divendres, 9 d’octubre del 2015

Refugiats

Fa algun temps, remenant fotografies antigues que guarda la mare, en vaig trobar una de la meva infantesa. Dels nens drets del davant sóc el més petit. El que té les mans amb la mateixa posició que les del pare.
De finals dels 50 del segle passat, del final de la llarga postguerra, quan sobrevivíem  governats pels feixistes espanyols i pels feixistes catalans, que també n’hi havia. 
Com es podria titular aquella època? “Quan érem refugiats” com va escriure Teresa Pàmies? Ho semblàvem.  “Quan érem feliços” que diria Rafael Nadal? Malgrat tot ho érem. “Quan érem pobres”? Malauradament n’hi havia que ho eren més.
Fa molts anys que contemplem als mitjans, principalment a la televisió, com arriben nous refugiats, i enguany l’arribada massiva de sirians i de persones d’altres llocs en conflictes bèl·lics és una constant.
En les imatges dels refugiats que intenten travessar xarxes d’espines de filferro, he reconegut un pare amb els seus petits, una mare amb la nena a coll, una padrina que en prou feines pot caminar, obligats a caminar dies i dies gairebé sense repòs. Som nosaltres mateixos!
Havent-nos vist fa 60 anys tan desvalguts, com és que els estats endarrereixen l’auxili i l’ajut als que ara tant ho necessiten?
Tothom té dret a un aixopluc digne. Un sostre segur, un llit eixut i un plat de calent.
No hi entenem gaire en la complicació de l’alta política internacional. El que sí que tots sabem és el què és el dolor humà, el plor d’un infant, la desesperació d’una mare, el cansament infinit de la gent gran...
S’acosta l’hivern i  la intempèrie és molt cruel.

31 comentaris:

  1. Vinc d'una família de refugiats, com molts, a Argelers. SI la meva avia no hagués trobat "empar" allà en aquells camps, la meva mare que tant sols tenia dos anys, poder no hagués sobreviscut... ni ella ni cap de les meves vuit tietes....
    Quant ara veig als pobres refugiats de Síria, per anomenar els que estan més d'actualitat, se'm trenca el cort. De veritat aquest país ha oblidat tot el que en el seu dia va patir? i ja no sols aquest país, si no tota Europa....
    Com tu bé dius... arriba l’hivern i la intempèrie és molt cruel

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bruixeta, també tenim familiars que van ser i sobreviure a aquells camps d'Argelers.
      Una tieta meva encara recordava la cançó:
      "Somos los tristes refugiados
      que a este campo llegamos
      después de tanto andar,
      hemos pasado la frontera,
      a pie la carretera
      con todo nuestro hogar...

      ... es lo que hemos podido pasar
      despues de tanto luchar
      contra el fascio invasor..."

      Les guerres enriqueixen a uns pocs a costa del patiment de molts.

      Elimina
  2. Aquest càntir en blanc i negre em fa pensar en el que entra i el que surt, el que aconsegueix arrelar després d'emigrar. És molt trist tot plegat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La bona gent acaba arrelant allà on vagi. Hi ha excepcions, de qui no pot i també de qui no vol.
      Ara la urgència és acomodar tota la gent. Sembla que si se senten ben acollits serà més fàcil la integració.

      Elimina
  3. Com que tampoc n'entenc de política internacional, no sé què s'ha de fer amb tota aquesta gent. El cor em diu que se'ls hauria de donar aixopluc, que s'hauria de mirar que no els falti una vida digna. Però on posar-los. I a més, tenim molta gent a la nostra terra, els nostres propis veïns, que passen penúries similars. Gent que els fan fora de casa, o els tallen la corrent, gent que per abastir-se de menjar ha d'anar als bancs d'aliments solidaris, que no tenen manera d'assolir recursos. Gent que treballa, fins i tot, que no té manera de pagar les factures. Vivim en una situació molt precària, i no es tracta de rescatar aquesta gent per caritat, sinó de fer polítiques que igualin la situació entre tots, que permetin als conciutadans sortir del pou i reenganxar-se a la societat. Si no som capaços ni d'ajudar la nostra pròpia gent, perquè no hi ha voluntat de fer-ho, com serem capaços d'ajudar els refugiats? I quan parlo amb aquest 'nosaltres', vull dir els nostres governs.

    En cap cas vull que s'entengui el meu comentari com un 'primer els de casa', però crec que el problema dels refugiats ho és perquè no sabem ni gestionar la nostra pròpia misèria. Si en sabéssim, segurament seria més fàcil acollir molta més gent. Amb quina cara dius a la gent que es mor de gana del nostre país que donaràs una vida digna als refugiats d'una guerra remota? Bé, com a mínim és per reflexionar-hi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Per descomptat que si els estats han d'alimentar i aixoplugar els refugiats, no ha de ser a costa dels pobres. Hi ha moltes despeses en luxes innecessaris i sous mega-astronòmics de banquers i altres estafadors d'on si cal se'ls podria (se'ls hauria) d'apujar l'impost de renda per anivellar la balança.
      Avui mateix s'ha fet la desfilada militar a Madrid. Despesa innecessària i insultant.
      Primer els de casa, sí, però els de casa som tota la humanitat: vingui d'on vingui,
      Gràcies Xexu per la teva interessant reflexió.

      Elimina
  4. Sembla que les grans tragèdies humanes no tinguin responsables, i en tenen. No n'hi ha prou en ser solidaris, hem de definir on és l'origen per poder canviar la situació de crisis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que vas molt ben orientada Consol. Els responsables de les guerres tenen nom. A vegades, acostumen a presidir països o grans empreses o detenen algun premi Nobel.

      Elimina
  5. Un post per reflexionar...Quan veig aquesta munió de refugiats, em sento tan impotent! Potser cal que pensem que en una època també molts del nostre país ho van ser, que tard o d¡'hora, a tothom li toca el rebre... Un problema amb difícil solució!
    M'agraden molt les fotos en blanc i negre.
    Jo aquella època la titularia, "quan érem pobres i feliços", perquè malgrat tot, almenys la quitxalla, ho érem...
    Bon vespre, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fèiem el que podíem en aquella època M. Roser. Per això no costa veure-s'hi reflectits amb els que ara ho pateixen. Gràcies per llegir, també, les fotografies.

      Elimina
  6. Entro i surto d'aquest post, i no sé què dir... D'una banda estic d'acord amb el comentari d'en Xexu; treballo a Serveis Socials amb la Gent Gran i atenem casos esgarrifosos de marginalitat i de tota mena de mancances; es fa el que es pot, s'hi destinen molts recursos però mai són suficients...La realitat que ens peta als morros ens fa trontollar l'equilibri emocional constantment... Amb les polítiques actuals, sembla veritablement imposible ocupar-se d'uns quants mil·lers més de persones necessitades...
    Però jo crec que sí, que els governs acabaran reaccionant i que encara que amb retard acabaran acollint d'una manera digna tota aquesta gent. Potser l'hivern, al final, no será tan cruel per a ells...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tant de bo tinguis raó Galionar, i el govern, sobretot l'europeu i la de tots els seus estats reaccionin. I per descomptat també els que no són de la U.E.
      Estic igual que tu i no sé què dir. Per això hi ha la consellera de Benestar Social, i els ministres semblants de tot arreu.

      Elimina
  7. És un problema, un problema important que s'afegeix al que ja teníem. Penso que en moltes coses el XeXu té raó i és una llàstima que estem en aquesta situació perquè no l'han sabut gestionar els que ho haurien d'haver fet.
    Aquesta gent no són immigrants, són refugiats. No venen a millorar la seva vida, venen a salvar-la. Se'ls ha de acollir. Com? No ho sé. L'ideal seria solucionar aquestes guerres, però si els països que s'exclamen perquè han d'acollir refugiats són el mateixos que venen armes per fer la guerra!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah! Les fotos magnifiques totes, les de blanc i negre impressionants!

      Elimina
    2. Tens tota la raó Glòria. Han vingut a Europa a salvar la pell. Això no es negocia. Això cal solucionar-ho, i al més aviat possible.
      Tractar la humanitat amb justícia no hauria de ser una utopia.
      I gràcies pel qualificatiu generós cap a les fotografies.

      Elimina
  8. quan comencem a no fabricar i vendre armes als paisos propensos a la guerra haurem fet el primer pas per solucionar aquests èxodes tant crus i violents.
    L'ambició destrueix l'humanitat

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai els fabricants d'armes... !!
      Joan, potser recordes el fragment d'una cançó de Bob Dylan quan es referia als fabricants d'armes: "ni Jesús els pot perdonar".
      O un altre de J. M. Serrat: "Amb el que es gasten en bombes, podrien matar la fam"

      Elimina
  9. jo en la meva família hi tinc exemples de refugiats , una tieta meva i els seus germans ho van ser a Bèlgica fugint de la guerra , la Generalitat va organitzar la sortida de moltes criatures per protegir les seves vides ....ens hem de sentir mot prop del drama dels refugiats que fugen de l'horror i doanr tot allò que puguem fer per a ells

    ResponElimina
    Respostes
    1. Elfree, no sé quina és la solució, però segur que n'hi ha. Tots aquells parlamentaris que a vegades veiem badallant al seu escó, que es treguin la son de les orelles, primer per aturar les guerres i segon que recaptin els impostos a les grans fortunes, per ajudar els desvalguts i els refugiats.

      Elimina
  10. Estimat Xavier, una vegada mès ens presentes un treball magnífic amb tota l'humanitat de l'experiença viscuda. Moltes gracies per el teu treball.
    Me has hecho recordar cuando a mi madre le tenía que cambiar los fusibles del contador de la luz, le daba miedo y el padre estaba en el trabajo y yo era el mayor de cuatro hermanos.

    Un saludo grande y a disfrutar.-

    ResponElimina
    Respostes
    1. J. Antonio. Els que hem viscut uns quants anys ja en fa massa que cantem amb en Raimon que "nosaltres no som d'eixe món". Però els poderosos s'entesten a destruir vides humanes, i de passada la vida del planeta.
      Jo també havia canviat molts fusibles, "taps" que en dèiem. I vaig aprendre a reparar-los amb uns fils de coure.

      Elimina
  11. No sé si costaria tant com diuen acollir-los a tots, Potser els governs podrien replantejar-se les prioritats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És exactament el que he volgut dir en el Post. Gràcies Loreto ho has sintetitzat en una línia.

      Elimina
  12. Molts records apresos, no passats directament però explicats per avis i pares.....sempre mirant endavant....en la primera foto el que està al teu darrere em sembla que és en Josep mª i no reconec la senyora que està a la dreta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens bon ull Francesc. El Josep Maria és el del meu darrere.
      La senyora que no reconeixes és la "padrina". Encara que no era la nostra àvia, li dèiem així perquè ho era dels nens veïns del replà, que és tal com l'anomenaven i eren de la Selva del Camp.

      Elimina
  13. Tots tenim alguna història de refugiats a prop... És fàcil d'imaginar la tragèdia que viuen. Crec que a tots ens és fàcil i ens fa mal el cor.

    Tot i que jo no treballo tan directament a Serveis Socials, volia dir alguna cosa semblant a la que ha dit la Galionar. Ella ho diu molt bé, amb la seva delicadesa i sensibilitat habitual. M'hi afegeixo.

    ResponElimina
  14. Ja m'imagino que els Serveis Socials estan col·lapsats. Per atendre els que han arribat i els que seguiran arribant suposo que les partides hauran de ser extraordinàries. Que els nous pressupostos dels governs de tot el món atenguin aquestes necessitats. La Galionar és una persona sensible, com tu.
    La prioritat és salvar vides, i fer-ho dignament.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gent sobrera. Aquesta gent sobrera, rebatuda de la seva terra per mil guerres a tot arreu, ¿quin destí ha de trobar?
      Per altra banda, els informes socials -aquí- ens arraconen als jaios perquè sobrem, també, diuen. Es veu que en programa de creixement de la Terra tota els més grans només gasten i fan nosa a tot arreu. Amb guerra i sense guerra: ¿per a quan l'eutanàsia misericordiosa?

      Elimina
    2. Un comentari molt irònic Olga, amb la teva finesa habitual.
      En aquest planeta no sobra ningú, ni petits ni grans. Si de cas hi ha gent que sobra són els assassins.
      Que marxin ells. La solució és ben fàcil, ja que tenen armes de foc, que se la posin a la boca i premin el gallet.
      Això també val pels que volen fer disminuir la població a base de bombes. Si creuen que som massa, que marxin ells. Estarem encantats amb la seva absència.

      Elimina

  15. Abans de res, i també com diu Serrat, "si no n'hi ha prou caldrà repartir". I estic d'acord. Els governs europeus es reuneixen deu vegades a la setmana, sense límit d'hores, per tractar assumptes econòmics com per exemple contra Grècia. Ara bé, si es tracta de problemes humanitaris, com donar asil a refugiats per temes de guerra o similars, amb dir quatre paraules de tant en tant n'hi ha prou. Europa no dóna la talla. I estic plenament d'acord amb tots els que comenteu sobre la venda d'armes Ells venen armes a aquests països augmentant els refugiats i salvant de la fallida als nostres països.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un comentari molt humà, molt savi i molt enriquidor Josep.
      Gràcies per fer-lo.

      Elimina