Roda la roda i torna a Roda

Pel camí de Samalassa, quan la llum fon la gebrada, m’acompanyen els records i les veus de vells secrets. A la Blava encara sento el ressò d’Elionor: “Sí senyora i bon dia” i els arpegis d’uns cabells pentinats en dues trenes.

El matí passa de llarg i el migdia s’ennuvola. Baixa l’aigua lentament, sembla quieta i s’emmiralla el pollanc de l’altra riba. I la roca inclinada sembla un drac que fa un descans.

Uns esprits que es deixen veure, quan travessen el Pont Vell si les tardes són benignes.

A les tombes de l’Esquerda, els silencis tot ho aturen. Ancestrals són les ruïnes que em serveixen de balcó. Passejant per entre pedres venerables i antigues: miro avall i veig el Ter, miro amunt i veig els segles.

Baixo a peu prop de les ribes, on pasturen els cavalls. Floriran roses vermelles, a la terra, al fang més fosc. Aquella que ens van prometre si seguíem fil per randa, si buidàvem satalies, si enfilàvem les agulles, si ens posàvem a cosir, un futur molt més possible que el retorn a vells passats. 

El riu Ter fa un gran revolt, penso un vers de Marí Pol: “Collarets de llum, quan la tarda fina”. Dalt del cel núvols vermells. 

Han passat molt poques hores, ha passat més de mig segle. Tarda quieta, tarda immòbil, poc a poc s’acosta el vespre.