dissabte, 13 de juny del 2015

Una història tancada

Els amants fa mesos que viuen dins d’una bola de vidre. No és una d’aquelles que endevinen el futur. La ciència encara no ha anat tan enllà, però són en les seves mans.
 Si li donen corda sona la música del "Love Story". No volen recordar el final d'aquella pel·lícula.
Un tren gira al voltant d’una de les boles. És una bola musical. Sona “Per a Elisa” de Beethoven, i la música els fa viatjar enllà. 
El maquinista de la locomotora fa dies que ha tocat el xiulet. Com que el trajecte és circular va passant per diferents estacions i els records els retornen al punt de sortida. El fum se’ls endú entre vapors. La via té un destí. Potser és un semi-directe que no s’atura a la propera estació.
El semi-directe passa de llarg l'estació de l'infantesa.


Recorden una estada a Londres, fa anys, quan encara no hi havia la roda gegant de prop del Tàmesi. 
Portaven una promesa ben amagada, encara que era ben visible.
Ara aquesta ciutat també la recorden dins d’una bola de vidre. Els arriba una cançó dels Beatles: "I Want to Hold Your Hand". Tot el que necessiten ara és amor, i s’agafen les mans.













Després de fer un passeig per Alfama i el Chiado escolten fados a una vella taverna del Barri Alt de Lisboa. Com si fos tocat per un petit carilló escolten la música de la “Casa portuguesa”. Entre les notes de la capsa de música els sembla sentir la veu de l’Amàlia Rodrigues. Un fado que esdevé un mal fat. Són records que de tan bons, fan mal. Brinden amb una copa de vi verd. 
S'allunyen dins d'un tramvia vermell, que és el color que han de tenir els tramvies de raça. 
I la ciutat esdevé Lisbola.




Seuen una estona a la plaça de Siena. Demanen una pizza i mentre no els la porten, admiren les banderes medievals que guarneixen la plaça. Tanquen els ulls i passegen per la plaça de la Senyoria de Florència, i per les ruïnes de Roma. En un obrir i tancar d’ulls són al costat d’un petit canal  de  Venèzia. A la capsa de música, ara hi sonen les notes de “Que trista Venèzia”, de l’Aznavour.







Els cau una nevada mentre volten pel bosc d’avets de la Baricauba.
Potser la fada bona acaba amb el mal fat. 


Potser es trenca el vidre que els té empresonats i amb música tocada pels minairons de la Vall Ferrera cavalquen lliures pels boscos d’avets d’Àreu.
 Al galop.
Una història tancada.... amb un final obert.


34 comentaris:

  1. M'encanta la teva història que va de bola en bola i et porta tants records. Tens una col·lecció ben maca!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Consol, a casa només tenim la del maquinista de tren. Les altres són de familiars, tot i que algunes les l'he regalades jo.

      Elimina
  2. El final es manté obert, fins que s'acabi d'obrir del tot i els amants puguin sortir de la bola de vidre i campar-se-les per on els vingui de gust... Tampoc cal que sigui molt lluny... només fins on els vingui de gust.

    Esperem el final feliç i la bola oberta de bat a bat...

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades es trenca la bola de vidre i tot es malmet.
      Carme, tant de bo que la trencadissa sigui positiva i trobin la manera de crear un present que amb el temps esdevingui un nou record.

      Elimina
  3. Quina col·lecció més bonica de boles de vidre, és teva? M'agrada que cada una té una història adient...
    Sempre m'ha fascinat donar-los la volta i veure com neva!
    Bon vespre Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roser, només una és nostra, però les altres són totes de familiars estimades.
      Algunes, ja s'explica ho tenen tot, quan se'ls fa la volta neva i quan se'ls dóna corda giren i fan música.
      És màgia en miniatura a dins de casa, com al carrer són les fonts de Montjuïc o els autòmats del Tibidabo.
      Roser, alguns artesans posen la seva tècnica al servei del romanticisme.

      Elimina
  4. M'agrada la nevada mentre volten pels boscos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És una nevada molt curta. La blanca acompanyant els embolcalla uns instants.

      Elimina
  5. Un bonic passeig pels records, que si ho penso és com aquestes boles de vidre tan maques, instants bells tancats en nosaltres.
    Aquesta, la que ens expliques, és una història tancada; la què es viu fora (el present) portarà un futur ple de records per poder explicar.

    Aferradetes! ✿

    ResponElimina
  6. " Són records que de tan bons, fan mal", això és el que ve a dir la ressenya de la contracoberta de Retorn a Brideshead. A veure si tornen els bons temps que us mereixeu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No he llegit aquesta novel·la, però (com es diu sempre) he vist la peli.
      Tothom es mereix uns bons temps. Que ho siguin també per a tu, Helena.

      Elimina
  7. Quina col·lecció, no està malament. Ja veig quin record t'emportes dels viatges que fas. Jo em solc emportar imants de nevera, qualsevol cosa serveix de record.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, ja ho he explicat més amunt, no totes les boles són meves, ni totes les he comprades jo. A la nevera encara hi ha alguns imants. D'altres s'han escrostonat si han caigut a terra i els guardem, junt amb el record, a un calaix.

      Elimina
  8. Sempre em quedo bocabadada amb els teus posts! Mira que n'arriben a ser d'encisadores les boles de vidre que ens ensenyes. I quina historia tan tendre ens expliques! Esperem el final feliç.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Glòria. A veure si es compleixen els teus desitjos i la bola de vidre predigui el (bon) futur.

      Elimina
  9. La tragèdia més gran que hom pot viure és perdre la memòria. Els records, els bons records ens ajuden sobreviure en els moments difícils.
    Una bona col·lecció de records.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que ajuden Francesc els bons records.
      Tant de bo que no la perdem mai la memòria, encara que també sigui per recordar moments difícils.

      Elimina
  10. mentre la bola no es trenqui, els amants estaran junts, potser trencant la bola es trenca la màgia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, mirat així no se't pot treure la raó. Tant de bo la força de l'amor superi els límits del cristall.

      Elimina
  11. Mirat des de dins deu ser una mica claustrofòbic, com "La campana de vidre" de Sylvia Plath. Ben mirat, tots vivim en boles de vidre que ens imposen invisibles fronteres en cada etapa de la nostra vida. Potser la fi definitiva sigui precisament trencar l'esfera de vidre i copsar una nova dimensió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eduard, no coneixia ni la novel·la ni l'autora.
      Buscant al google he trobat una explicació, justament del teu blog dels antiartistes, datada el 2011. Vas fer un bon treball.
      Gràcies pel teu comentari: és enriquidor.

      Elimina
  12. Com sempre, meravellada per les fotografies d'unes boles de vidre espectaculars al igual que la història de cada una

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com sempre, els teus comentaris són molt amables. Gràcies Bruixeta.

      Elimina
  13. Oh, Xavier, un viatge pel món en boles - de vidre - Interessant: ben protegits, ben calentons malgrat la neu, ben enamorats, segur, sense gent. Però i la llibertat? Jo, de ben segur, si sóc a dins la bola, al bosc de la Bericauba, la trenco per respirar aquells aires tan purs. Abraçades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No hi ha res que duri sempre. Segur que el vidre un dia o altre s'esquerderà, es fondrà la neu, es vessarà l'aigua i seran lliures per respirar l'aire sa de tots els boscos.
      Teresa, aprecio el teu comentari i l'humor tan fi que sempre gastes.

      Elimina
  14. M' agraden totes, però especialment les màquines de tren . Els textos estan molt bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert que quan se li dóna corda, gira el tren exterior i sona "Per a Elisa".
      Gràcies Loreto per la valoració dels textos.

      Elimina
  15. jo crec que tenir una bombolla i sentir la seva protecció es agradable...es un petit mon en si mateix

    per cert..em deixes la segona imatge pel blog dels caçadprs d'ombres ?

    ResponElimina
  16. Naturalment que pots caçar l'ombra. Sé que la cuidaràs bé, Sargantana.

    ResponElimina
  17. Respostes
    1. Quina frase més eloqüent. Intentaré recordar.la. Gràcies a vosaltres.

      Elimina