impossible...

- Depèn Oriol. Amb aquesta telepatia que utilitzem, la comunicació és gairebé simultània. He calculat que tardem pocs segons en rebre’ns.

Passen les hores i cap dels dos no se n’adona. La conversa es fa molt distreta i es van coneixent mútuament. 

Comença a clarejar pel costat de llevant quan arriben les interferències.

- Ho hem de deixar aquí...

- Ester, gairebé no et sento... - L’Oriol llença la mirada tot al lluny que pot, i ja no veu gaires estels - Demà tornaré, pensa amb l’esperança que l’Ester l’hagués escoltada.

L’endemà, torna a fer una nit estrellada, i una mica abans de la mitjanit, l’Oriol torna al mateix paratge fosc per parlar amb l’Ester. I es retroben unes quantes nits més.

- Ester ets la meva estrella - Han perfeccionat la tècnica, i es veuen. - Em sembla que m’he enamorat de tu. I és que et trobo molt guapa...

Em passa el mateix - fa l’Ester. - Tu ets el meu Orion, Oriol. - I amb un to molt sensual afegeix. - Dona’m la mà.

Ell allarga la mà. Sent el tacte càlid de la de l’Ester. S’abracen. Es fan petons...

 - Ester t’estimo!

- Sé el que estàs pensant. Sé a que et refereixes. Nosaltres també fem unes accions semblants a les que feu vosaltres i que en dieu sexe.

- És possible?

- Amb amor tot és possible. Ja veuràs Oriol, estira’t, estira’t...Jo també t’estimo.

- Funcionarà?

- Ho vols provar? Ja t’aviso que no és igual que el que feu a la Terra, però també és emocionant, gratificant, plaent...

L’Oriol, inconscientment tanca els ulls.

- Ho comences a notar? - insinua ella - perquè jo sí!

- mmm

- T’has quedat sense paraules?

- ahh

- No vagis tan ràpid, espera!

Ara és ell qui pren la iniciativa i segueixen el joc amorós.

L’estrella del dia els enxampa abraçats i endormiscats.

- Fins demà -  diu l’Ester amb l’últim alè, entretallat per les interferències, abans de perdre la comunicació.

Però l’endemà està núvol i no hi ha estrelles. Ni comunicació possible.

Després arriben unes quantes nits de pluja. L’Oriol hi ha anat cada mitjanit, amb l’anorac i l’esperança que el temps millori.

Quan per fi arriba una nit serena, una lluna plena, impossibilita la visió dels estels i no es poden comunicar.

És el darrer dia de vacances i l’Oriol ha de retornar a la ciutat. Edificis i pol·lució impossibiliten la visió del seu estel, de la seva Ester. Li vénen a la memòria les estrofes d’una de les moltes cançons que s’han fet per enyorar un amor d’estiu. “Quan ve la fi de l’estiu...”

Mira el cel. No hi veu estrelles, però a dins seu sent una veu molt fluixeta, com una segona veu llunyana que acompanya la melodia.