diumenge, 12 de març del 2017

Coratge a la neu

    Arrelat a la neu, en Sebastià m’explica que quan va sortir a fer una caminada, no es podia pensar que se li faria tan llarga l’excursió.
    Havia nevat la nit anterior i ara s’endinsava per camins nevats, passava per sota per branques que es vinclaven pel pes de la neu.
   A vegades té la sensació que aquesta primavera tarda molt a arribar. Adéu matinades primaverals. 
    Ell simplement tenia ganes de gaudir del paisatge nevat. 
    El vent era tan suau que ni tan sols es bellugaven les branques.
    Em demana que li doni records a la família i als amics, a qui fa temps que no veu. 
   Somnia la seva casa, enyora la taula parada, però tampoc no té gana. En aquest silenci li agradaria sentir la cridòria de la mainada, les rialles de la seva dona.
    Diu que no li va faltar mai el coratge, que se sentia fort com un roure.
     Hi ha dies que el fred no el deixa dormir. 
   De tant en tant escolta una campana llunyana que li porta records, i s’adona que deu haver passat molt de temps. 
   Mira cap al cel, li sembla veure els colors de l’iris. Trepidants, al voltant del sol.
    De tant en tant, alguna nit, quan ningú no el veu, li agrada de sortir a fer una passejada, tot sol. Aquesta darrera nit s’ha trobat altres companys i companyes que com ell han sortit una estona a estirar les cames.
    A la neu resten les petjades.

36 comentaris:

  1. Doncs sí, per les petjades que hi ha, devien ser molts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uns quants peus han deixat constància de la seva (passada) existència.

      Elimina
  2. Precioses aquestes fotos de la neu, jo la trobo a faltar!
    L'última passejada veig que l'ha fet a veure un munt d'amics, que ja no el poden acompanyar...Amb el temps, uns altres peus deixaran les seves empremtes, els que el vagin a veure en nits com aquesta!
    Bon vespre, Xavier.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan fa setmanes que no es trepitja neu sempre es troba a faltar. Gràcies per contemplar la neu M. Roser.

      Elimina
  3. Introspecció que s'abriga del fred amb el codi secret de la metàfora? En aquests bellíssims paisatges on la neu n'és la protagonista, s'hi sent el clam de qui hi ha quedat atrapat, de qui no veurà mai més la primavera.
    Ja veig que finalment, potser cansat d'esperar-la, vas anar-hi tu, a l'encontre de la Neus! :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí que hi pot haver alguna metàfora Galionar, gràcies per fixar-t'hi. Si a tu t'ho sembla és que hi és.
      A molts cementiris de pobles de muntanya hi ha habitants que no els correspondria ser-hi. La (mala) fortuna ha fet que hi passin l'eternitat.

      Elimina
  4. Unes fotos de neu precioses, Xavier!!! com m'agraden aquests arbres vinclats sobre el camí i aquests branquillons que aguanten la neu inexplicablement a gruixos increïbles. I els cels...

    Em temo que el pobre Sebastià se'n va anar molt lluny aquesta matinada d'hivern i que per això ja ha de dir adéu per sempre a les matinades de primavera. Oi?

    Malgrat tot encara deixa petjades... les ànimes també tenen el seu què!!!

    Bon vespre i bona setmana, Xavier!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Efectivament el protagonista d'aquesta història va anar massa enllà. O va tenir mala sort.
      No sé si coratge ve de cor... l'arrel és la mateixa, i a la primera fotografia les ombres de les branques s'escampen sobre la neu com si com fossin arrels.
      Gràcies Carme,en algun lloc tenim ànimes bessones.

      Elimina
  5. Una història corprenedora. Potser algun dia podrà passejar per paisatges
    més primaverals.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot acaba arribant. Corprenedora també deu venir de cor, com coratge. Gràcies Mari.

      Elimina
  6. Entristeix pensar que els mort es puguin sentir sols, però si els hi és permès sortir a passejar la cosa millora molt.
    Una història sorprenent amb unes fotos magnífiques.


    ResponElimina
    Respostes
    1. No en tenim ni idea del que hi ha després de la mort, però podem fer-ne ficció.
      Gràcies Glòria

      Elimina
  7. Hehe, Xavier, sembla que vivim en mons diferents... jo ja estic celebrant la primavera i tu t'has quedat al fred de l'hivern. Molt xules les fotos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Risto... jo també he tastat aquesta primavera avançada.

      Elimina
  8. Amb aquests paisatges, qui vol que arribi la primavera? Fins i tot en Sebastià, allà on sigui, ha de gaudir-ne!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si l'hivern és de neu, la primavera serà esclatant, Xexu.

      Elimina
  9. Fa anys que no trepitjo neu, a veure si faig alguna excursió, però no com la del Sebastià, eh, que sigui d'anada i tornada!

    ResponElimina
  10. Aquests núvols sembla que continguin els seus somnis, com en un còmic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí que els somnis es guarden en un núvol.
      Ara al núvol hi ha qui hi guarda fotos.

      Elimina
  11. Tot just la setmana passada vaig pujar al Taga nevat, molt xulo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tal com es veu a la foto del teu perfil tens bon ull, Pons.

      Elimina
  12. L'esquelet viu d'Horaci Vergés, un personatge meu, surt de nit ben abrigat, perquè l'os té fred. Conversa amb altres companys i torna respectuosament al cos adormit d'Horaci.
    M'hi has fet pensar amb aquestes bones fotografies, camí recorregut i enyorat. I és perquè el teu és difunt.
    Amunt i crits,
    i un foc etern
    pels malparits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A tu no se't resisteixen els difunts Olga. També ets mestra en fer parlar esquelets.
      Pel que fa als malparits...
      No descansen: mai!
      No escolten: manen.
      No dialoguen: amenacen.
      No s'adonen: que marxem.

      Elimina
  13. un reportatge que allibera pau, tots volem trepitjar fort fins que ens sigui permès.

    ResponElimina
  14. Per les petjades reconec alguns llocs que em resulten familiars! 😉

    ResponElimina
  15. Quina nevada mes guapa i quins núvols mes xulos, tot fà molt de goix en les teves fotografies.

    Salutacions Xavier.-

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies J. Antonio. El Ripollès, una comarca que tu també has visitat.

      Elimina
  16. Doncs m'ha confortat. M'han donat escalf, le petjades.
    A punt de sortir!

    ResponElimina
  17. M'agrada que el Sebastià expliqui el que sent, el que pensa i el que fa. De totes les tristeses que comporta la mort d'un ésser proper, la de no saber-ne mai més res, per a mi és la més difícil de portar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ens agradaria que els absents ens expliquessin coses... però si no és amb la imaginació, és difícil que un mort expliqui vivències.

      Elimina