dimecres, 3 de setembre del 2014

La meva estrella

L’Oriol espera que faci una nit clara, sense lluna i sense núvols, per anar a veure els estels, als afores del poble on estiueja, lluny de les llums i els fanals que n’impedeixen una bona visió.
S’encanta admirant les constel·lacions que hi ha sobre el serrat que tanca la vall. S’embadaleix perdent la mirada pels infinits de la Via Làctia.
De sobte li sembla que algú el crida pel seu nom.
 - Oriol, Oriol...
Es gira una mica espantat i mira cap a tots els costats. És un lloc solitari, i és mitjanit. No hi ha ningú més.
 - Oriol, no, no et giris.... - sent de nou la veu. No és una veu amenaçadora - mira cap amunt, cap on miraves a les estrelles. Et parlo des d’un planeta que giravolta a un d’aquests punt lluminosos que veus.
Ara ha escoltat la veu més clarament. I és cert, no ve de cap dels costats cap on mirava. Sent la veu d’una manera molt propera, com si li vingués de dins. Intensa, però no forta de volum.
- Hola? - fa l’Oriol amb un fil de veu. - Amb qui parlo?
- No cal que articulis el so de les paraules - diu la veu interior. - T’escolto fa estona, des d’abans de que parlis.
- I qui ets - torna a dir ell en veu alta.
- Tinc un nom difícil per a la teva fonètica. Com que parlo des de les estrelles, digue’m Ester.
- Ester? Deu ser una dona... - pensa l’Oriol.
- Veus com no cal que articulis els mots per a que ens entenguem? - diu la veu - Sí, sóc femella, encara que una mica diferent de les dones del teu planeta.
- ...
- No Oriol!! Ara tampoc no m’imaginis amb antenes i la pell de color verd. Sóc una mica diferent, però no tant! - diu ella. - Tinc ulls, boca, nas i orelles com tu.
- ...
- I no tinc tentacles, tinc braços i mans.
- I com t’ho fas per escoltar els meus pensaments? Pensa l’Oriol, aquest cop sense obrir la boca.
- Fàcil. De la mateixa manera que tu escoltes els meus.
- Telepatia? No sabia que tingués aquest do - pensa l’Oriol entre sorprès i incrèdul.
- Vosaltres en dieu telepatia. - Diu la veu que a mesura que l’Oriol l’escolta la percep més femenina. - És una mica més complicat quan es tracta de travessar milers d’anys llum. Molts pocs habitants de la Terra teniu aquesta facultat.
- Així estem a una distància impossible...
- Depèn Oriol. Amb aquesta telepatia que utilitzem, la comunicació és gairebé simultània. He calculat que tardem pocs segons en rebre’ns.
Passen les hores i cap dels dos no se n’adona. La conversa es fa molt distreta i es van coneixent mútuament. 
Comença a clarejar pel costat de llevant quan arriben les interferències.
- Ho hem de deixar aquí...
- Ester, gairebé no et sento... - L’Oriol llença la mirada tot al lluny que pot, i ja no veu gaires estels - Demà tornaré, pensa amb l’esperança que l’Ester l’hagués escoltada.
L’endemà, torna a fer una nit estrellada, i una mica abans de la mitjanit, l’Oriol torna al mateix paratge fosc per parlar amb l’Ester. I es retroben unes quantes nits més.
- Ester ets la meva estrella - Han perfeccionat la tècnica, i es veuen. - Em sembla que m’he enamorat de tu. I és que et trobo molt guapa...
Em passa el mateix - fa l’Ester. - Tu ets el meu Orion, Oriol. - I amb un to molt sensual afegeix. - Dona’m la mà.
Ell allarga la mà. Sent el tacte càlid de la de l’Ester. S’abracen. Es fan petons...
 - Ester t’estimo!
- Sé el que estàs pensant. Sé a que et refereixes. Nosaltres també fem unes accions semblants a les que feu vosaltres i que en dieu sexe.
- És possible?
- Amb amor tot és possible. Ja veuràs Oriol, estira’t, estira’t...Jo també t’estimo.
- Funcionarà?
- Ho vols provar? Ja t’aviso que no és igual que el que feu a la Terra, però també és emocionant, gratificant, plaent...
L’Oriol, inconscientment tanca els ulls.
- Ho comences a notar? - insinua ella - perquè jo sí!
- mmm
- T’has quedat sense paraules?
- ahh
- No vagis tan ràpid, espera!
Ara és ell qui pren la iniciativa i segueixen el joc amorós.
L’estrella del dia els enxampa abraçats i endormiscats.
- Fins demà -  diu l’Ester amb l’últim alè, entretallat per les interferències, abans de perdre la comunicació.
Però l’endemà està núvol i no hi ha estrelles. Ni comunicació possible.
Després arriben unes quantes nits de pluja. L’Oriol hi ha anat cada mitjanit, amb l’anorac i l’esperança que el temps millori.
Quan per fi arriba una nit serena, una lluna plena, impossibilita la visió dels estels i no es poden comunicar.
És el darrer dia de vacances i l’Oriol ha de retornar a la ciutat. Edificis i pol·lució impossibiliten la visió del seu estel, de la seva Ester. Li vénen a la memòria les estrofes d’una de les moltes cançons que s’han fet per enyorar un amor d’estiu. “Quan ve la fi de l’estiu...”

Mira el cel. No hi veu estrelles, però a dins seu sent una veu molt fluixeta, com una segona veu llunyana que acompanya la melodia.

34 comentaris:

  1. Quina son això de mirar estrelles, segur que em quedo adormit XD

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és pas avorrit Pons. Al contrari després d'una sessió fotogràfica d'aquestes quedes ben desvetllat.

      Elimina
  2. Quines fotos més precioses de la nit...

    I quina història més romàntica. M'agrada molt això de la telepatia, resol molts problemes... Clar que també en podria provocar molts més, oi?

    Fins l'estiu que ve l'Oriol i l'Ester no es retrobaran? Quina llarga espera...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan fa bo, la les nits de la Vall Ferrera són extraordinàries.
      Deu ser pràctic tenir telepatia. A l'Orion i l'Estrella els ha anat bé. I potser no cal esperar un any sencer.

      Elimina
  3. Tan potents són els núvols i la pluja que no permeten aquest tipus de comunicació? Un cop establerta es podria reproduir a ulls clucs, no? Però qui seré jo per dir com funciona això, segur que no tinc el do. I això de ser de ciutat m'impedeix veure cels estrellats com aquests que ens ensenyes, que espectaculars!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, tal com dius és una llàstima que després de creuar mils d'anys llum, uns núvols entorpeixin la comunicació.
      La veritat és que la càmera en veu més que els ulls humans... a banda del mal de clatell.
      A ciutat és difícil veure estrelles, tot i que els darrers anys la visibilitat ha millorat una mica.

      Elimina
  4. L'amor de les estrelles fa néixer relats preciosos com aquest!! Jo també m'he enamorat: de totes les estrelles de les fotos, se'm gira feina :)

    ResponElimina
  5. Silvia, t'has enamorat de totes les estrelles? Potser des d'alguna d'elles algú et correspon...

    ResponElimina
  6. Va tenir més sort que jo....jo les estava mirant i l'únic que vaig sentir és la meva dóna que em cridava per sopar. Tampoc va estar gens malament.
    Precioses imatges

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estrenava càmera i haig de reconèixer que encara no la conec gaire. Com ja he dit més amunt són fetes a la Vall Ferrera. Ho vaig intentar de nou a l'Alt Empordà, i tot i que en va sortir alguna de bona, ja no va ser el mateix.

      Elimina
  7. Oh, quin cel més estrellat, suposo que vas passar-t'hi moltes estones per fer les fotos...Em fas una miqueta d'enveja (sana), perquè jo fa molt de temps que no veig un cel estrellat com aquest.
    I la història, que bonica, i molt tendra. L'Oriol, em sembla que és un noi amb molta imaginació i penso que mirant les estrelles ha confegit aquesta preciosa història, però tan se val, si per ell han estat unes nits de somni. Segur que dins del seu cor seguirà sentint la veueta!
    Bon vespre, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí Roser, rens raó. és molt laboriós fografiar el cel estrellat, i més si no coneixes prou les possibilitats de la càmera. El trípode es belluga, has de portar llanterna per calibrar-la...
      Imaginació o realitat, tal com dius el seu cor sent la veu.

      Elimina
  8. És tant gran l'univers que tot podria ser,fins i tot fer l'amor amb una estrella. Per si de cas, millor que no ho expliqui a ningú, encara la caçarien i la posarien en un zoo. Unes fotos al·lucinants.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Loreto. Jo també vaig al·lucinar quan vaig veure la sensibilitat tan gran que tenen les càmeres actuals.

      Elimina
  9. Enyoro els cels estelats, aquí a Barcelona, no existeixen.
    M'agradaria que m'estimés un estel i viure una historia tan bonica com la que expliques.

    ResponElimina
  10. Glòria, si fa una nit molt nítida, des de Sants o des de la Bordeta es poden veure algunes estrelles. Però no tantes com en un cel dels Pirineus, i per descomptat que la de l'Ester no es pot apreciar.

    ResponElimina
  11. un relat i unes fotos estel·lars! ben amorós !

    ResponElimina
  12. Gràcies Elfreelang. Els estels fan companyia.

    ResponElimina
  13. m'has posat la pell de gallina... que bonic tant les fotografies com el text. Quant va morir el meu fill a la meva nebodeta que tenia tres anyets li varen dir que ara era una estrella i ella, petitona com era, a les nits el buscava al cel per dir-li hola.

    ResponElimina
  14. Hola Bruixeta, i hola a l'estrella del teu fill, que fa llum.

    ResponElimina
  15. Quin luxe i quina envejota, poder contemplar un cel com aquest! Són bellíssimes les imatges, i també la història que n'ha sorgit. Jo aquest estiu no he tingut sort amb les nits passades a la muntanya: els primers dies per la lluna plena i després perquè no va parar de ploure... A veure el proper estiu.
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tant de bo s'acompleixin els teus desitjos Galionar, i el proper estiu puguis contemplar un cel ben estrellat. A nosaltres també els núvols i la lluna també ens van fer la guitza alguns dies, però per sort també hi va haver nits serenes que són les que apareixen.

      Elimina
  16. Estic embadalit, tot contemplant la fosca de la volta i els estels. Sempre he estat un astrònom amateur. Coses de ser i estar en un far!

    Abraçades, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, tu que ets fotògraf, hauràs vist que en aquestes imatges hi ha un excés de soroll, degut a que vaig augmentar l'ISO, però si disparava més lent, aleshores no hi havia soroll, però les estrelles apareixien mogudes per la llargària de l'exposició.
      Des del Far sí que deus gaudir d'una bona visió del firmament.

      Elimina
  17. m'ha encantat..i l'ideia d'establr un dialeg amb una estrella em sembla realment romantic i esperançador
    un peto

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Sargantana. He rebut el teu petó. L'he sentit a la galta.

      Elimina
  18. No m'hauria imaginat mai una història així. Creativitat a dojo.

    ResponElimina
  19. Gràcies Helena. Els astres donen per molt.

    ResponElimina
  20. La màgia de les estrelles t'ha tocat i ens has deixat un relat molt bonic a més d'un romanticisme exquisit. Felicitar-te per les fotos també, són magnífiques.

    Aferradetes!

    ResponElimina
  21. Gràcies Lluna. Malgrat el final, la lluna mai no és un destorb. És un regal

    ResponElimina