dimecres, 20 de juliol del 2016

Garota de Tavallera

  - Mar, tinc una sorpresa per a tu - diu en Marc escampant en forma de circumferència un grapat de closques de garota sobre la taula.
   - I per a què vull totes aquests closques? diu la Mar mirant-se en Marc amb un somriure burleta.
   - Si apaguem el llum ho sabràs.- diu mentre ell mateix tanca l’interruptor.
   - Òndia!! - fa la Mar amb els ulls plens d’il·lusió. - És l’espai? Com ho has fet?
  - No has escoltat mai el mar dins d’una cargola? Doncs amb aquestes garotes veus el firmament: així de senzill.
    - Això té truc! - diu la Mar amb veu incrèdula, mentre encén el llum.
    - Ja veus que no hi ha cap pantalla -  diu ell - torna a apagar-la va!
   - Ooooohhh! La lluna! Com ho fas?
   - Són closques de la Tavallera, que ja saps que és una cala que té màgia - diu el Marc mentre del sarró treu una altra pila de closques.
  - Quines petxines més lluminoses! - diu ella - I aquestes què fan?
   - Fan bonic, no en tens prou? Són orelles de mar - Diu mentre en fa un dibuix. I afegeix - La meva tieta en diu sabatetes de la mare de Déu.
   - I tot això ho has trobat a la Tavallera?
   - Reconec que algunes són d’altres cales del Port de la Selva i de Llançà. Però les bones són de la Tavallera. Vols que hi anem demà? - li proposa.
     - On m’estàs portant Marc? - rondina la Mar aturant-se, davant l’ermita de Sant Baldiri de Tavallera.
   - Ja t’he dit que aniríem a una cala solitària... i per presumir s’ha de patir -  diu ell sense deixar de somriure.
  - Hauria d’haver portat les botes de muntanya i no aquestes sandàlies de merda! - diu la Mar assenyalant-se els peus.
  - No falta gaire. Aviat començarem la baixada al mar. I aleshores només faltaran vint minuts... això sí, els pitjors.
   - Sí que ha valgut la pena la caminada - diu la Mar quan hi arriben. Es mira embadalida l’aigua, mentre es treu la roba per entrar, nua, al mar.
“Mira quina cosa més bonica,
més plena de gràcia,
és aquesta noia
que ve i que passa
en un dolç balanceig
camí de la mar.”
Canta en Marc amb la música de Caetano Veloso.
Es treu la roba i també es llença al mar.
    - Que freda està! - es queixa ell.
    - Per presumir s’ha de patir, valent! - diu la Mar rient.
Quan surten de l’aigua, en un gest de galanteria, ell la vol eixugar amb la tovallola.
    - Tens fred?
    - Prefereixo eixugar-me al sol.
“Noia de cos daurat
pel sol de Tavallera...”
Segueix cantant en Marc sense deixar la tonada del Caetano, i sense deixar de mirar-la.
    - Com estàs Mar...
    - És una pregunta? - somriu ella.
    - Ja et dic la resposta: la mar de bé.
De retorn al camí de Sant Baldiri, fan una mirada cap a la cala. Allà on s’han banyat ja és a l’ombra. La tarda cau ràpidament.
Una lleugera olor de fonoll perfuma el paratge.
   Quan es lleven l’endemà ell li allarga un paquetet. El deixa sobre la taula de l’esmorzar.
   - He fet una escultura per recordar la tarda d’ahir - diu el Marc mentre aixeca la persiana per a que es vegi bé.
  - Què és això tan naïf i horrorós? - diu la Mar quan l’acaba de  desembolicar. - Aquesta garota sembla una gorra de cops! 
- No riguis Mar- es queixa el Marc. - també els Beatles van fer l’Obladi obladà, oi?

- Jo també tinc una petxina per a tu - diu ella tornant a abaixar la persiana.

24 comentaris:

  1. Bonito paseo y bonito botín de conchas y erizos. Dan ganas de ir allá, a recorrer calas

    ResponElimina
  2. Hay la coincidencia en la palabra garota. En portugués (la famosa canción brasilenya) significa chica, y en catalán erizo de mar.
    Gracias Casilda por la compañía en el paseo por las calas.

    ResponElimina
  3. Caram caram, quin final més prometedor! Aquesta noia la sap molt llarga, em sembla que porta molta avantatge a en Marc, li toca espavilar!

    ResponElimina
  4. Gràcies pel teu consell Xexu: que espavili!
    Tot i amb això potser a en Marc li sortirà millor que al Caetano Veloso, que es limitava a veure com passava la noia d'Ipanema...

    ResponElimina
  5. Bé valia la pena la passejada per anar-se a banyar en una cala tan formosa, sense ningú que els fes ombra...Jo vull saber el truquillo de l'espai amb les garotes!!!
    Bon vespre Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha una bona caminada, i si no hi ha barques, s'hi troba poca gent.
      No crec que en Marc vulgui explicar el truc de l'espai dins les garotes. Ja saps que els mags no expliquen els seus secrets. Però gràcies M. Roser per la teva mirada a l'espai.

      Elimina
  6. Quina cala tan bonica! Tens raó, té màgia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si es té sort i no s'hi troba gent, està assegurada. Gràcies Glòria per la teva màgia.

      Elimina
  7. M'ha agradat molt la màgia d'en Marc i les garotes... Un mag així, la Mar, no se l'ha de deixar escspar,..

    Tot preciós: la història, la cala, la màgia, les petxines...

    M'has fet molta gràcia amb l'Obladi obladà...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carme, per trobar-ho tot tan preciós.
      Ningú no és perfecte, ni tan sols els Beatles.

      Elimina
  8. Ei, i que té de dolent l'obladi obladà?
    Saps que per aquí al mar en diuen marc....
    El final....molt pilla la Mar. O soc jo que veig petxines arreu....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com a seguidor dels Beatles, per a mi no és a l'altura del que acostumaven a fer. Cal dir però, que l'Obladí obladà és del Paul. En John queda exculpat.
      Sabia que en alguns llocs del Maresme el mar el pronuncien marc. No sabia que al Baix Empordà també sona marc.
      Ai, les petxines!!

      Elimina
  9. molt bona sortida, i si acabes menjant petxina....ja és un dia rodó.

    ResponElimina
  10. Havia sentit a dir que les garotes eren afrodisíaques, però em sembla que aquesta parella tan maca no les necessiten pas, per gaudir dels seus efectes... A més, les petxines ho són molt més, sí senyor! :-))
    Que bonic, el desig, es miri com es miri...!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si seguíssim el fil del teu darrer post, et diria que les garotes també tenen punxes.
      De moment no és el cas de les de la Mar i el Marc.
      Sí que és bonic, Galionar. Gràcies.

      Elimina
  11. A mi també m’agrada’t la màgia d'en Marc i les garotes….o se’n diuen grotes, o groines…És curiós, des de Tamariu a Port de la Selva (poc tros) i mira com la Mar li posa mil noms.
    Gràcies, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que s'hi va des del Port de la Selva Josep, però si es fa a peu, el poc tros del mapa es fa llarg i a l'estiu es passa molta calor.
      Gràcies a tu Josep per les paraules. Jo també n'he sentit dir garoines.

      Elimina
  12. Un post picantó, Xavier, que ja ho diuen, a l'estiu, ardor.
    Però a banda del picant també ens ensenyes totes aquestes meravelles marines que, confesso, no coneixia. L'escultureta, ben original! Llàstima que es veu massa que és una cara amb boina, ai, amb garota vull dir. Ja saps que per tenir èxit en l'art, millor que no es vegi res clar. Així cadascú pot fer la seva interpretació i l'autor content. Petons, Xavier!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels consells Teresa, i pels petons. Esperem que quan el Marc faci escultures et faci cas... o que deixi l'escultura i segueixi amb la màgia.

      Elimina
  13. Les garotes ja podrien tenir tot aquest món ben protegit dins seu. A mi també em passa, em diuen que tinc molt de món interior.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El món interior. Cadascú se'l construeix al seu gust.
      I a l'estiu ho fa la noia de Tavallera, la garota d'Ipanema, the girl of Miami Beach...

      Elimina
  14. Respostes
    1. Gràcies Teresa. Un dia vaig veure una noia amb unes arracades d'argent calcades de la petxina de les arracades de mar. Sempre hi ha algú que ha tingut abans l'idea.

      Elimina