diumenge, 19 d’octubre del 2014

Capacitat de reacció

Al matí, mentre busco la bandera estelada que guardo a l’armari, el Ventarró em mira com obro el calaix on la guardo.
    - Per què vols la bandera? - Em pregunta el vell nino de goma.
    - Avui al migdia hi ha mani a la plaça Catalunya.
    - Puc venir? Jo també vull la independència!
    - Ets molt petit Ventarró. Li dic, agafant-lo suaument pel cos.
   - Tenim la mateixa edat, oi? Fins i tot t’haig de dir que tinc alguns mesos més que tu, que jo ja estava fabricat quan tu vas néixer.
    - En això deus tenir raó. No recordo quan ens vàrem conèixer Ventarró, sempre t’he vist a casa.
    - Puc portar jo també una estelada?
    - Està bé. - li dic - Tinc un banderí que t’anirà a la mida.  
      - I la samarreta groga? - em demana.
      - Ui! Això és més complicat. No en fan de tan petites.
      - I no me’n podeu fer una?
    - Deixa’m rumiar... Alguna cosa farem, ja ho veuràs, vindràs a la plaça Catalunya ben mudat. Hem quedat amb els amics a la Carretera de Sants, i hi anirem amb metro.
Hi ha moltes samarretes grogues i estelades al vagó. Baixem a Universitat, i fem caminant una parada. La Ronda Universitat és plena de gent que es dirigeix a la concentració, i quan arribem a la plaça Catalunya, la feina és nostra entrar-hi, de tanta gent que hi ha.
      - Lluís Llach!! Cantarà la Gallineta? 
    - Només toca el piano, acompanya la Sílvia Bel, que diu l’”Ara mateix” de Martí Pol.
La Sílvia Bel se sap el poema de memòria. Acaba amb uns versos que tothom també se’ls sap: “Tot està per fer i tot és possible
       - Se t’estan posant els pèls del braç de punta! 
     - M’he emocionat Ventarró. Fa molts anys que escoltem aquest poema, però mai l’havia escoltat amb tant de convenciment, per qui l’interpreta, com per qui l’escolta. - M’eixugo els ulls. El vent ha portat una brossa i m’ha fet plorar. I afegeixo - I del final del Cesk Freixas què me’n dius?

   - No cal que m’expliquis els parlaments de Miquel Calçada, la Muriel Casals, i la Carme Forcadell. Al “Blog Via per la Independència” han penjat uns enllaços, i la penya ja els veurà si vol, oi? - Em diu el Ventarró a l’orella.
    - Serà interessant tornar a escoltar-los.
    - On deuen anar els avions que creuen el cel de la plaça?
    - Com vols que ho sàpiga? Al Japó? - li contesto, fent-li broma.

- Has vist que som moltíssima més gent que la setmana passada quan van venir els fatxes?

    - No tots eren fatxes Ventarró! No exageris...
    - Els de Plataforma no són racistes?
    - Bé, aquests sí que ho són.
    - I el PP no el va fundar Fraga Iribarne, que era ministre del dictador aquell tan sanguinari? - Em pregunta amb aquella mirada tan innocent que tenen els ninos.
    - Aquell sí que era un personatge franquista i autoritari...
    - I els Ciutadans no semblen falangistes?
   - Ells diuen que són demòcrates... - li dic intentant que no se m’escapi el riure. 
        - Som molts més, tens raó, però val més no fer gaires comparacions. Per això el millor és votar, i si veritablement som més, aleshores serem independents, i això és el que compta.
     - Iràs a votar? - pregunta el nino
     - Sí!! Naturalment!
     - T’has adonat que les nenes són molt llestes?  - Pregunta el Ventarró. Fins i tot m’ha semblat que m’ha fet l’ullet.
     - Nenes? Quines nenes?
     - No dissimulis, que ja saps de qui parlo....
     - Si et refereixes a la Muriel i a la Forcadell, t’haig de donar la raó. Quan els que ens ho prohibeixen tot van, elles ja tornen. Quan ells diuen “no”, elles proposen. Quan els “nostres” trenquen la unitat, elles hi posen un pedaç. Quan tenim la temptació d’abaixar els braços, elles ens animen a tornar a alçar-los. “Tossudament” .D’això se’n diu capacitat de reacció.

    - Avui et veig content - Em diu somrient el meu nino. - I això que t’he vist plorant! Jo també m’he emocionat, no creguis, però com que no tinc pèls als braços, no se m’ha notat.
    - Tot anirà bé. Mai no n’havia estat tan convençut.
    - Ja veig que se t’ha encomanat l’optimisme de les nenes...
    - El que em captiva més d’elles, i de tota la gent que tenen al costat, és el que t’he dit de la capacitat de reacció...Falten 20 dies per la Consulta del 9 N
   - Qui m’havia de dir, que a la meva edat veuria tot el que estic veient - diu el Ventarró. - Anem a veure el comptador a la plaça Sant Jaume? - em proposa.

(continuarà)

29 comentaris:

  1. Preciós!! M'has fet sentir com si fos allí amb vosaltres dos, tu -Xavier- i en Ventarró (ben guapo amb la seva samarreta groga) Visc a Reus i vaig ser a Barcelona per la "V"... Avui no m'ha estat possible, tot i que no m'he perdut detall per la tele... Ara, ho he tornat a veure però com si jo fos a dins. M'emociono... Gràcies!! :-))

    ResponElimina
  2. Ara que hi penso. Jo tinc una nina que es diu Miguelina (el nom ve perquè és el nom de la mare d'en Ronaldinho hehehe... fa temps que me la va regalar el meu marit) Va vestida amb un xandall i jo li vaig fer una bufanda del Barça. Crec que ja va essent hora que també tingui la seva samarreta groga. No sé com ho faré, però algun invent m'hauré d'empescar. Ni que sigui un jerseiet groc de mitja ;-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. No s'esperava tanta gent com a la V, però la plaça i els carrers dels voltants es van omplir. Notàvem el suport de molta gent que no es va poder desplaçar. Assumpta, el meu avi va néixer a Reus, ciutat de genis.
      El Ventarró s'interessa per la Miguelina, i li envia un petó. Ja li he dit que és massa jove per a ell, que té uns 60 anys.

      Elimina
  3. Xavier, m'ha encantat aquesta conversa amb en Ventarró. Ets un crack de les samarretes a mida!!!
    Gràcies per les clucades d'ull amb el Blog via. Quan vaig veure que a Vilaweb hi era tot, no vaig poder evitar de compartir-ho amb els que s'ho havien perdut o volien repetir.

    Tens un Ventarró molt eixerit... Va ser un dia engrescador de veritat. Ple d'optimisme i d'empenta...ja tinc ganes de llegir la teva continuació.

    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, a mi em va encantar poder tornar a escoltar la Sílvia Bel amb l'"Ara mateix". I també escoltar de nou el piano del Llach, que a Vilaweb s'entén millor que en directe.
      És una sort que el Ventarró, amb els seus 60 anys pugui viure tots aquests esdeveniments. Amb la mateixa il·lusió que quan era jove.

      Elimina
  4. Sort que nosaltres n'estem convençuts, perquè si hem de confiar en els polítics que estan pensant més en seguir manant que en què passarà amb nmosaltres, anem llestos. Ha arribat el moment de demostrar al govern que ja no li perdonarem aquesta baixada de pantalons, que hem anat massa lluny, i si ells ens van donar la confiança i crèiem en ells, al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traidor, i el que estan fent és trair el poble. Si el 9N votem prou gent, no hi haurà collons d'anar amb mitges tintes. A rebentar urnes i a donar una altra lliçó a aquest govern tan cagamandúrries.

    ResponElimina
  5. Xexu, tant de bo que els teus desitjos de que el govern reaccioni, es compleixin. Ens convé omplir les urnes a vessar.

    ResponElimina
  6. A mi em fa molta il·lusió de votar, però no sé si podré ser voluntària, perquè ja en són més de 23.000 ara mateix.
    Una entrada molt original tota ella!

    ResponElimina
  7. Gràcies Helena. Compartim il·lusió per votar.

    ResponElimina
  8. M has fet reviure ahir, un gran DUImenge on varem veure altre vegada qye estem per el bon cami

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, Dui n'hi dó quina gentada!
      Estem en el bon camí, en l'únic camí: el de la llibertat.

      Elimina
  9. Ha estat com si hagués pogut anar.... Gracies Xavier!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bruixeta, crec que ja t'ho han dit: és com si haguessis vingut.

      Elimina
  10. Caram, Xavier, quina traça en fer mini samarretes!
    Un post genial, transmet tota l'emoció d'aquest dia tan especial.
    Esperem que continu-hi...tot per bon camí.

    ResponElimina
  11. Gràcies Glòria, la samarreta té truc tecnològic.
    Tal com desitges, el camí ha de seguir.

    ResponElimina
  12. Xavier, realment em cridas l'atenció (com sempre), amb els teus escrits.
    Describes como nadie el entorno y lo redondeas con las imágenes que añades.
    No pude participar del evento, ya que estaba en el pueblo de la suegra, celebrando su cumple (82), pero pude hacer la foto que te mando.

    Un saludo grande.

    ResponElimina
  13. Gràcies J.Antonio. Per molts anys a la sogra, i també a tu, per la part que et toca.

    ResponElimina
  14. Que bo, reviure-ho a través dels ulls d'en Ventarró m'ha posat la pell de gallina. La veu de la Sílvia Bel em té enamorada. Suposo que el nino també et voldrà acompanyar a votar!

    ResponElimina
  15. Gràcies Sívia. Li haurem de fer una urna petitona al Ventarró per a que pugui votar. Després de tants anys d'espera, hi dipositarà un gran vot.

    ResponElimina
  16. He, he, m'ha agradat el diàleg amb aquest ninot teu tan independentista, els seus ulls fan joc amb l'estelada. Jo anava a dir que no se li posarien els pels de punta i m'ha fet gràcia quan he vist que ho deia ell! I amb la samarreta groga, està muníssim.
    Unes fotos molt i molt patriòtiques...Amb totes les que s'han fet sobre el tema, es podria fer un mural més llarg que la Via!
    Petonets Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, a vegades els escrits poden ser moderadament exagerats. En aquest cas, això dels pèls de punta va ser real.
      Feliç coincidència la que has tingut amb el Ventarró. El mural? I tant que seria llarg. Si la Via va ser lineal, aquest cop ompliríem totes les comarques.

      Elimina
  17. Tanta il·lusió col·lectiva no es pot silenciar, per molt que s'entestin a intentar-ho altres veus... Tinc ganes que continuïn la teva història i la del nostre país.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  18. Galionar, la història del Ventarró probablement continuarà, ja li ho preguntaré.
    La del nostre país, segur que sí. I acabarà bé.

    ResponElimina
  19. Gallina de pell amb l'Ara mateix del Miquel Martí Pol i la veu de la Silvia Bel.
    Il.lusió i entusiasme a la plaça i en les teves paraules, sí continuarà! :-)

    ResponElimina
  20. Sí que continuarà Audrey. I com va dir el poeta: "tot serà possible"

    ResponElimina
  21. ¿Aquest és el nino que acompanyarà les ninetes de les mitges i el rellotge? ¡Jo en vull un! És una preciositat, expressiu ell, i amb aquests ulls innocents... ¿De veritat que t'ha acompanyat tota la vida?
    Ja li pots fer tot de vestidets, com li posen al Manneken pis, O al nen Jesuset de Praga. Oh, la nostra vida és plena de nens als quals atribuïm els nostres signes i desigs. A veure si els fan bons.
    Abraçada.

    ResponElimina
  22. Sí Olga, aquest nino té uns 60 anys. Ha tingut més sort que d'altres més joves que ell. Ja saps que hi ha un tipus de goma que amb els anys es fa malbé, però la d'ell es manté.
    Sí que es mira el rellotge, i també les ninetes de les mitgetes.

    ResponElimina
  23. És preciós, el Ventarró. I sembla que té les idees clares. Com ell, crec que podem refiar-nos de les "nenes", sort en tenim, d'elles!

    ResponElimina
  24. Gràcies Loreto, de part del Ventarró.
    La Muriel i la Forcadell reben la força del poble. I el poble la que elles ens infon. Algú ha d'anar al davant, i tal com dius, és una sort que siguin elles.

    ResponElimina