27 d'octubre de 2017

  El 27 d'octubre de 2017 el Parlament de Catalunya proclama la República Catalana.

  Els republicans i els independentistes ho celebren a tot Catalunya. A Barcelona es fa un acte a la plaça de Sant Jaume. Es reclama constantment la llibertat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart.

  Darrerament deuen haver-hi molts accidents a Barcelona, ja que l’helicòpter del RACC no para de sobrevolar-nos. Distreu el públic i fins i tot els músics.

  El primer que ens ha vingut al cap a molts: un record emotiu per als vells (deixeu-me dir els bells) republicans i republicanes que no l'han pogut veure i viure. 

   La Bikimel porta aires de les muntanyes de la Vall Ferrera.

    "La gent vol viure en pau i a quatre desgraciats no els dona la gana!" Canten els Dharma. I musicalment, festivament, ens recorden que "tots junts vencerem".

  La República és una paraula femenina. Ara és una realitat. A les republicanes ja no ens cal ser antimonàrquiques. 

  Ni als catalans ser anti-espanyols o anti-francesos. Amb ser demòcrates en tenim prou. 

  I com diu en Martí Pol, en acabat, via fora, i que cadascú defensi de quina manera hem de vestir el nou camí d’aquest antic país, per a que sigui més just i igualitari per a tots els que hi vivim.

   "Corren, corren pels carrers (que seran sempre nostres) corren..."

   “Tot un poble en moviment”.
   Cada poble, cada generació té el seu 14 d’abril.  A partir d'ara nosaltres tenim el 27 d’octubre de 2017. 

   Visca la República!! Visca Catalunya lliure!
   Que la pau ens acompanyi!

Els bloguers seran sempre nostres

   Els bloguers* seran sempre nostres

    La nostra fita és que deixin lliures els pacifistes que estan  tancats a la presó: Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Els retenen molt lluny de casa.

    Aquesta tardor uns ocells de mal averany volen pel cel de Barcelona, generalment de dia, però també se’ls sent alguna nit. 

   No cal que enviïn persones armades contra un poble pacífic. És de covards atacar persones desarmades.

   * (i les blogueres)

Tardor tardui

(Foto Carme Massa)

Fes el pas d’una vegada
Ebre, Ter o Llobregat:
al pont penja una estelada

que ens recorda que hem votat.

Llum a la seva manera

groc, vermell, ocre o marró

l’hivern té una primavera

la tardor té el seu color.

N’estem farts de repressió

demà s’acaba el procés.

No tarduis gaire tardor

no podem esperar més.

Ara (Sí) es l'hora

Ho saben a Bellcaire

ara és l’hora ma maire! 

Ho saben a Albons

ara és l’hora minyons!

Ho saben a Sants

ara és l’hora germans!

1-O (Tossudament alçada)

   Què es pot dir de l’1-O? 

  Brutalitat per part de les forces policials vingudes d’Espanya, que ocupen Catalunya.

    El poble que des de la nit abans custodia els col·legis electorals. 
    La gentada que de matinada esperava i vigilava que no vinguessin els lladres a endur-se les urnes.

   La gran participació malgrat els obstacles. Gent gran i gent molt gran. Entre ells la meva mare, que va esperar pacientment 5 hores asseguda a una cadira per a poder votar.

  Com que al seu punt de votació, els ordinadors havien patit una caiguda malintencionada i no era possible fer-ho, va tornar cap a casa. M’ho explicava, angoixada per telèfon.

     A les Cotxeres de Sants, que és on em tocava votar, els ordinadors també van costar hores d’aixecar. 

   Quan per fi vaig poder votar, passades les dues de la tarda la vaig anar a buscar a casa. 

    Queia una pluja abundant... de vots!!

   Mentre s’esperava va veure imatges terribles a la tv. Com pegaven i abusaven brutalment de les dones. Com atropellaven a joves, grans i vells. Em va rebre plorant, però volia votar.

   La van deixar passar al davant, igual que es va fer a tot Catalunya amb la gent gran o amb dificultats de mobilitat.

   Quan va haver votat va tornar a plorar, i jo gairebé també.

   Mentre dura el recompte custodiem les urnes.

  Al vespre, en escoltar les declaracions dels dirigents espanyols que ens van enviar amb el càntic del “a por ellos” aquesta gent que ens ha fet tan de mal, em va venir a la memòria un fragment d’un poema de Jacint Verdaguer que la mare se sap de memòria, dedicat al que va ser virrei de Catalunya en temps de Felip IV.

 ...Comte de Santa Coloma, 

malviatge qui et parí!, 
que tants llamps caiguen en terra 
i que, de tants, cap te fir! 
Lo dia que vares nàixer 
fou un dia maleït, 
més li valdria a ta pàtria 
que hagués nat un escorpí; 
a la pobra de ta dida 
devies rosegar el pit, 
perquè llet malaguanyada 
te donà en lloc de verí...

   Són dies difícils. La llibertat sempre ha estat difícil de conquerir.

  Com m’haig d’acovardir?

  Estem tossudament alçats perquè la mare, amb 88 anys, i milers i milers de mares com ella, està tossudament alçada.