El petó que li fa el riu a la mar, i en aquest cas amb doble motiu, ja
que el riu és el Besòs.
L’aigua que hi ha entremig és riu i és mar. És aigua dolça i salada.
Suposant que no fos contaminada (somniar és gratis) l’aigua no és bruta, són
sediments vinguts del Barcelonès i del Vallès.
Als confins entre l’amistat i l’amor.
On es troben les dues aigües és un espai enigmàtic, adorable, inexplicable
com l’espai indefinible on es troben el sexe i l’amor.
La mar és la terra promesa dels rius. Inútilment hi aboquen les seves
aigües dolces.
Uns corbs marins s’eixuguen el plomatge.
Al passeig una tortuga, descansa.
Entre pluja i pluja: contemplar la mar. No calen més
paraules.
Mirar el cel on algú dibuixa símbols i lletres il·legibles.
I deixar-se portar.
Aquests últims dies hem vist aigua a dojo amb desgràcies incloses. Llàstima que no sempre pot ploure al gust i a la necessitat. Però la necessitem, aigua és vida.
ResponEliminaDiuen que la pluja seguirà, Joan. Esperem que segueixi portant vida i s'acabin les desgràcies.
EliminaNo t'has banyat aquest cop, eh??
ResponEliminaHauria estat una temeritat, Risto. I l'ambient tampoc no convidava.
EliminaUma bela sequência de fotografias de que gostei bastante.
ResponEliminaUm abraço e continuação de uma boa semana.
Andarilhar
Dedais de Francisco e Idalisa
O prazer dos livros
Ha plogut molt, F. Manuel i els rius van plens d'aigua.
Elimina"entre amistat i amor", "on es troben el sexe i l'amor": bones imatges del que és "l’aiguabarreig del riu quan arriba a la mar". I les altres imatges, les de les fotos, precioses.
ResponEliminaGeneralment el Besòs va més buit i més estret i quan hi ha sequera l'aiguabarreig gairebé no es produeix.
EliminaA les relacions humanes hi ha paral·lelismes.
Mai, mai se m'hauria ocorregut pensar, ni molt menys escriure, sobre aquest tema que tractes avui, Xavier. Deliciós reportatge d'imatges, creativitat i paraules!
ResponEliminaNi a mi tampoc se m'hauria ocorregut. Els dies de pluja donen per molt, Montse.
EliminaL'aiguabarreig de les aigües sempre és un lloc màgic, tant si és aiguabarreig de dos rius, com de riu i mar. M'agrada mirar la barreja de les aigües contemplativament, a vegades tenen diferents colors i es pot observar com les diferències de color es van difuminant.
ResponEliminaUn reportatge molt bonic, Xavier. El final del Besós, quan ja ha arribat al seu objectiu o a la seva terra promesa com tu en dius. Em sembla que no hi he estat mai, al menys que jo recordi.
Generalment la paraula aiguabarreig s'associa més a la trobada d'aigües de dos rius, o d'un afluent amb el riu.
EliminaSi has d'anar a la desembocadura del Besòs, una època com aquesta és ideal, Carme.
M'ha encantat aquesta frase "La mar és la terra promesa dels rius"...Tothom té una terra promesa on vol arribar!
ResponEliminaCom sempre un post fet amb coherència...
Bon vespre, Xavier.
A vegades les promeses es compleixen, M. Roser.
EliminaEls rius ho tenen més fàcil: el seu camí sempre fa baixada i nosaltres de tant en tant hem de fer alguna pujada...
M'agraden els corbs marins, o cormorans; són bons pescadors, alcen el cap amb gallardia i tenen els ulls d'un verd preciós.
ResponEliminaHas triat el gris per al teu reportatge: el gris sempre és color de pas, cap al dia o cap a la nit, i les perles el reflecteixen una mica. També el nostre cor, a vegades.
Salut sempre.
El gris és el color dels dies plujosos, i com dius el color de pas, Olga. Com els cabells meitat blancs, meitat negres de les persones que no són ni velles ni joves.
EliminaQuin gran publicista estàs fet, converteixes en bonic un lloc que, en principi, no convida gens a anar-hi.
ResponEliminaXexu, tot i que visc a l'altre cantó de la ciutat, l'endemà d'aquest dia plujós, com que feia bo hi vaig tornar per veure-ho amb sol.
EliminaL'aigua,un dels primers elements de la vida! 💧💧
ResponEliminaAquesta tardor té molta vida Joan.
EliminaQue bonic! Sempre he pensat que m'agradaria veure algun riu desembocant a la mar, a vore com era. En les teues fotos es veu perfectament.
ResponEliminaDoncs estic content que hagis estat al Besòs amb mi, Novesflors.
Eliminaestàs ja convertint el blog en una exposició artística.....unes fotos molt i molt originals i belles
ResponEliminaPodríem fer el museu de les tardors, Elfree.
EliminaEstàs fet un pou de poesia! Amb les fotos fas bonic el que, com diu el Xexu, sembla no atreure a ningú. Amb les paraules fas metàfores que toquen fibra.
ResponEliminaLa primera imatge és tota una icona per a mi. Al darrere d'aquelles tres xemeneies hi ha l'institut on vaig fer les oposicions i les vaig aprobar. Per a mi va ser vessar tota l'aigua que portava el riu al mar i començar un nou viatge cap a Itaca.
Vaig treballar 3 mesos a 2 instituts de Badalona, Laura. Alguns migdies baixava a la platja i veia aquestes 3 xemeneies des de l'altre cantó.
Elimina